tag:blogger.com,1999:blog-41965003705578555282024-03-13T10:49:57.011-07:00Vampyropithecus darwiniMeditacions folklòriques sobre paleontologia i evolució, per a tots aquells qui, en comptes de dormir, preferiu anar directes a la jugular de la notíciaVampyropithecushttp://www.blogger.com/profile/06891529373411368279noreply@blogger.comBlogger15125tag:blogger.com,1999:blog-4196500370557855528.post-87392643402274420462011-03-21T13:28:00.000-07:002011-03-21T13:30:48.283-07:00Amb el temps i una canya...<table cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="float: right; margin-left: 1em; text-align: right;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="https://lh5.googleusercontent.com/-jFCZYn8JCZw/TYXBPdiqwHI/AAAAAAAAAH0/pqsaWDN43IY/s1600/Isaac+Casanovas+-+%2528c%2529+ICP%252C+by+Alicia+Montes.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; margin-bottom: 1em; margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" height="320" src="https://lh5.googleusercontent.com/-jFCZYn8JCZw/TYXBPdiqwHI/AAAAAAAAAH0/pqsaWDN43IY/s320/Isaac+Casanovas+-+%2528c%2529+ICP%252C+by+Alicia+Montes.jpg" width="305" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">El Dr. Isaac Casanovas-Vila. Photo by A. Montes, © ICP.</td></tr>
</tbody></table><br />
Amb el temps i una canya, el meu benvolgut col·lega i amic Isaac Casanovas-Vilar (altrament conegut com Dr. Ratones, Lord of the Mice, o simplemente Hispa, que ve d’Hispanomys, un gènere extint de rosegador) fa meravelles. Bé, més que una canya, li han calgut un bon grapat de restes fòssils de simis antropomorfs del Miocè, unes quantes sèries estratigràfiques, molts micromamífers i una tonelada d’articles… El cas és que n’Isaac Casanovas-Vilar i altres recercaires de l’Institut Català de Paleontologia (entre els quals m’incloc), la Universitat de Barcelona i l’empresa FOSSILIA Serveis Paleontològics i Geològics, S.L., acabem de publicar a la revista <i>Proceedings of the National Academy of Sciences USA</i> (<i>PNAS</i>) una revisió i actualització de la cronologia de la radiació dels primats hominoïdeus a l’Euràsia occidental (<a href="http://www.pnas.org/content/early/2011/03/15/1018562108.full.pdf+html">Casanovas-Vilar et al., 2011</a>). “Sóc un cricètid feliç!”, ha declarat el primer firmant de l’article a una font anònima.<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://lh4.googleusercontent.com/-ev5CxwdEY1g/TYXBwNsubKI/AAAAAAAAAH4/EOUh8OQK05Q/s1600/cronologia_hominoidea.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="400" src="https://lh4.googleusercontent.com/-ev5CxwdEY1g/TYXBwNsubKI/AAAAAAAAAH4/EOUh8OQK05Q/s400/cronologia_hominoidea.jpg" width="302" /></a></div><br />
L’estudi no només revisa críticament les publicacions anteriors, sinó que també incorpora les dades dels grans antropomorfs fòssils de Catalunya, coneguts sobretot de la conca del Vallès-Penedès, en la qual s’han produït excepcionals troballes durant la darrera dècada en el marc de la intervenció paleontològica duta a terme a l’Abocador de Can Mata (ACM). I us preguntareu: per què una revista com <i>PNAS</i> publica un article sobre cronologia? A priori, no sembla una cosa molt espectacular d’interès general... Bé, doncs en part és gràcies a la tenaç tasca duta a terme per n’Isaac Casanovas-Vilar per donar sentit a una quantitat impressionant de dades, sovint contradictòries. Però també, sens dubte, gràcies a l’enorme tasca duta a terme durant els darrers anys per l’equip de l’ICP i FOSSILIA a l’ACM. Allò li confereix més interès a l'article<i></i> rau sobretot en les implicacions que té la cronologia per tal d'entendre la història evolutiva dels hominoïdeus, i en particular del grup constituït pels grans antropomorfs i els humans (la família Hominidae). En paraules de S. Moyà-Solà, coautor de l’article i director del projecte, “el registre fòssil català cobreix la primera part de l’evolució dels homínids i és el més complet i de major qualitat del món. Per això és imprescindible per entendre l’origen de la nostra família” (nota de premsa de l’ICP). <br />
<br />
És més o menys sabut per tothom que els humans formem part d’un grup de primats, els hominoïdeus (o simis antropomorfs), que actualment es troba en una situació evolutiva, diguem-ne, un pèl crítica. Llevat dels humans, que ens hem dispersat gairebé arreu del globus terraqüi, els nostres parents (uns més propers, com els ximpanzés i goril·les, d’altres menys, com els orangutans i els gibons) es troben en perill d’extinció. En part, això és atribuïble a l’acció antròpica, que amb la destrucció d’hàbitats degut a la tala massiva de boscos, incendis, caça il·legal, etc., etc., ha contribuït de manera significativa a la reducció de les seves poblacions. Però tanmateix, cal tenir en compte que l’acció dels humans no deixa de ser el cop de gràcia a un grup que, d’antuvi, ja venia força tocat pels avatars de l’evolució. I és que aquest grup, durant el Miocè (fa entre 23 i 5 Ma, aproximadament), mostrà una diversitat força més elevada que l’actual, i estigué distribuït no només a l’Àfrica i al sud-est asiàtic (com actualment, si exceptuem els humans), sinó també per bona part del continent Eurasiàtic. De fet, és fins i tot possible que la seva diversitat durant el Miocè Mitjà i sobretot Superior fos superior a Euràsia que no pas a l’Àfrica (tot i que els esbiaixos del registre fòssil impedeixen de concloure-ho amb certesa). Aquesta suposició, en tot cas, ha generat tota una sèrie d’hipòtesis biogeogràfiques sobre el lloc d’origen dels diversos grups que componen els hominoïdeus, i sobretot, pel que fa als dos grups d’homínids (o grans simis antropomorfs) actuals: els pongins i els hominins.<br />
<br />
Reconstruir les relacions de parentiu (filogènia) entre els hominoïdeus extingits i els actuals no és una tasca fàcil, donada la naturalesa fragmentària de les restes fòssils, i la manca d’informació sobre la seva anatomia tova i els seus gens. I la qüestió es veu complicada encara més pel fet que, sovint, al llarg de l’evolució es desenvolupen en paral·lel adaptacions similars en grups diferents, que fan que en base als caràcters que ens mostren els fòssils hom pugui pensar que aquests grups tenen un parentiu més proper del que realment tenen. Tot plegat, ens enfrontem a un trencaclosques complicat i difícil de resoldre. I tanmateix, el registre fòssil ens aporta un avantatge molt important: l’accés al temps pregon, és a dir, el temps geològic, el que es mesura en milions d’anys, i que ens permet de conèixer com eren els parents extingits dels hominoïdeus actuals (una cosa impossible de conèixer en base només als pocs supervivents d’avui en dia). I és aquí on entren en joc i prenen significació les dades cronològiques sintetitzades i revisades per Casanovas-Vilar et al. (2011) en l’article que ens ocupa.<br />
<br />
La història evolutiva d’un grup no és només un conjunt de noms estranys de gèneres i espècies connectats que per unes línies que n’indiquen el parentiu. Ho és també la morfologia de cadascun d’aquests gèneres i espècies, ja que al capdavall, el fet de conèixer la filogènia no és tan important en si mateix, com pel fet que ens permet interpretar com i perquè es van anar adquirint tota una sèrie de caràcters al llarg del temps, possiblement en molts casos com a resultat de la seva adaptació a ambients particulars i cambiants. I per poder reconstruir tot això, cal conèixer amb tanta precissió com sigui possible l’edat de cadascun d’aquests tàxons. Com el propi terme "història evolutiva" indica, es tracta d'una disciplina història, en la qual el temps n’és una part essencial, que no només serveix per a testar les hipòtesis filogenètiques que fem els paleontòlegs en base a la morfologia dels fòssils, sinó que fins i tot es pot utilitzar com una font més d’informació per a proposar i testar hipòtesis filogenètiques sobre quins tàxons són grups germans, i quines espècies són ancestrals respecte d’unes altres (aproximació estratocladística; vegeu-ne una revisió a Fisher, 2008).<br />
<table cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="float: right; text-align: right;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="https://lh3.googleusercontent.com/-VNvmmdpZJ8w/TYXDvXFMMhI/AAAAAAAAAIA/kfXtgPWbYe0/s1600/Phylogeny+Hominoid+-+by+Isaac+Casanovas-Vilar.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; margin-bottom: 1em; margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" height="640" src="https://lh3.googleusercontent.com/-VNvmmdpZJ8w/TYXDvXFMMhI/AAAAAAAAAIA/kfXtgPWbYe0/s640/Phylogeny+Hominoid+-+by+Isaac+Casanovas-Vilar.jpg" width="430" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">Arbre filogenètic esquemàtic dels hominoïdeus. Dibuix d'Isaac Casanovas-Vilar</td></tr>
</tbody></table><br />
Fins ara, es pensava que els grans antropomorfs fòssils del Miocè Mitjà tardà del Vallès-Penedès (els driopitecins <i>Pierolapithecus</i>, <i>Anoiapithecus</i> i <i>Dryopithecus</i>) eren homínids basals, és a dir, que precedien la divergència entre els pongins (eurasiàtics) i els hominins (africans). I en base a algunes similituds entre aquests tàxons i els primers homínids que van dispersar-se fora de l’Àfrica (els keniapitecins <i>Griphopithecus</i> i <i>Kenyapithecus</i>), s’havia donat suport a la hipòtesi que els homínids es van originar a Euràsia a partir d’aquests keniapitecins. Un cop a Euràsia, els keniapitecins s’haurien diversificat, donant lloc a homínids basals (driopitecins), però també als pongins i als hominins. Posteriorment, durant el Miocè Superior, els hominins haurien tornat a dispersar-se cap a l’Àfrica. La revisió de Casanovas-Vilar et al. (2011) mostra que els keniapitecins eurasiàtics són molt força més rents del que s’havia argumentat tradicionalment: 14 Ma en comptes de 16 Ma. I això aparentment recolza la hipòtesi alternativa sobre l’origen dels pongins i els hominins. Segons aquesta hipòtesi, els dripitecins no serien homínids basals, sinó que estarien més estretament relacionats amb els pongins de l’Àsia. En d’altres paraules, els keniapitecins, en arribar al continent eurasiàtic, haurien originat dos grups diferents: els driopitecins a Europa, que s’haurien extingit durant el Miocè Superior (fa 7-8 Ma) sense donar lloc a descendents actuals; i els pongins a l’Àsia, que haurien vist progressivament reduït el seu rang geogràfic durant el Miocè Superior i el Plio-Pleistocè, fins a quedar arraconats al sud-est asiàtic, on actualment hi són representats només pels orangutans (a les illes de Sumatra i Borneo). Al seu torn, els keniapitecins que va romandre a l’Àfrica haurien pogut donar lloc als hominins, alguns dels quals podrien estar-hi ja representats durant el Miocè Superior (fa uns 10 Ma), i els quals uns pocs milions d’anys després haurien donat lloc als primers homínids bípedes (la tribu dels Hominini). <br />
<br />
En resum, Casanovas-Vilar et al. (2011) argumenten que les dades cronològiques són consistents amb aquest escenari paleobiogeogràfic i filogenètic alternatiu, segons el qual els pongins eurasiàtics i els hominins africans haurien evolucionat independentment en els seus respectius continents a partir d’ancestres keniapitecins similars, després que aquests estenguessin el seu rang geogràfic cap a Euràsia durant el Miocè Inferior primerenc (fa uns 15-14 Ma). Això implicaria un origen independent en tots dos grups del conjunt d’adaptacions locomotores conegudes amb el nom d’ortogràdia, les quals permeten mantenir el tronc erecte, afavorint comportaments posicionals com el fet de grimpar verticalment pels troncs o suspendre’s amb els braços de les branques. L’evolució independent de caràcters similars en diversos grups, sobretot si estan estretament emparentats, és un fenomen freqüent al llarg de l’evolució, i no seria d’estranyar que s'hagués produït també en aquest cas particular. En tot cas, les dades cronològiques no permeten verificar aquesta hipòtesi... Ara cal dur a terme anàlisis filogenètiques per tal de confirmar-la o refutar-la. I en aquest sentit, l’estudi de les restes dels driopitecins del Vallès-Penedès són les més prometedores de cara al futur. La feina, companys, no ha fet més que començar...<br />
<a href="https://lh3.googleusercontent.com/-VNvmmdpZJ8w/TYXDvXFMMhI/AAAAAAAAAIA/kfXtgPWbYe0/s1600/Phylogeny+Hominoid+-+by+Isaac+Casanovas-Vilar.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"></a><br />
I per molts anys!<br />
<br />
<br />
-<u>Referències</u>:<br />
<ul><li>Casanovas-Vilar, I., Alba, D.M., Garcés, M., Robles, J.M. & Moyà-Solà, S. (2011, published online). Updated chronology for the Miocene hominoid radiation in Western Eurasia. <i>Proc. Natl. Acad. Sci. USA</i>, <a href="http://www.pnas.org/cgi/doi/10.1073/pnas.1018562108">www.pnas.org/cgi/doi/10.1073/pnas.1018562108</a></li>
<li>Fisher, D.C. (2008). Stratocladistics: Integrating temporal data and character data in phylogenetic inference. <i>Ann. Rev. Ecol. Evol. Syst., </i>39: 365-385.</li>
</ul>Vampyropithecushttp://www.blogger.com/profile/06891529373411368279noreply@blogger.com34tag:blogger.com,1999:blog-4196500370557855528.post-83673031787764924382010-06-28T10:58:00.000-07:002011-03-20T01:43:12.652-07:00Segons sembla, la mida relativa (del cervell) sí que importa!Un dels reptes intel·lectualment més estimulants dels paleontòlegs és reconstruir com eren i com vivien els éssers vius del passat. Mentre que, en el cas dels animals actuals, podem observar el seu aspecte extern i el seu comportament, en el cas dels fòssils hem d’inferir aquests aspectes a partir de les evidències, sovint minses i fragmentàries, que ens proporciona el registre fòssil. La morfologia és clau per inferir aquests aspectes paleobiològics. Així, podem obtenir estimacions força fiables sobre la massa corporal, el tipus de locomoció, el tipus de dieta... I tanmateix... com podem mesurar aspectes a primera vista menys relacionats amb la morfologia dels ossos, com és el cas de la intel·ligència?<br />
<br />
Des d’una perspectiva un tant antropocèntrica, aquest problema és especialment interessant en el cas de l’ordre dels primats, dels quals l’home en forma part. A banda de les nostres pròpies particularitats anatòmiques, relacionades amb la locomoció i la dieta, els humans ens caracteritzem (suposadament) per un grau elevat d’intel·ligència, en comparació als nostres parents més propers i, de fet, a tota la resta de mamífers. Aquest elevat grau d’intel·ligència humana tradicionalment s’ha relacionat amb el nostre gran cervell. Tanmateix, una comparació a simple vista amb alguns mamífers actuals de mida corporal gran, com balenes i elefants, que tenen un cervell més gran que els humans (en massa, volum...), mostra clarament que la mida absoluta del cervell no és l’únic factor que cal tenir en compte.<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"></div><a href="http://media.latincaster.net/2011/01/homer-simpson-wallpaper-brain-1024.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" height="300" src="http://media.latincaster.net/2011/01/homer-simpson-wallpaper-brain-1024.jpg" width="400" /></a>Dit d'una altra manera, s'ha de considerar també la mida del cos. D'això ja n'eren conscients en temps de Darwin: "Ningú, assumeixo, dubta que la mida gran del cervell en l'home, en relació al seu cos, en comparació amb la del goril·la o l'orangutan, està estretament connectada amb les capacitats mentals del primer" (Darwin, 1871, p. 145; traducció de l'autor). El problema és que no serveix pas fer un simple quocient de proporcionalitat entre la mida del cervell i la del cos. Això és degut al fet que totes dues variables no tenen una relació isomètrica, sinó al·lomètrica. És a dir, quan comparem animals de mides diferents, els de mida més gran tenen, en general, un cervell també més gran, però no tant com seria d’esperar si el cervell augmentés de forma proporcional al cos. Tècnicament, es diu que el cervell i el cos mostren una relació d’al·lometria negativa. Tot plegat, doncs, s’ha de tenir en compte a l’hora de comparar la mida del cervell entre diferents animals, com podria ser el cas dels humans i els seus parents més propers, els grans simis antropomorfs (orangutans, goril·les, ximpanzés i bonobos). Quan es tenen en compte aquestes consideracions al·lomètriques, els humans emergeixen com els qui tenen un cervell relativament més gran de tot el regne animal.<br />
<br />
Això suggereix que la mida relativa del cervell, o encefalització, podria ser un estimador neuroanatòmic adequat per inferir la intel·ligència en primats fòssils. Això és absolutament imprescindible per arribar a comprendre com l’elevat grau d’intel·ligència dels humans va arribar a evolucionar. Tanmateix, entre els científics hi ha actualment una controvèrsia sobre si la mida del cervell reflecteix adequadament el nivell d’intel·ligència d’una determinada espècie; o si, per contra, la mida absoluta (dins d’un context limitat, com podrien ser els primats) és més adequada, tal com han suggerit alguns autors. Aquesta és precisament la qüestió que es planteja en un article que acaba de sortir publicat a la revista <i>Journal of Anthropological Sciences</i> (Alba, 2010).<br />
<br />
En aquest article, es revisen els problemes que tenen les mesures d’encefalització a l’hora d’intentar reflectir la intel·ligència, o el que tècnicament podríem anomenar “capacitats cognitives de domini general”. La hipòtesi que es pretén testar és que les diferències en encefalització entre diverses espècies reflecteixen adequadament les diferències en intel·ligència, i que per tant la mida relativa del cervell es pot emprar per estimar el grau d’intel·ligència en espècies fòssils, a partir de la mida de la seva caixa craniana i les estimacions realitzades de la seva massa corporal. El principal problema de l’encefalització és que les relacions al·lomètriques entre mida del cervell i mida del cos canvien en funció del nivell taxonòmic al qual es duu a terme l’anàlisi. Per aquest motiu, l’autor (en aquest cas, un servidor de vostès) testa la hipòtesi nul·la a dos nivells taxonòmics diferents: basant-se en la relació al·lomètrica mida del cos/mida del cervell només en el grup dels grans simis antropomorfs (nivell taxonòmic baix); i tenint en compte tots els primats haplorrins (tarsers i antropoïdeus). L’altre problema és que les relacions al·lomètriques entre ambdues variables poden ser similars, però amb mides relatives diferents entre diversos grups (els anomenats “salts de grau al·lomètric”). Per tant, l’autor també testa si existeixen aquest tipus de salts entre diversos grups d’haplorrins. Un cop es tenen en compte tots dos problemes, l’autor investiga l’existència d’una correlació significativa entre l’encefalització i la intel·ligència, en base a rànquings d’intel·ligència derivats per psicobiòlegs en base a múltiples criteris.<br />
<br />
Els resultats de l’article mostren que hi ha una bona correlació entre encefalització i intel·ligència, i que per tant l’encefalització pot usar-se com un predictor neuroanatòmic de la intel·ligència en primats fòssils. Tanmateix, els resultats també mostren que aquesta correlació és només significativa quan s’utilitzen regressions per a nivells taxonòmics baixos, que s’assemblen a les relacions al·lomètriques que trobem quan comparem diversos individus adults d’una mateixa espècie entre si. En base a les relacions al·lomètriques d’encefalització a nivells taxonòmics baixos, l’autor també mostra que a banda de diversos salts al·lomètrics que ja s’havien posat de manifest anteriorment, els grans simis antropomorfs (inclosos actualment, juntament amb els humans, en la família dels homínids) mostren un major nivell d’encefalització que els petits simis antropomorfs o hilobàtids (gibons i siamangs). De fet, aquesta diferència entre el grau d’encefalització de grans i petits antropomorfs s’adiu molt amb les diferències cognitives que s’havien descrit entre tots dos grups. Aquest salt al·lomètric entre els petits antropomorfs (que essencialment s’assemblen a les mones a aquest respecte) i els grans antropomorfs (més encefalitzats que la resta de primats llevat dels humans) només es troba quan s’utilitzen les relacions al·lomètriques a nivells taxonòmics baixos, confirmant per tant que són aquest tipus de relacions les que s’han d’emprar per inferir la intel·ligència en tàxons fòssils.<br />
<br />
Alba (2010) utilitza aquestes relacions al·lomètriques per inferir la intel·ligència d’alguns tàxons fòssils per als quals hi ha estimacions raonables tant de la mida del cervell com de la massa corporal. Segons els resultats, l’hominoïdeu basal (simi antropomorf primitiu) del Miocè inferior de l’Àfrica <i>Proconsul</i> encara mostra un nivell d’encefalització baix, més comparable als hilobàtids que no pas als grans antropomorfs. En canvi, el gran antropomorf fòssil <i>Hispanopithecus</i> mostra un nivell d’encefalització totalment comparable als grans antropomorfs actuals. Només <i>Oreopithecus</i>, un gran antropomorf del Miocè superior d’Itàlia molt particular, que evolucionà en condicions d’insularitat, presenta un cervell més petit del que seria previsible per un membre del seu grup, i més similar a <i>Proconsul</i>. Així com el cervell relativament d’aquest darrer representa la condició primitiva, la baixa encefalització d’<i>Oreopithecus</i> probablement sigui conseqüència d’una reducció secundària, a causa de les fortes constriccions energètiques i la manca de depredadors que caracteritzen els ecosistemes insulars. El fet de pensar que més gran és sempre millor, sobretot pel que respecta a la mida del cervell (entre d’altres...), es deriva d’un prejudici clarament antropocèntric. Això no sempre ha de ser així a la Naturalesa; més aviat, dependrà de les condicions particulars de cada ecosistema i de les pressions de selecció que determini, en funció dels requeriments cognitius de l’ambient (necessitat o no de fugir de depredadors, facilitat per aconseguir l’aliment, etc.) i de les constriccions energètiques de cada òrgan en particular (que en el cas del cervell són molt elevades).<br />
<br />
Per que fa als hominins, és a dir, els homínids més estretament relacionats amb els humans, <i>Ardipithecus</i> no mostra cap increment d’encefalització respecte dels grans antropomorfs actuals. En canvi, els australopitecs mostren un nivell d’encefalització (i, per inferència, d’intel·ligència), lleugerament superior, i els humans fòssils (gènenere <i>Homo</i>) mostren un increment de l’encefalització al llarg del temps, culminant en l’actual <i>H. sapiens</i> i l’extingit <i>H. neanderthalensis</i>, que mostren condicions equivalents.<br />
<br />
En resum, els resultats publicats per Alba (2010) posen de manifest que, abans del significatiu increment d’intel·ligència que s’hagué de produir en els hominins fòssils (en certa mesura en australopitecs, però sobretot en el gènere <i>Homo</i>), durant l’evolució dels hominoïdeus es produí un primer increment relacionat amb els orígens del clade dels grans antropomorfs i els humans (família Hominidae), però no dels hominoïdeus en el seu conjunt. <br />
<br />
-<u>Bibliografia</u>:<br />
<ul><li>Alba, D.M. (2010). Cognitive inferences in fossil apes (Primates: Hominoidea): does encephalization reflect intelligence? <i>Journal of Anthropological Sciences</i>, 8: 11-48. </li>
</ul>Vampyropithecushttp://www.blogger.com/profile/06891529373411368279noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4196500370557855528.post-17102742059931872092010-03-25T00:55:00.000-07:002010-03-25T00:55:02.871-07:00Trocharion i l'evolució dels mustèlidsAcaba de sortir publicada a la revista <i>Journal of Vertebrate Paleontology</i> la descripció de noves restes craniodentals del mustèlid leptarctí <i>Trocharion albanense</i>, provinents de la sèrie estratigràfica de l'Aragonià superior (Miocè Mitjà) de l'Abocador de Can Mata (<a href="http://dx.doi.org/10.1080/02724631003617712">Robles et al., 2010</a>).<br />
<br />
Els mustèlids són la família actuals de carnívors més diversa... Només que, sovint, la gent no n'és conscient, perquè els fèlids i els úrsids, més grans i espectaculars, reben molta més atenció mediàtica. Discernir la filogènia del grup, sobretot quan s'hi inclouen els representants fòssils, no és fàcil. Generalment, però, se solen distingir dos grans grups: el grup corona dels mustèlids, és a dir, incloent totes les formes actuals i les formes fòssils més estretament relacionades amb algun grup d'aquests tàxons actuals (però no amb tots), s'anomenen neomustèlids (o mustèlids d'aspecte modern); per contraposició, els membres el llinatge basal de la família dels mustèlids solen anomenar-se paleomustèlids, els quals constitueixen un grup clarament parafilètic (que no inclou tots els descendents d'un ancestre comú, ja que se n'exclouen els neomustèlids).<br />
<br />
Les relacions d'alguns paleomustèlids amb els neomustèlids, però, no és gens clara. Aquest és el cas de la subfamília dels Leptarctinae, els fòssils dels quals s'han trobat a Europa, Àsia i Amèrica del Nord. <i>Trocharion </i>és l'únic gènere de leptarctins representat a Europa, i fins fa poc no se'n sabia gran cosa, ja que se'n coneixien restes dentàries i mandibulars, però mancava informació sobre la major part de l'anatomia cranial. Robles et al. (2010) descriuen, entre d'altres, dos cranis parcials d'aquest gènere, que mostren característiques desconegudes fins ara. D'una banda, <i>Trocharion</i> presenta característiques típiques del grup, com la presència d'una doble cresta temporal, però alhora té algunes característiques més primitives del que s'havia suposat que presentaria (presència de primeres premolars, musell llarg, etc.).<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="http://2.bp.blogspot.com/_HOyUtPd8_W0/S42ILITC4BI/AAAAAAAAAG8/NFwTe_kQigo/s1600-h/Crani+-+Trocharion+-+by+Josep+Robles.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="205" src="http://2.bp.blogspot.com/_HOyUtPd8_W0/S42ILITC4BI/AAAAAAAAAG8/NFwTe_kQigo/s400/Crani+-+Trocharion+-+by+Josep+Robles.jpg" width="400" /></a></div><br />
A banda de proporcionar una diagnosi esmenada dels Leptarctinae i de <i>Trocharion albanense </i>(l'espècie típica, i única coneguda, del gènere), Robles et al. (2010) duen a terme una anàlisi cladística que, tot i no resoldre satisfactòriament les relacions entre <i>Trocharion</i>, altres leptarctins i els neomustèlids, donen suport a la interpretació que <i>Trocharion</i> és el membre més primitiu d'aquesta subfamília de mustèlids. La determinació de les relacions filogenètiques d'aquest tàxon es veu dificultada, d'una banda, per la manca de restes de l'oïda mitjana (que proporcionen alguns caràcters d'allò més informatius... ja se sap, els paleontòlegs sempre volen més i més bons fòssils!); i també pel fet que <i>Trocharion</i> presenta una incisió a la part bucal de la carnissera superior of P4/, coneguda en anglès amb el nom de <i>carnassial notch</i>, força ben desenvolupada (Robles et al., 2009, 2010).<br />
<br />
Els paleomustèlids en general retenen aquesta incisió de la carnissera, però alguns autors havien argumentat que la pèrdua d'aquest caràcter no seria una sinapomorfia només dels neomustèlids, sinó d'un clade que inclouria també als leptarctins i alguns altres gèneres més primitius, com <i>Paragale </i>i <i>Plesiogale</i>. Quan la pèrdua de la incisió de la carnissera es considera un caràcter vàlid en les anàlisis filogenètiques, <i>Trocharion </i>se situa com un mustèlid força basal. Tanmateix, cal tenir en compte que autors previs havien suggerit que aquesta incisió s'hauria perdut més d'una vegada independentment. De fet, <i>Trocharion</i> no és l'únic leptarctí que retén una incisió de la carnissera relativament ben desenvolupada (Robles et al., 2009, 2010): <i>Hypsoparia</i> presenta una condició similar, mentre que <i>Leptarctus</i>, el gènere que dóna nom a la família i que està estretament emparentat amb l'anterior, presenta una condició vestigial.<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="http://2.bp.blogspot.com/_HOyUtPd8_W0/S46GRSzssfI/AAAAAAAAAHE/MgaBLfBge54/s1600-h/P4+superior+-+Trocharion.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="310" src="http://2.bp.blogspot.com/_HOyUtPd8_W0/S46GRSzssfI/AAAAAAAAAHE/MgaBLfBge54/s400/P4+superior+-+Trocharion.jpg" width="400" /></a></div><br />
Tot plegat és consistent amb el fet que la pèrdua de la incisió de la carnissera superior seria homoplàstica (no homòloga) entre alguns leptarctins i els neomustèlids, i amb la hipòtesi que <i>Trocharion</i> és el membre més primitiu conegut dels Leptarctinae.<br />
<br />
<br />
-Bibliografia:<br />
<ul><li>Robles, J.M., Alba, D.M. & Moyà-Solà, S. (2009). The morphology of the upper fourth premolar in <i>Trocharion albanense</i> Major, 1903 (Mustelidae: Leptarctinae) and the independent loss of the carnassial notch in leptarctines and other mustelids. <i>Paleolusitana</i>, 1: 403-409.</li>
<li>Robles, J.M., Alba, D.M., Moyà-Solà, S., Casanovas-Vilar, I., Galindo, J., Rotgers, C., Almécija, S. &Carmona, R. (2010). New craniodental remains of <i>Trocharion albanense</i> Major, 1903 (Carnivora, Mustelidae) from the Vallès-Penedès Basin (Middle to Late Miocene, Barcelona, Spain). <i>Journal of Vertebrate Paleontology</i>, 30: 547-562.</li>
</ul>Vampyropithecushttp://www.blogger.com/profile/06891529373411368279noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4196500370557855528.post-30654216653705740952010-03-24T06:05:00.000-07:002010-03-24T06:05:40.590-07:00La importància de l'esmalt gruixut<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="http://2.bp.blogspot.com/_HOyUtPd8_W0/SiASnWB2tNI/AAAAAAAAAB8/8jtJuoy_2nc/s1600/Anoiapithecus_foto.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" src="http://2.bp.blogspot.com/_HOyUtPd8_W0/SiASnWB2tNI/AAAAAAAAAB8/8jtJuoy_2nc/s320/Anoiapithecus_foto.jpg" /></a></div>Acabem de publicar en la revista <i>Proceedings of the Royal Society B</i> un article sobre el gruix de l'esmalt en tres gèneres de grans antropomorfs fòssils de la sèrie de l'Abocador de Can Mata (<a href="http://rspb.royalsocietypublishing.org/content/early/2010/03/23/rspb.2010.0218.full?sid=7acf4971-bbd9-4320-8fd5-3692c2f6d929">Alba et al., 2010</a>): <i>Pierolapithecus</i>, <i>Anoiapithecus</i> i <i>Dryopithecus</i>.<br />
<br />
L'estudi s'ha realitzant mitjançant tomografia computeritzada, una tècnica radiogràfica actualment molt emprada en diagnosi clínica, però que cada cop s'està aplicant més freqüentment a la paleontologia. Aquest tipus de tècniques no invasives resulten de gran utilitat, perquè permeten veure característiques morfològiques o histològiques internes dels fòssils (com el gruix de l'esmalt) sense que aquests hagin de patir cap dany (com s'esdevindria si haguéssim de seccionar una dent).<br />
<br />
Potser la major part de gent no n'és conscient, però els humans ens caracteritzem per presentar un esmalt molt gruixut en els nostres queixals. En el cas de l'espècie humana, això probablement estigui relacionat amb la nostra llarga longevitat, però en general en els primats aquesta característica es relaciona amb el règim alimentari. Així, els ximpanzés i goril·les es caracteritzen per un esmalt relativament prim, que afavoreix la formació de crestes tallants, útils per a la seva alimentació força folívora (sobretot en els cas dels goril·les), a mesura que la corona de la dent es va desgastant. En canvi, els orangutans es caracteritzen per un esmalt relativament gruixut, probablement degut a la seva dependència de fruits durs o no madurs, quan els fruits madurs (que tots els hominoïdeus prefereixen) no estan disponibles.<br />
<br />
L'estudi del gruix de l'esmalt en els hominoïdeus fòssils mostra que, d'una banda, tant l'esmalt gruixut com l'esmalt prim van evolucionar vàries vegades independentment en diversos grups. Ahora, el registre fòssil ens mostra que alguns tàxons fòssils presentaven un esmalt més gruixut que les formes actuals. A l'article en qüestió, mostrem que aquest és el cas tant de <i>Pierolapithecus</i> com d'<i>Anoiapithecus</i>, mentre que en canvi <i>Dryopithecus</i> presenta un esmalt força més prim.<br />
<br />
D'una banda, l'esmalt gruixut de <i>Pierolapithecus</i> i <i>Anoiapithecus</i> suggereix que aquests tàxons presentaven una dieta esclerocàrpica (basada en fruits durs i no madurs), ja sigui de manera habitual o durant períodes d'escassedat de fruits madurs (com s'esdevé en els orangutans actuals). D'altra banda, l'esmalt gruixut d'aquests dos tàxons coneguts del Miocè Mitjà de l'Abocador de Can Mata (fa uns 12 Ma) confirma la hipòtesi filogenètica que es tracta d'homínids basals, és a dir, de membres primitius del clade dels grans simis antropomorfs i els humans (Moyà-Solà et al., 2009). Aquest grup s'hauria originat a partir dels seus ancestres de la família dels afropitècids, també caracteritzats per un esmalt gruixut, i que a principis del Miocè Mitjà (fa uns 15 Ma) s'haurien dispersat des de l'Àfrica cap a Euràsia.<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="http://2.bp.blogspot.com/_HOyUtPd8_W0/S6oNpKmZ20I/AAAAAAAAAHM/eEJQy5X79oM/s1600/cladograma+dryopithecini.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="372" src="http://2.bp.blogspot.com/_HOyUtPd8_W0/S6oNpKmZ20I/AAAAAAAAAHM/eEJQy5X79oM/s400/cladograma+dryopithecini.jpg" width="400" /></a></div><br />
L'esmalt gruixut seria per tant un caràcter primitiu que haurien heretat els primers homínids i també la major part dels representants de la subfamília Ponginae (que inclou els orangutans actuals), però que s'hauria vist secundàriament modificat en altres grups (com els grans simis antropomorfs africans actuals). Des d'un punt de vista adaptatiu, els nous resultats publicats per Alba et al. (2010) reforcen la hipòtesi que l'esmalt gruixut fou una de les característiques fonamentals que permeté la dispersió inicial dels ancestres dels homínids des de l'Àfrica cap Euràsia, així com la radiació inicial d'aquest grup en aquest darrer continent durant el Miocè Mitjà.<br />
<br />
-Referències:<br />
<ul><li>Alba, D.M., Fortuny, J. & Moyà-Solà, S. (2010). Enamel thickness in the Middle Miocene great apes <i>Anoiapithecus</i>, <i>Pierolapithecus</i> and <i>Dryopithecus</i>. <i>Proceedings of the Royal Society</i> <i>B</i>, published online. doi:10.1098/rspb.2010.0218 </li>
<li>Moyà-Solà, S., Alba, D.M., Almécija, S., Casanovas-Vilar, I., Köhler, M., De Esteban-Trivigno, S., Robles, J.M., Galindo, J. & Fortuny, J.(2009). A unique Middle Miocene European hominoid and the origins of the great ape and human clade. <i>Proceedings of the National Academy of Sciences, U.S.A.</i>, 106: 9601-9606.</li>
</ul>Vampyropithecushttp://www.blogger.com/profile/06891529373411368279noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4196500370557855528.post-75692524217094955482010-03-02T13:12:00.000-08:002010-03-02T13:12:16.158-08:00Darwinius: Tant de soroll per a res<a href="http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/7/70/Darwinius_masillae_PMO_214.214.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" height="400" src="http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/7/70/Darwinius_masillae_PMO_214.214.jpg" width="260" /></a>Aquest blog nasqué com una reacció a la campanya propagandística totalment injustificada que es dugué a terme arran de la publicació d'un esquelet excepcionalment complet d'un prosimi fòssil que fou anomenat <i>Darwinius masilae</i> (Franzen et al., 2009; vegeu l'entrada titulada <a href="http://vampyropithecus.blogspot.com/2009/05/darwinius-missing-links-i-el-perque-de.html">'<i>Darwinius</i>, <i>missing links</i> i el perquè de tot plegat'</a>). Després d'haver estat entrevistat al respecte a la tele, en el post em lamentava d'haver passat gran part de l'entrevista desmentint els titulars que s'havien publicat als mitjans (bàsicament, que es tractava d'una baula perduda i d'un element clau en l'evolució humana).<br />
<br />
Afortunadament, el temps posa les coses al seu lloc. M'estic referent a dues publicacions recents: Seiffert et al. (2009) i Williams et al. (2010). Vegem quin és el problema. L'ordre dels primats, o més concretament dels primats d'aspecte modern o euprimats (és a dir, excloent els plesiadapiformes, de vegades anomenats primats arcaics), es pot dividir en dos grans grups: els estrepsirrins i els haplorrins. Tradicionalment, els euprimats actuals s'havien dividit en prosimis (lèmurs, loris, galagos i tarsers) i simis (o antropoïdeus, que inclouen les mones, els antropomorfs i els humans). Des de fa algunes dècades, però, s'ha vist que els tarsers estan més estretament emparentats amb els simis. Això ha fet que progressivament es generalitzés una classificació alternativa dels euprimats en dos semiordres: els estrepsirrins (lèmurs, loris i similars) i els haplorrins (tarsers i simis).<br />
<br />
Malauradament, la major part de característiques anatòmiques que més típicament caracteritzen els membres actuals d'ambdós grups no es poden detectar al registre fòssil, per la qual cosa hi ha hagut un munt de controvèrsies sobre la veritable posició filogenètica dels grups de 'prosimis' fòssils de l'Eocè: els Adapoidea i els Omomyoidea. Els primers s'han considerat tradicionalment estrepsirrins fòssils, mentre que els segons s'han considerat tradicionalment haplorrins fòssils. Les relacions entre els omomioïdeus, els tarsioïdeus i els antropoïdeus no són gens clares, però sembla haver-hi un consens que els adapoïdeus formarien part del llinatge basal dels estrepsirrins, dels quals els lemuriformes actuals en constitueixen el grup corona.<br />
<br />
Fa uns vint anys, encara es discutia seriosament la hipòtesi que els antropoïdeus s'havien originat a partir dels adapoïdeus. Però aquesta hipòtesi semblava ja definitivament abandonada des d'uns anys ençà. I dic que <i>semblava </i>abandonada, perquè Franzen et al. (2009) discretament argumenten que "<i>Darwinius masillae</i> no és simplement un lèmur fòssil, sinó part d'un grup més gran de primats, els Adapoidea, representants de la diversificació inicial dels haplorrins".<br />
<br />
<br />
Doncs bé, una anàlisi cladística recent (Seiffert et al., 2009) confirma la dicotomia entre estrepsirrins i haplorrins, però situa <i>Darwinius</i> i altres adapoïdeus en el primer grup... com era previsible! D'una manera més detallada, Williams et al. (2010) posen de manifest que <i>Darwinius </i>manca de les sinapomorfies (caràcters derivats compartits) que caracteritzen els haplorrins. Els mateixos autors mostren que els suposats caràcters que, segons Franzen et al. (2009), emparentarien <i>Darwinius</i> amb els haplorrins o fins i tot els antropoïdeus, no són altra cosa que simplesiomorfies (caràcters primitius que, per tant, no posen de manifest un parentiu estret), homoplàsies (falses homologies, és a dir, caràcters evolucionats independentment diverses vegades) i/o caràcters difícils d'avaluar donada la preservació de l'espècimen.<br />
<br />
Tant de soroll per a res! Esclar que ja vorem com acaba tot plegat, perquè amb això de la cladística mai no es pot dir blat...<br />
<br />
-Bibliografia:<br />
<ul><li>Franzen, J.L., Gingerich, P.D., Habersetzer, J., Hurum, J.H., von Koenigswald, W. & Smith, B.H. (2009). Complete primate skeleton from the Middle Eocene of Messel in Germany: Morphology and paleobiology. PLOS ONE 4: e5723. </li>
<li>Seiffert, E.R., Perry, J.M.G., Simons, E.L. & Boyer, D.M. (2009). Convergent evolution of anthropoid-like adaptations in Eocene adapiform primates. <i>Nature</i>, 461: 1118-1121. </li>
<li>Williams, B.A., Kay, R.F., Kirk, C. & Ross, C.F. (2010, in press). <i>Darwinius masilae</i> is a strepsirrhine--a reply to Franzen et al. (2009). <i>J. Hum. Evol.</i> doi:10.1016/j.jhevol.2010.01.003</li>
</ul>Vampyropithecushttp://www.blogger.com/profile/06891529373411368279noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4196500370557855528.post-25784692542358943682010-01-08T11:34:00.000-08:002010-01-08T11:35:44.103-08:00Nova espècie de pliopitècid de l'Abocador de Can MataEn el primer número d'aquest any 2010 de l'<i>American Journal of Physical Anthropology</i>, ha sortit publicada la descripció d'una nova espècie de primat pliopitècid de l'Abocador de Can Mata (Alba <i>et al.</i>, 2010). Científicament, hem batejat la nova espècie el binomi de <i>Pliopithecus canmatensis</i>, en honor de l'indret on s'han dut a terme totes les troballes (vegeu Alba et al., 2009 per a una revisió actualitzada d'aquest conjunt de localitats paleontològiques de l'Aragonià Superior). Afortunadament, com que els pobres pliopitècids aixequen menys passions mediàtiques que els hominoïdeus, aquest cop no ha calgut buscar un nom popular per a donar-lo a conèixer a la premsa.<br />
<br />
<a href="http://3.bp.blogspot.com/_HOyUtPd8_W0/S0eENnUfVjI/AAAAAAAAAGk/PE80YofFfB0/s1600/Pliopithecus_canmatensis_holotype.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" height="320" src="http://3.bp.blogspot.com/_HOyUtPd8_W0/S0eENnUfVjI/AAAAAAAAAGk/PE80YofFfB0/s320/Pliopithecus_canmatensis_holotype.jpg" width="282" /></a>La superfamília dels pliopitecoïdeus (vegeu-ne una revisió a Begun, 2002) inclou diversos gèneres de catarrins basals del Miocè Inferior a Superior d'Euràsia. El terme "basal" fa referència al fet que es tracta d'un grup de catarrins que va divergir abans que se separessin les dues superfamílies actuals del grup, les quals constitueixen l'anomenat grup "corona": els cercopitecoïdeus (o mones de l'Antic Continent) i els hominoïdeus (antropomorfs i humans, és a dir, les famílies Hylobatidae i Hominidae). Les relacions de parentiu entre els pliopitecoïdeus i la resta de catarrins són encara poc clares. Fa dècades, se'ls va considerar relacionats amb els hilobàtids, però posteriorment es va veure que els pliopitecoïdeus retenien algunes característiques molt primitives que, clarament, permeten excloure'ls del grup corona dels catarrins. El fet que, a diferència dels platirrins (mones del Nou Continent), els pliopitecoïdeus presentin ja només dues premolars permet considerar-los catarrins. Al seu torn, algunes poques característiques derivades de la dentició suggereixen que constitueixen un clade, és a dir, un grup monofilètic que, a partir d'un ancestre africà que va migrar cap Euràsia durant el Miocè Inferior, fou el primer en radiar en aquest continent.<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="http://3.bp.blogspot.com/_HOyUtPd8_W0/S0eFPn8f58I/AAAAAAAAAGs/6KMnUuXSJv0/s1600-h/Pliopithecus_canmatensis_upper_molar.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="http://3.bp.blogspot.com/_HOyUtPd8_W0/S0eFPn8f58I/AAAAAAAAAGs/6KMnUuXSJv0/s200/Pliopithecus_canmatensis_upper_molar.jpg" /></a><br />
</div>La filogènia interna del grup dels pliopitecoïdeus tampoc no està ben resolta encara, en bona part degut a la naturalesa fragmentària de la major part de les espècies conegudes. Tradicionalment, se n'ha distingit una única família (Pliopithecidae), subdividida en dues subfamílies: els Pliopithecinae i els Crouzeliinae. Fa uns deu anys, però, es va veure que un parell de gèneres del Miocè Inferior de l'Àsia pertanyien a un grup de pliopitecoïdeus primitius, els Dionysopithecinae, els quals ja presenten una estructura de crestes a les molars inferiors que constitueixen l'anomenat "triangle pliopitecí", el qual està present en els membres d'aquest grup, a no ser que l'hagin perdut secundàriament. Sembla clar que tant els pliopitecins com els crouzelins comparteixen un ancestre comú amb l'exclusió dels dionisopitecins (Harrison, 2005), però els diversos especialistes encara no es posen d'acord sobre com estan relacionades les tres subfamílies, algunes de les quals són elevades a nivell de família per diversos autors.<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="http://4.bp.blogspot.com/_HOyUtPd8_W0/S0eIZzknbfI/AAAAAAAAAG0/rTBHomYgbds/s1600-h/Pliopithecus_canmatensis_pliopithecine_triangle.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="http://4.bp.blogspot.com/_HOyUtPd8_W0/S0eIZzknbfI/AAAAAAAAAG0/rTBHomYgbds/s320/Pliopithecus_canmatensis_pliopithecine_triangle.jpg" /></a><br />
</div><br />
En base a la informació anatòmica, paleobiogeogràfica i biostratigràfica disponible, l'escenari evolutiu més probable per aquest grup (Harrison, 2005) és que els pliopitecoïdeus fossin els primers catarrins a dispersar-se des de l'Àfrica cap Euràsia, on experimentaren una radiació evolutiva en un continent inicialment buit d'altres antropoïdeus. Després de la radiació inicial del grup a l'Àsia durant el Miocè Inferior, els pliopitecins es podrien haver originat a partir d'un ancestre dionsisopitecí a l'Àsia, dispersant-se més tard cap Europa durant el Miocè Mitjà. Els crouzelins, en canvi, podrien haver evolucionat localment a Europa a partir d'un ancestre pliopitecí durant el Miocè Mitjà, dispersant-se posteriorment cap a l'Àsia durant el Miocè Superior. El descobriment recent d'un nou gènere i espècie de pliopitecoïdeu a la Xina (pendent de descripció; Harrison & Jin, 2009a,b), amb uns 15-16 Ma d'edat i corresponent probablement a un membre basal dels crouzelins, podria indicar que els pliopitecins i els crouzelins divergiren a l'Àsia abans de dispersar-se cap Europa.<br />
<br />
A la península Ibèrica, els pliopitecoïdeus només s'han enregistrat a la Conca del Vallès-Penedès, on hi són representats tant per pliopitecins com crouzelins.<br />
<br />
-Bibliografia:<br />
<br />
<ul><li>Alba, D.M., Robles, J.M., Rotgers, C., Casanovas-Vilar, I., Galindo, J., Moyà-Solà, S., Garcés, M., Cabrera, L., Furió, M., Carmona, R. & Bertó Mengual, J.V. (2009). Middle Miocene vertebrate localities from Abocador de Can Mata (els Hostalets de Pierola, Vallès-Penedès basin, Catalonia, Spain): An update after the 2006-2008 field campigns. <i>Paleolusitana</i>, 1: 59-73.</li>
<li>Alba, D.M., Moyà-Solà, S., Malgosa, A., Casanovas-Vilar, I., Robles, J.M., Almécija, S., Galindo, J., Rotgers, C. & Bertó Mengual, J.V. (2010). A new species of <i>Pliopithecus</i> Gervais, 1849 (Primates: Pliopithecidae) from the Middle Miocene (MN8) of Abocador de Can Mata (els Hostalets de Pierola, Catalonia, Spain). <i>American Journal of Physical Anthropology</i>, 141: 52-75.</li>
<li>Begun DR. (2002). The Pliopithecoidea. In: Hartwig WC, editor. The Primate Fossil Record. Cambridge: Cambridge University Press, p 221–240.</li>
<li>Harrison T. (2005). The zoogeographic and phylogenetic relationships of early catarrhine primates in Asia. Anthropol Sci 113:43–51.</li>
<li>Harrison, T. & Jin, C. (2009a). A new pliopithecid from the late early Miocene of Fanchang, Anhui Province, China [Abstract]. <i>American Journal of Physical Anthropology</i>, 138 Suppl. 48: 145. </li>
<li>Harrison, T. & Jin, C. (2009b). A new pliopithecoid (Mammalia, Primates) from the late early Miocene of China and its zoogeographic implications [Abstract]. <i>Journal of Vertebrate Paleontology</i>, 29 Suppl. 3: 111A.</li>
