dimecres, 24 de març del 2010

La importància de l'esmalt gruixut

Acabem de publicar en la revista Proceedings of the Royal Society B un article sobre el gruix de l'esmalt en tres gèneres de grans antropomorfs fòssils de la sèrie de l'Abocador de Can Mata (Alba et al., 2010): Pierolapithecus, Anoiapithecus i Dryopithecus.

L'estudi s'ha realitzant mitjançant tomografia computeritzada, una tècnica radiogràfica actualment molt emprada en diagnosi clínica, però que cada cop s'està aplicant més freqüentment a la paleontologia. Aquest tipus de tècniques no invasives resulten de gran utilitat, perquè permeten veure característiques morfològiques o histològiques internes dels fòssils (com el gruix de l'esmalt) sense que aquests hagin de patir cap dany (com s'esdevindria si haguéssim de seccionar una dent).

Potser la major part de gent no n'és conscient, però els humans ens caracteritzem per presentar un esmalt molt gruixut en els nostres queixals. En el cas de l'espècie humana, això probablement estigui relacionat amb la nostra llarga longevitat, però en general en els primats aquesta característica es relaciona amb el règim alimentari. Així, els ximpanzés i goril·les es caracteritzen per un esmalt relativament prim, que afavoreix la formació de crestes tallants, útils per a la seva alimentació força folívora (sobretot en els cas dels goril·les), a mesura que la corona de la dent es va desgastant. En canvi, els orangutans es caracteritzen per un esmalt relativament gruixut, probablement degut a la seva dependència de fruits durs o no madurs, quan els fruits madurs (que tots els hominoïdeus prefereixen) no estan disponibles.

L'estudi del gruix de l'esmalt en els hominoïdeus fòssils mostra que, d'una banda, tant l'esmalt gruixut com l'esmalt prim van evolucionar vàries vegades independentment en diversos grups. Ahora, el registre fòssil ens mostra que alguns tàxons fòssils presentaven un esmalt més gruixut que les formes actuals. A l'article en qüestió, mostrem que aquest és el cas tant de Pierolapithecus com d'Anoiapithecus, mentre que en canvi Dryopithecus presenta un esmalt força més prim.

D'una banda, l'esmalt gruixut de Pierolapithecus i Anoiapithecus suggereix que aquests tàxons presentaven una dieta esclerocàrpica (basada en fruits durs i no madurs), ja sigui de manera habitual o durant períodes d'escassedat de fruits madurs (com s'esdevé en els orangutans actuals). D'altra banda, l'esmalt gruixut d'aquests dos tàxons coneguts del Miocè Mitjà de l'Abocador de Can Mata (fa uns 12 Ma) confirma la hipòtesi filogenètica que es tracta d'homínids basals, és a dir, de membres primitius del clade dels grans simis antropomorfs i els humans (Moyà-Solà et al., 2009). Aquest grup s'hauria originat a partir dels seus ancestres de la família dels afropitècids, també caracteritzats per un esmalt gruixut, i que a principis del Miocè Mitjà (fa uns 15 Ma) s'haurien dispersat des de l'Àfrica cap a Euràsia.

L'esmalt gruixut seria per tant un caràcter primitiu que haurien heretat els primers homínids i també la major part dels representants de la subfamília Ponginae (que inclou els orangutans actuals), però que s'hauria vist secundàriament modificat en altres grups (com els grans simis antropomorfs africans actuals). Des d'un punt de vista adaptatiu, els nous resultats publicats per Alba et al. (2010) reforcen la hipòtesi que l'esmalt gruixut fou una de les característiques fonamentals que permeté la dispersió inicial dels ancestres dels homínids des de l'Àfrica cap Euràsia, així com la radiació inicial d'aquest grup en aquest darrer continent durant el Miocè Mitjà.

-Referències:
  • Alba, D.M., Fortuny, J. & Moyà-Solà, S. (2010). Enamel thickness in the Middle Miocene great apes Anoiapithecus, Pierolapithecus and Dryopithecus. Proceedings of the Royal Society B, published online. doi:10.1098/rspb.2010.0218
  • Moyà-Solà, S., Alba, D.M., Almécija, S., Casanovas-Vilar, I., Köhler, M., De Esteban-Trivigno, S., Robles, J.M., Galindo, J. & Fortuny, J.(2009). A unique Middle Miocene European hominoid and the origins of the great ape and human clade. Proceedings of the National Academy of Sciences, U.S.A., 106: 9601-9606.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada