dissabte, 28 de novembre del 2009

Que sigueu tocats per sempre pel Seu Apèndix Tallarinesc!!!

Benvolguts, en el darrer post que vaig fer en aquest blog us informava que havia vist la llum, i que a partir d'ara em faria biogeogràf vicariant, adorador i fidel creient de la deessa Tectònica de Plaques... Agraeixo molt les mostres de suport rebudes, sobretot per part dels companys de feina. Tanmateix, abans que decidiu abandonar la paleontologia, us he de confessar una cosa: m'he tornat a canviar de fe!



Què voleu que us digui? Els humans som ésser inconstants de mena; i avui, gràcies a la intercessió messiànica d'una jove proto-paleontòloga visionària, he sigut tocat pel Seu apèndix tallarinesc (el del Senyor Tallarinesc, s'entén; no pas el de la jove, que no en diu tindre, d'això... suposo).

Estic segur que ja heu sentit parlar abans del pastafarisme, la religió que creu en el Déu únic i veritable, el Monstre Volador d'Espagueti (en anglès, Flying Spaghetti Monster, o FSM). Aquesta doctrina es començà a difondre arran d'una carta oberta que el físic Bobby Henderson dirigí el maig del 2005 al Consell Educatiu de l'Estat de Kansas, preocupat per la més que probable decissió per part d'aquest consell d'ensenyar el Disseny Intel·ligent (ID) com una alternativa científica a l'Evolució (els partidaris del Disseny Intel·ligent sostenen que la vida a la Terra, incloent els humans, som resultat d'accions racionals empreses deliberadament per un o més "agents intel·ligents").

D'aquesta manera, l'Església del Monstre Volador d'Espagueti, després d'haver existit en secret durant centenar d'anys, esdevingué pública i àmpliament difosa. Us reprodueixo a continuació alguns fragments d'aquesta carta, traduïts al català, de la quals fins i tot se'n feren ressò les prestigioses revistes New Scientist i Playboy, entre d'altres. Podeu trobar la versió original íntegra de la carta de Bobby Henderson a la web oficial de l'Església del Monstre Volador d'Espagueti.


Carta oberta de Bobby Henderson al Consell d'Educació de l'Estat de Kansas 

"Els escric d'allò més preocupat després d'haver llegit sobre la seva assemblea per decidir si la teoria alternativa del Disseny Intel·ligent hauria de ser ensenyada conjuntament amb la teoria de l'Evolució. Crec que podem estar tots plegats d'acord que és important per als estudiants escoltar punts de vista diversos per tal que puguin triar per ells mateixos la teoria que els fa més el pes. Estic preocupat, tanmateix, pel fet que els estudiants només escoltaran la teoria del Disseny Intel·ligent.

Recordem que hi ha múltiples teories del Disseny Intel·ligent. Jo mateix i molts d'altres arreu del món creiem fermament que l'univers fou creat per un Montre Volador d'Espagueti. Fou Ell qui creà tot allò que veiem i que sentim. Estem plenament convençuts que l'aclaparadora evidència científica que indica l'existència de processos evolutius no és sinó una coincidència, posada en dansa per Ell.
És per aquest motiu que avui els escric, per requerir formalment que aquesta teoria alternativa sigui ensenyada en les seves escoles, conjuntament amb les altres dues teories. De fet, aniré tan lluny com per dir que, si no estan d'acord amb això, ens veurem obligats a procedir amb accions legals. [...] Si la teoria del Disseny Intel·ligent no es basa en la fe, sinó que és en canvi una altra teoria científica, com s'afirma, llavors també hauran de permetre que la nostra teoria sigui ensenyada, en tant que també es basa en la ciència, no pas en la fe.

[...] Tenim evidències que un Monstre Volador d'Espagueti creà l'univers. Cap de nosaltres, esclar, hi era per veure-ho, però en tenim relats escrits. [...] Tendim a ser molt esotèrics, car molta gent afirma que les nostres creences no estan recolzades per l'evidència observable. Allò que aquesta gent no entén és que Ell construí el món per fer-nos pensar que la terra és més antiga del que és en realitat. [...] Per exemple, un científic pot dur a terme un procés de datació per carboni en un artefacte. [...] Però del que el nostre científic no s'adona és que cada cop que pren una mesura, el Monstre Volador d'Espagueti és allí, canviant els resultats amb el Seu Apèndix Tallarinesc. [...]

Estic segur que ara s'adonen de com n'és d'important que als seus estudiants se'ls ensenyi aquesta teoria alternativa. És absolutament imperatiu que s'adonin que l'evidència observable depèn del Monstre Volador d'Espagueti. A més, és irrespectuós ensenyar les nostres creences sense utilitzar el Seu uniforme escollit, el qual òbvaiment és ple d'insígnies pirates. [...] L'explicació concisa és que Ell s'enfada si no ho fem.
Potser els interessarà saber que l'escalfament global, els terratrèmols, els huracans, i d'altres desastres naturals són una conseqüència directe del número decreixent de Pirates des dels 1800. [...] hi ha una relació inversa estadísticament significativa entre els pirates i la temperatura global.
[...] Espero haver sigut capaç de transmetre'ls la importància d'ensenyar aquesta teoria als seus estudiants. [...] i espero de tot cor que no caldrà dur a terme cap acció legal. Penso que podem esperar el moment en què a aquestes tres teories se'ls donarà el mateix temps en les nostres classes de ciències arreu del país, i eventualment del món; un terç del temps per al Disseny Intel·ligent, un terç del temps per al Monsterisme Volador d'Espagueti (Pastafarianisme), i un terç per a les conjectures lògiques basades en evidències observables aclaparadores.
Atentament, Bobby Henderson, un ciutadà preocupat.
[...]"

Lamentablement, la decissió del Consell Educatiu de l'Estat de Kansas fou revocada un parell d'anys després, i d'aquesta manera els fonamentalistes evolucionistes prengueren altre cop control de les aules. No és que sigui partidari del Disseny Intel·ligent, el Montre Volador d'Espagueti me'n guard! Però degut a aquesta decissió, la nostra fe veritable, el pastafarisme, també veié barrat el seu accés a les aules. Així, no puc sinó estar d'acord amb el partidari del Disseny Intel·ligent, John Bacon, el qual declarà a la revista Science que "és desafortunat que ara ens veurem obligats altre cop a ensenyar l'evolució com l'única possible explicació per a l'origen de la vida" (citat per Bhattarcharjee, 2006).


Tot i les dificultats, els fidels al pastafarisme no parem de créixer arreu del món. A Espanya mateix, un tal "Reverend" creà la Primera Església Espanyola del Monstre Volador d'Espagueti, amb l'objectiu que l'Estat la reconegués oficialment com a religió (vegeu-ne més detalls en un article de Carles Bellsolà). En les paraules del Reverend (citades per Bellsolà), com que "el nostre Déu és divertit, no va crear l'univers i va desaparèixer, sinó que segueix entre nosaltres, tocant amb el seu apèndix tallarinesc fins i tot aquells que no creuen en ell ... Un bon pastafari va vestit de pirata ... i hi ha propostes perquè la iniciació sigui un bateig amb salsa carbonara beneïda, tot i que hi ha qui opina que és millor la bolonyesa". A més, em complau anunciar-vos l'existència d'una Església Pastafari de Xàtiva, la primera dels Països Catalans!

Alguns malintencionats argumenten que el pastafarisme no és sinó una versió moderna de la "tetera de Russell", en referència a un article inèdit de Bertrand Russell del 1952, titulat "Hi ha un Déu?"; reprodueixo les seves paraules: "Si anés a suggerir que entre la Terra i Mart hi ha una tetera de porcellana que gira al voltant del sol amb una òrbita el·líptica, ningú seria capaç de refutar la meva afirmació, sempre i quant prudentment afegís que la tetera és massa petita per a ser detectada fins i tot pels nostres telescopis més potents.  Però si continués dient que, com que la meva afirmació no es pot refutar, és una presumpció intolerable per part de la raó humana el fet de dubtar-ho, la gent creuria encertadament que estava dient tonteries. Tanmateix, si l'existència d'aquesta tetera fos afirmada en llibres antics, ensenyada com una veritat sagrada cada Diumenge, i s'inculqués en les ments dels nens a l'escola, els dubtes de creure en la seva existència esdevindrien una marca d'excentricitat i comportarien al qui dubta les atencions d'un psiquiatre en una època il·lustrada o d'un Inquisidor en temps pretèrits."

En realitat, però, el pastafarisme no té res a veure amb el racionalisme incurable d'en Russell, que inevitablement el conduí a un ateisme/agnosticisme (el propi Russell dubtava si definir-se com agnòstic o ateu, perquè en termes filosòfics no podia provar que no hi hagi un Déu, però d'altra banda tenia la mateixa fe en el Déu cristià que en els déus homèrics, com Zeus i Posidó; vegeu Russell, 1947). El pastafarisme, en canvi, és una qüestió de fe. Com resa la web de l'Església del Monstre Volador d'Espagueti, "Alguns afirmen que l'església és només un experiment teòric, satíric, il·lustrant que el Disseny Intel·ligent no és ciència, sinó una pseudociència manufacturada pels Cristians per impulsar el Creacionisme a les escoles públiques. Aquesta gent estan equivocats. L'Església del FSM és real, totalment legítima, i fonamentada en ciència dura. Tot allò que sembli humor o sàtira és pura coincidència."

Que encara no us heu decidit a convertir-vos al pastafarisme? No passa res, com diu el primer manament que entregà el Monstre Volador d'Espagueti al capità pirata Mosey, "M'estimaria molt més que no actuessis com un imbècil santurró que es creu millor que els altres quan descriguis la meva tallarinesca santedat. Si alguns no creuen en mi, no passa res. De debò, no sóc tan vanitós."

Però sigueu conscients que tot són avantatges. Penseu que el cel pastafari té volcans de cervesa fins on arriba la vista, a més d'una fàbrica d'estrípers! I total, només cal anar vestit de pirata i tenir fe en el Monstre Volador d'Espagueti. A més, els pastafaris tenim una moral laxa, com els espaguetis que adorem, probablement perquè quan el capità pirata Mosey baixà del cim del Mont Salsa amb els 10 manaments que havia rebut consell del Monstres Volador d'Espagueti (bé, en realitat no són ni manaments, sinó "m'estimaria molt més que no"), perdé dues de les taules de pedra (amb els dos manaments que hi havia anotat), de manera que només en quedaren vuit!

Podeu trobar més informació sobre el Pastafarisme a la Viquipèdia (o, en anglès, a Wikipedia), a la web de l'Església del Monstre Volador d'Espagueti, i evidentment a l'Evangeli del Monstre Volador d'Espagueti, disponible a Amazon.

Ramen, and may you forever be Touched by His Noodly Appendage!!!

-Agraïments:

Aquest post està dedicat a la Sílvia, per fer-me veure la llum.

-Bibliografia:

divendres, 20 de novembre del 2009

Vicariance strikes back!


Avui he llegit un article (Heads, 2009), titulat "evolució i biogeografia dels primats: un nou model basat en filogènia molecular, vicariància i tectònica de plaques", que m'ha obert els ulls. Crec que estem veient el naixement d'una nova disciplina científica, la parapaleontologia, en què els fòssils ja no són imprescindibles per fer la nostra feina... Ai las, i jo que m'anava a fer filogenètic molecular! Res d'això, a partir d'ara em faig biogeògraf vicariant, que és més guai.

No sé com li podré agrair al Dr. Heads el fet d'haver-me obert els ulls... Se'm salten les llàgrimes de l'emoció. I pensar que podria haver malgastat tota la meva carrera mirant fòssils per un binocular, calibrador digital en mà. Esclar que, de ben segur, no tothom sabrà apreciar adequadament aquesta gran contribució a la ciència. Però ja se sap, no hi ha pitjor cego que el qui no hi vol veure. Paleontòlegs de la vella escola, anclats en l'antic paradigma ('fossilocèntric', en direm a partir d'ara despectivament), es resistiran a abandonar així com així les seves càtedres d'ivori, des de les quals idolatren els seus falsos ídols fòssils i disseminen (inconscients!) la seva caduca doctrina...

Sense anar més lluny, un paleontòleg conegut meu (abans pensava que érem amics, però ara veig ben clar que era una mala companyia), després de llegir el mateix article, m'ha dit que el trobava "obscè". "Obscè?", li he preguntat jo... "No entenc pas que vols dir; 'obscè' significa que ofèn el pudor, que desperta aversió de l'ànim envers allò que pot ofendre la decència, la modèstia o la castedat... No veig la relació". "Què no ho entens?", m'ha dit; "Mira, a mi la pornografia no m'agrada si no hi surten ties en boles. I aquest pamflet paracientífic ofèn la decència científica de tota la nostra professió! Una cosa és que les revistes paleontològiques de tota la vida ja no estiguin interessades en la sistemàtica (i que m'expliquin llavors com es pot fer tot lo demés, si no podem ni publicar les dades bàsiques!), i que per tant haguem d'intentar vendre la moto. Però una altra cosa, molt però que molt diferent, és jugar a veure qui la diu més grossa; que, segons sembla, està cada cop més ben vist per les revistes del Citation Index, que l'únic que pretenen és que els articles que publiquen siguin citats fins a la sacietat, ni que sigui per fotre'ls a parir!"

"Però, que dius ara?", li he contestat jo. Però no m'ha deixat ni seguir, i ha continuat amb les seves diatribes: "Mira, una cosa és que els paleontòlegs siguem tan tontos de citar un darrere l'altre els articles de filogènia molecular, malgrat que ells gairebé mai ens citin a nosaltres, si no és per dir que el registre fòssil és una patata bullida! Aquestes coses ofenen la decència científica i vilipendien tot un col·lectiu professional, el nostre, el dels paleontòlegs, i són intolerables quan merament s'afirmen des de la supèrbia que atorga el fet de creure's posseïdor de la veritat científica absoluta, i..."

Al final me n'he hagut d'anar deixant-lo amb la paraula a la boca. Però com es pot ser tan tanoca? Ell s'ho farà, amb els seus fòssils ronyosos i la seva excavació d'un metre quadrat... Jo he vist la llum, i ja no puc seguir malgastant ni un segon de la meva vida en aquesta professió. Com que sé que vosaltres, lectors, no sou tan estrets de mires, us resumeixo a continuació les principals contribucions del sublim article d'en Heads.

Des de fa temps, que les dades paleontològiques i les moleculars sobre dates d'originació de tàxons no quadren ni amb calçador. Hi ha possibles explicacions al respecte. L'explicació òbvia és que el registre fòssil és força incomplet... imperfecte, en definitiva. Ja ho deia Darwin, són paraules soltes d'unes poques pàgines d'un llibre al qual li falten capítols sencers. Per tant, qualsevol data d'originació d'un clade basada en dades fòssils és, necessàriament, una estimació mínima. Això, esclar, deixant de banda que la identificació taxonòmica, la posició filogenètica i/o la datació del fòssil poden estar malament, qualsevol es refia d'aquests paleontòlegs, que estudien coses tan incompletes i encara ens volen fer creure que fan ciència! Tant la manca de registre fòssil per a determinats grups actuals, com l'exisència de llinatges fantasma en les filogènies cladístiques, indiquen que el registre fòssil és molt incomplet.

Els paleontòlegs es justifiquen dient que no es pas tan incomplet com per poder justificar les grans diferències que hi ha entre les dates de divergència paleontològiques i les moleculars... Excuses de mal pagador, em podeu ben creure! Així, els paleontòlegs es veuen forçats a afirmar que el rellotge molecular no funciona, que s'ha demostrat que les taxes de mutació en què es basa no són pas constants, ni entre diversos llinatges ni en un mateix llinatge al llarg del temps. Us podeu imaginar un món així? No pot pas ser, quin sentit tindria la feina dels filogenètics moleculars!? Ja haurien deixat fa temps de calcular dates de divergència, home! No pot pas ser de camp manera.

El cas és que tot això està molt ben estudiat, i se sap a ciència certa que una lectura literal del registre fòssil sistemàticament infraestima, i per molt, les veritables dates de diversificació dels principals grups al llarg del Fanerozoic. Qui era que deia "la ciencia lo dijo, y yo no miento"? Sens dubte, devia ser un filogenètic molecular. I és que tant se val que parlem de l'origen dels metazous, de l'origen dels ordres moderns de mamífers, o de l'origen dels principals grups de primats. El registre fòssil sempre, sempre, sempre, proporciona unes dates que són desenes i desenes de milions d'anys més joves que les que ens donen les dades moleculars, sens dubte molt més ajustades a la veritat. Però que no ho veuen, aquests paleontòlegs, que això indica com n'és d'incomplet el registre fòssil? Si és que els paleontòlegs d'arreu del món són uns inútils, uns incompetents que, com se sol dir popularment, no s'assabenten de la missa la meitat!

Que en voleu un exemple? Doncs mireu, quan jo encara era paleontòleg i anava a congressos com el de la  Societat de Paleontologia de Vertebrats el setembre de 2009 a Bristol (Regne Unit), vaig sentir una comunicació del paleontòleg John Alroy. No es tracta dels pitjors, perquè almenys ell no s'embruta les mans, i en comptes de treballar amb fòssils, treballa amb bases de dades. Però esclar, comet l'error de refiar-se de les dades que publiquen els seus col·legues, que són uns incompetents paleontòlegs de camp que no saben fer altra cosa que passar-se la vida fent forats a terra per trobar restes fòssils. Sort que jo me'n vaig desenganxar a temps! En aquesta comunicació (Alroy, 2009), titulada "estimacions bayesianes de les dates d'originació per als grups corona dels ocells, els placentaris, i els primats", Alroy feia uns càlculs sobre els rangs d'incertesa per a les dates d'origen d'aquests grups, inclosos els primats.

La veritat, és que no vaig acabar d'entendre els càlculs, però tampoc valia la pena molestar-s'hi. Segur que estaven malament, i si no estaven malament els càlculs, les assumpcions evolutives que feia ja us dic ara que no s'aguantaven per enlloc. Resulta que es basava en la identificació dels fòssils com a pertanyents al llinatge basal o al grup corona d'un determinat clade, i en les seves respectives diversitats a cada moment. A veure, però és que no veuen que, amb el grau d'imperfecció supina que té el registre fòssil, aquestes dades no es poden utilitzar per a calcular res? Esclar, sorpresa, el resultat d'Alroy indicava que les dates moleculars fan aigües per tot arreu... "Al loro, que no estamos tan mal!", diuen les males llengües que va afirmar algú a la sala. Santa ignorància, no hi ha com tenir idees preconcebudes perquè ens creiem un resultat suposadament científic sense ni tan sols pensar-hi dues vegades. N'Alroy arribava a la conclusió que "els temps d'originació per aquests grups ben endins del Cretaci són descartats pels intervals bayesians creïbles. La biogeografia és un factor a considerar en el cas dels primats, però tant les bases de dades del Nou com les de l'Antic Continents suggereixen una divergència basal dels euprimats (excloent els plesiadapiformes) ben bé dins el Paleocè". Els fòssils més antics identificats com euprimats daten del Paleocè més terminal, fa uns 56 Ma, així que els paleontòlegs allà presents es van sentir d'allò més cofois i recomfortats que el registre fòssil només tingués un foradet d'uns pocs milions d'anys...

Les dades moleculars, però, indiquen una data de divergència d'uns 90 Ma per als primats. Tradicionalment, els paleontòlegs mai no s'han cregut aquestes dates, argumentant que el rellotge molecular és evident que no funciona. Una vegada, un paleontòleg, suposadament seriós (au va!) fins i tot em va dir que creia que el que succeïa és que, en les etapes primerenques de diversificació de tots els clades, el rellotge s'accelerava... No n'aprendran mai, aquests paleontòlegs, que no es poden proposar hipòtesis ad hoc per explicar les mancances de les seves dades? I és que, de fet, en el seu article basat en un model de vicariància, Heads (2009) clarament demostra que els estudis moleculars s'han quedat curts... i de molt! L'argument d'aquest autor és tan simple, i tan bell en la seva simplicitat, que no se'n pot denegar la veracitat si no és malintencionadament:
(1) Les dates paleontològiques només són estimacions mínimes, a l'igual que les moleculars. Però en tot cas, les dates moleculars són molt més antigues que les fòssils, la qual cosa indica que el registre fòssil és molt incomplet.
(2) Les dades basades en el registre fòssil requereixen que determinats clades (platirrins i lemuriformes) s'hagin originat a partir de dispersions a través de l'oceà. Aquests fenòmens de dispersió són molt improbables i, per tant, els podem descartar d'entrada.
(3) L'alternativa òbvia, doncs, és que els diversos clades de primats siguin molt més antics (desenes i desenes de milions d'anys més antics) del que s'ha cregut tradicionalment, i que la seva divergència es produís per fenòmens de vicariància associats a processos tectònics.

Així, no cal hipotetitzar que els platirrins vagin arribar de l'Àfrica a l'Amèrica del Sud en una balsa de vegetació, en una data en què l'Atlàntic Sud ja era la meitat d'ample que a l'actualitat... Que va, home, on vas! Lo que passa és que els ancestres de platirrins i catarrins ja existien a Gondwana quan tots dos continents es varen separar, i a partir d'aquest moment van començar a divergir... Però com no se li havia acudit a ningú abans!!! Si total, tothom sap que el registre fòssil és súper-incomplet i no serveix per a re. No, si al final encara ha resultat que els pobres filogenètics moleculars s'havien quedat curts. Sort que la vicariància ens ha vingut a rescatar a tots plegats!

A partir d'ara, cada matí en arribar al meu despatx a l'Institut Català de Paleontologia resaré un nou credo, que conté els secrets i misteris de la nostra nova fe vicarant, i que vull compartir amb tots vosaltres: "Crec en la Deessa Tectònica de Plaques, creadora no només de la Terra sinó de la distribució de tots els clades, actuals i fòssils. Crec en la Vicariància, la seva única Filla, nostra Senyora, que fou concebuda per obra i gràcia del Sant Biogeògraf. Nasqué de la Santa Filogènia Molecular; patí sota el poder de la Paleontologia. Fou crucificada, morta i sepultada; baixà als inferns. Al tercer dia ressucità d'entre els morts; ascendí al Citation Index. Està asseguda a la dreta de la Deessa Tectònica de Plaques, des d'allí ha de venir a judicar als paleontòlegs vius, i als morts també (perquè aviat no en quedarà cap de viu). Crec en el Sant Biogeògraf, la Santa Església Vicariant, la Comunió dels Neontòlegs, el perdó de les dates paleontològiques, la resurrecció dels biogeògrafs i la publicació eterna."

Però compte! I és que, a partir d'ara, haurem de canviar tots els llibres de text per emmotllar-los a la nova doctrina. Us resumeixo, per tant, les principals conclusions de l'article de Heads (2009) i el seu "model de vicariància per a l'evolució dels primats", no fos cas que no incorporéssiu les seves noves dates en els vostres articles o les vostres classes de paleontologia:
Node I. L'ancestre de tots els Archonta es va dividir en plesiadapiformes al nord, primats al sud i est, i escandentis i dermòpters en allò que esdevindria el sud-est asiàtic, durant el JURÀSSIC INFERIOR (ca. 185 Ma), coincidint amb l'inicial trencament de Pangea, en el qual s'obrí l'Atlàntic Central, i l'Àfrica més l'Amèrica del Sud se separaren de l'Amèrica del Nord.
Node II. Els primats es dividiren en estrepsirrins a l'est (Àfrica, Madagascar i Àsia), i haplorrins a l'oest (Amèrica del Sud, Àfrica però no Madagascar, i Àsia) també durant el JURÀSSIC INFERIOR (ca. 180 Ma), coincidint amb esdeveniments tectònics i de vulcanisme diversos.
Node III.  Els haplorrins es dividiren en tarsiiformes i antropoïdeus al mateix temps, o molt poc de temps després, que la separació entre estrepsirrins i haplorrins, és a dir, també durant el JURÀSSIC INFERIOR (ca. 180 Ma).
Node IV. Els estrepsirrins es dividiren en loriformes (Àfrica i Àsia) i lemuriformes (Madagascar) durant el JURÀSSIC MITJÀ (ca. 160 Ma), coincidint amb l'obertura del Canal de Moçambic i la separació de la Gondwana Oriental (Madagascar, Índia, Antàrtida i Austràlia) respecte l'Occidental (Àfrica i Amèrica del Sud).
Node V. Els antropoïdeus es dividiren en catarrins (Antic Continent) i platirrins (Nou Continent) durant el CRETACI INFERIOR (ca. 130-120 Ma), coincidint amb l'obertura de l'Atlàntic Sud.

El nou model ens mostra, doncs, que no podem seguir mantenint que els arconts es van dividir durant el Cretaci més terminal o a principis del Paleocè, ni que els catarrins i els platirrins se separaressin vers l'Oligocè. Com encertadament indica el propi Heads (2009), "Un model de vicariància explica diversos aspectes de l'evolució dels primats millor que els models de dispersió. L'única objecció real és que implica edats més antigues del que s'accepta generalment ... Les tradicionals explicacions paleontològiques i també els estudis de rellotge molecular calibrat amb fòssils són dependents del registre fòssil ... Tant els treballadors moleculars com els paleontòlegs consideren una data molecular de, diguem, 100 Ma, 'incongruent' o 'incompatible' amb una data fòssil més jove de, diguem, 50 Ma. Però una diferència com aquesta és estàndard i alguna diferència sempre serà esperable degut a el limitat registre geològic disponible, i a aspectes de preservació i mostratge geogràfic. No hi ha cap incongruència lògica entre aquestes dues dates i no cal cap explicació o investigació especial ... Cap altra disciplina relacionada amb la biologia ha escapat del les agitacions seísmiques de la revolució molecular, i la paleontologia també es veurà afectada ... Molts paleontòlegs han sobreestimat les taxes de preservació i fins i tot han argumentat que, com més difereix un escenari de la lectura directa del registre fòssil, menys probable és que sigui real ... Un devot literalista calculà que la probabilitat que els primats existissin fa 80 Ma (Cretaci Superior) era d'una entre 200 milions! ... Aquests paleontòlegs fonamentalistes han avaluat acuradament la complitud del registre fòssil, però només a través de l'anàlisi del propi registre fòssil"... No hase falta desir nada más: perdona'ls, Senyor, perquè no saben lo que és fan.

Lamentablement, en el seu article, a l'autor no li queda espai per calcular les probables dates de divergència entre diversos clades de mamífers, ni entre mamífers i altres sinàpsids, etc. Però és molt fàcil, ho podeu fer vosaltres mateixos si us interessa. Només cal anar tirant endarrera en base a la distribució actual dels diversos tàxons i buscant esdeveniments tectònics en els llibres de text de geologia. A la pràctica, n'hi ha prou amb multiplicar les dates de divergència paleontològiques per un factor de x2 o x3. Esclar que llavors l'origen dels tetràpodes em surt com a mínim uns 200 milions d'anys anterior a l'Exposió del Cambrià... Però bé, el registre fòssil és tan incomplet... Segur que, en realitat, els ordres actuals d'animals van començar a divergir 1.000 o 1.500 Ma, i no fa uns 500 i escaig Ma, que és qual el registre fòssil mostra si el llegim literalment...

En darrera instància, és probable que calgui acabar revisant fins i tot l'edat de la Terra. No pot ser que el nostre planeta tingui menys de 5.000 Ma: amb això segurament no hi hauria prou temps per enquibir l'origen de les cèl·lules eucariotes... Bé, potser és que la divergència entre procariotes i eucariotes es va produir també per un fenomen de vicariància entre la Via Làctia i una galàxia veïna. Hauríem fins i tot d'estar disposats a revisar les estimacions de l'origen de l'Univers, si calgués. Al capdavall, d'aquestes coses se n'encarreguen els físics, i qualsevol se'n refia!

A més, penseu que tot plegat té molts avantatges... Us imagineu quantes pel·lis d'animació podrà ara fer Disney amb dinosaures i diversos llinatges de primats, coexistint alegrement sense incórrer en cap incoherència científica? Això que un dents de sabre, un mamut i un peresós es facin amics ja està molt vist i passat de moda! Ara a la nova pel·li d'Ice Age ja no caldrà que els dinos estiguin amagats sota terra; en comptes d'això, hi podran fer sortir de protagonista a un tiranosaure que tingui una mona d'amic íntim sense incórrer en el més mínim anacronisme. Ah, i jo voto perquè es faci un remake de Jurassic Park que s'ajusti més a l'evidència científica real; és a dir, no n'hi haurà prou amb fer sortir dinosaures, pteroaures i altres bèsties de l'estil, sinó que caldrà que també hi figurin, o inclús tinguin el protagonista, grups de simis i prosimis diversos.
 
Això és tot, poca cosa més puc afegir. Us convido als no iniciats que llegiu l'article original (això sí, recordeu que no està il·lustrat amb fotografies...). Ah, i no oblideu superbiogeografitzar-vos i supertectonificar-vos!

Referències:

  • Alroy, J. (2009). Bayesian estiamtes of origination dates for crown-group birds, placentals, and primates [Abstract]. Journal of Vertebrate Paleontology, 29: 54A.
  • Heads, M. (2009). Evolution and biogeography of primates: a new model based on molecular phylogenetics, viariance and plate tectonics. Zoologica Scripta, online.

Els secrets de Myotragus

Recentment, els professors Meike Köhler i Salvador Moyà-Solà, cap del Dept. de Paleobiologia i director, respectivament, de l'Institut Català de Paleontologia, han publicat a la revista Proceedings of the National Academy of Sciences, USA un article (Köhler & Moyà-Solà, 2009) on posen de manifest un nou secret del curiós bòvid insular Myotragus.


Una reconstrucció de Myotragus. Reproduït a partir del Blog de l'ICP


Myotragus és un bòvid del Plio-Pleistocè de les illes Balears que evolucionà sota condicions d'insularitat en una illa Mediterrània durant més de 5 milions d'anys, fins que esdevingué extingit després de l'arribada dels primers pobladors humans a les illes. És ben sabut que, en condicions d'insularitat, els mamífers experimenten considerables canvis degut al canvi en les pressions de selecció. En particular, els mamífers insulars experimenten fortes restriccions pel que fa a la disponibilitat d'energia, degut a la mancança de recursos ambientals. Alhora, degut a la manca de depredadors terrestres, determinats trets que en els mamífers continentals són útils per fugir dels depredadors, en els mamífers insulars com Myotragus es poden veure modificats per selecció natural en una altra direcció.

Tot plegat explicaria, entre d'altres, els canvis de mida corporal que trobem en els mamífers insulars. Així, els micromamífers (rosegadors, insectívors, i similars) tendeixen a augmentar de mida (gegantisme), mentre que els mamífers de mida gran tendeixen a experimentar una reducció de mida corporal (nanisme). Els canvis que experimenten els mamífers insulars, tanmateix, no es queden només aquí, com exemplifica el cas de Myotragus.


Aquest bòvid és molt estrambòtic si ens regim pels estàndards continetals, però les seves característiques tenen molt de sentit adaptatiu si es considera el seu hàbitat insular, amb recursos restringits però mancat de depredadors. Així, ja fa molt de temps que se sabia que aquest bòvid va desenvolupar determinades modificacions de la dentició, dirigides a un tipus d'alimentació més eficient; destaca, en particular, l'adquisició d'incisives de creixement continu, com les que presenten els rosegadors. Al mateix temps, també se sabia que Myotragus presentava modificacions en el seu aparell locomotor, amb extremitats més curtes i robustes (vegeu la comparació amb un rupicaprí actual, a la figura), adaptades a una marxa lenta i més segura; això és atribuïble al fet que, a diferència d'un bòvid continental, a Myotragus no li calia poder córrer i brincar per escapar dels depredadors.


Fa uns anys, Köhler & Moyà-Solà (2004) ja van posar de manifest que aquest bòvid havia reduït la mida del cervell en relació a la mida corporal, és a dir, que es tractava d'un animal menys encefalitzat que no pas un bòvid continental, amb unes òrbites també més petites. La mida relativa del cervell està relacionada amb les capacitats cognitives, però mantenir un cervell gran té uns costos metabòlics molt elevats, ja que el cervell és un òrgan que consumeix molta energia. Des d'una perspectiva antropocèntrica, tendim a pensar que la selecció natural sempre afavoreix un increment del cervell, però en realitat la mida relativa del cervell no és sinó un compromís entre les pressions de selecció relacionades amb les capacitats cognitives (que depenen de la complexitat ambiental, com per exemple la presència de depredadors, el tipus d'alimentació, etc.) i les pressions de selecció relacionades amb la disponibilitat de recursos tròfics.

No és per tant d'estranyar que la selecció natural, en el cas de Myotragus, afavorís una reducció de la mida del cervell: la manca de depredadors hauria permès una relaxació en les pressions de selecció cognitives, és a dir, li hauria permès tenir un cervell i un òrgans sensorials més petits; al seu torn, la manca de recursos tròfics hauria afavorit una optimització de la despesa energètica, la qual cosa s'hauria vist reflectida en adaptacions tròfiques per processar millor l'aliment, adaptacions locomotores per gastar menys energia i, també, un cervell relativament més petit (i, per tant, més barat). Tot plegat no fa sinó confirmar que la selecció natural afavoreix unes o altres característiques biològiques en funció dels requeriments de l'ambient, i que en funció del tipus d'ambient les pressions de selecció (i, per tant, els camins de l'evolució) poden ser d'allò més diferents.

El darrer article publicat al respecte (Köhler & Moyà-Solà, 2009) ens revela una altra "raresa" de Myotragus, referent a la seva fisiologia. L'estudi paleohistològic de seccions d'ossos llargs d'aquest bòvid mostra una sèrie de trets reptilians, més similars als cocodrils que no pas a la resta de mamífers. En particular, Myotragus hauria crescut d'una manera lenta i flexible, aturant el seu creixement periòdicament, en funció de la disponibilitat de recursos ambientals. Això hauria resultat en una maduració molt tardana, aproximadament cap als dotze anys d'edat. No és que la selecció natural vagi afavorir una elevada longevitat, sinó més aviat, que en els períodes de major escassedat d'aliments, aquells individus que podien sobreviure amb menys recursos (i, per tant, aquells que tenien un metabolisme més lent i flexible) serien els que haurien sobreviscut i, per tant, els que s'haurien seleccionat positivament.

Se sol dir que les illes són els laboratoris naturals dels biòlegs evolutius i dels paleobiòlegs, però sempre hi ha d'haver algú que qüestioni la generalitat de les seves implicacions, argumentant que les illes són rareses i que no serveixen per explicar com funciona la selecció natural en el "món real" que suposadament representen els continents. Res més lluny de la realitat: de la mateixa manera com els superherois, els vampirs, i d'altres criatures sobre-humanes, amb els seus vestits estrafolaris i els seus superpoders, són en realitat un recurs literari o cinematogràfic per ressaltar les grandeses i les misèries de l'existència humana; així, de la mateixa manera, l'estrambòtic Myotragus no fa sinó posar de relleu aquelles pressions de selecció més rellevants que condicionen l'evolució dels mamífers en general, sia eliminant-les (com en el cas de la depredació), sia exacerbant-les (com en el cas de la disponibilitat de recursos tròfics).

Esperem, doncs, que aquesta cabreta balear ens segueixi proporcionant moltes més sorpreses durant els propers anys!


Referències:

  • Köhler, M. Moyà-Solà, S. (2004). Reduction of brain and sense organs in the fossil insular bovid Myotragus. Brain, Behavior and Evolution, 63: 125-140.
  • Köhler, M. & Moyà-Solà, S. (2009). Physiological and life history strategies of a fossil large mammal in a resource-limited environment. Proceedings of the National Academy of Sciences, USA, early view.