</ul>Vampyropithecushttp://www.blogger.com/profile/06891529373411368279noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-4196500370557855528.post-28348413892413035922010-01-06T15:42:00.000-08:002010-01-06T15:42:04.965-08:00Tetràpodes amb empremtaEn el número de demà divendres 7 de gener de 2010, a la revista <i>Nature</i> és portada un article d'un equip de paleontòlegs polonesos i del prestigiós especialista suec en tetràpodes primitius, Per Ahlberg, on es dóna a conèixer el descobriment d'unes petjades de tetràpodes primitius força més antigues que les evidències corporals fòssils que es tenien fins ara dels tetràpodes més primitius (Niedzwiedzki <i>et al.</i>, 2010; vegeu també el 'News and Views' de Janvier & Clément, 2010).<br />
<br />
Com declara Per Ahlberg en el vídeo promocional de <i>Nature</i> <a href="http://www.nature.com/nature/videoarchive/tetrapods/index.html">'Walking with Tetrapods'</a>, "Aquest lloc ha lliurat el que crec que són uns dels fòssils més excitants que m'he trobat mai en tota la meva carrera de paleontòleg ... petjades que ens proporcionen el registre més antic de com els nostres ancestres distants van sortir de l'aigua i caminaren sobre la terra i feren els seus primers passos en les platges d'aquest planeta fa més de 395 milions d'anys."<br />
<br />
No direm que el descobriment es produís per casualitat, però com a mínim es dugué a terme per fer allò que no tocava: en paraules de d'Ahlberg, Gregorz Niedzwiedzki, paleontòleg de la Facultat de Biologia de la Universitat de Varsòvia, "anà a buscar una cosa ... en un lloc on no hi hauria de ser!". Això és, en un jaciment uns 20 milions d'anys més antic que l'edat en què se suposava que havien viscut els primers tetràpodes, i en un ambient deposicional suposadament equivocat. En aquest cas, la fortuna volgué recomensar aquest comportament paleontològicament incorrecte.<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="http://newsimg.bbc.co.uk/media/images/47047000/jpg/_47047069_tetra13.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="http://newsimg.bbc.co.uk/media/images/47047000/jpg/_47047069_tetra13.jpg" /></a><br />
</div>Niedzwiedzki inicialment pensà que es tractava de petjades d'un peix d'aletes carnoses, però li envià per correu electrònic unes fotografies a Ahlberg, reconegut expert en aquest camp. Aquest s'adonà de la importància de la troballa: no hi havia dubte, les empremtes dels dits i un rastre amb seqüència diagonal indicaven sens dubte que es tractava d'un tetràpode, i no pas d'un peix. "Mira, no enviïs això a la revista polonesa en la qual has estat pensant enviar-ho... Això estarà en els llibres de text durant els propers cinquanta anys!", li digué Ahlberg. I així és com retornem a l'article de <i>Nature</i>.<br />
<br />
<br />
Els ossos fossilitzats més antics dels tretràpodes (vertebrats amb quatre potes amb dits) més primitius daten del Devonià Mitjà, i són precedits uns milions d'anys abans pels elpistostègids (<i>Panderichthys, Tiktaalik</i> i companyia), que mostren trets transicionals entre els peixos i els tetràpodes més primitius: bàsicament, característiques cranials de tetràpode combinades amb la retenció d'aletes parelles en comptes de potes. Doncs bé, les petjades que donen a conèixer Niedzwiedzki <i>et al.</i> (2010), amb una edat d'uns 395 Ma (Devonià Mitjà inferior), són uns 30 milions d'anys més antigues que els tetràpodes més primitius raonablement ben coneguts , uns 20 milions d'anys més antigues que les seves restes òssies més antigues conegudes, i uns 10 milions d'anys més antigues que els elpistostègids més antics coneguts.<br />
<br />
Probablement no es tracti d'altra cosa que una altra maniobra de distracció del FSM (mitjançant el Seu apèndix tallarinesc)... Però en tot cas, els autors de l'article argumenten que les noves petjades poden datar-se amb seguretat de fa uns 395 Ma, i que això obliga a replantejar-nos la idea que teníem fins ara sobre l'origen dels tetràpodes. Algunes de les petjades més ben preservades, corresponents a un animal relativament petit d'uns 40-50 cm, constitueixen rastres i mostren clarament la presència de dits tant a les mans com en els peus, i l'existència d'una seqüència diagonal durant la marxa quadrúpeda. Diverses característiques d'aquestes petjades, incloent l'absència d'un rastre del cos o de la cua, permeten identificar-les indubtablement com a originades per un tetràpode, i no per un peix tetrapodomorf com podria ser un elpistostègid. Aquests últims tenen una capacitat de flexió molt reduïda al colze i al genoll, que els hauria impedit deixar aquest tipus de petjades, i a més l'anatomia de les seves cintures (escapular i pèlvica) els hauria impedit d'aixecar la cua del substrat. Altres petjades, en aquest cas aïllades, són força més grans i indiquen que l'animal que les va generar devia mesurar uns 2,5 m de longitud!<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="http://newsimg.bbc.co.uk/media/images/47047000/gif/_47047996_devonian_footprints_466in.gif" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="270" src="http://newsimg.bbc.co.uk/media/images/47047000/gif/_47047996_devonian_footprints_466in.gif" width="400" /></a><br />
</div><br />
Tot plegat posa de manifest, com a mínim, l'existència d'uns llinatges fantasma força llargs tant pels tetràpodes basals com pels peixos tetrapodomorfs de la família dels elpistostègids, suposadament els seus parents no-tetràpodes més propers. En d'altres paraules, aquests descobriment mostra que tots dos grups van haver de divergir força abans del que indiquen les seves restes òssies conegudes. Això tampoc no és tan estrany, si tenim en compte que tots dos grups varen coexistir durant un període de temps relativament llarg (d'uns 10 milions d'anys) i que, per tant, els elpistostègids no foren merament un grup transicional entre els peixos i els tetràpodes, sinó un grup que, si més no durant un temps, gaudí d'un relatiu èxit adaptatiu en ell mateix.<br />
<br />
A banda d'això, els autors també argumenten que el nou descobriment fa replantejar-se l'ambient deposicional en què van evolucionar els primers tetràpodes. Així, s'havia proposat que els tetràpodes probablement evolucionaren en un ambient dulciaqüícola continental. Però les característiques sedimentològiques i els fòssils del jaciment indiquen que es tractava d'un ambient marí intermareal molt som, potser tipus <i>lagoon</i>. En aquella època no hi havia encara gaire recursos alimentaris sobre la terra ferma. En les (un pèl melodramàtiques) paraules d'Ahlberg, "imagineu un món sense res a l'aire, absolutament res en absolut. Sense mamífers, sense ocells, sense rèptils, sense insectes voladors ... Tot el que sentiu és el vent, les onades, i res a l'aire. I reptant per aquí, o caminant per aquí, ... uns animals amb forma de cocodril d'entre 2,5 i 3 m de longitud, amb potes rabassudes però molt robustes, i dits curts triangulars..." Què fan, es pregunta Ahlberg. Doncs segons els autors de l'article, alimentar-se de peixos i altres animals expulsats a la platja per efecte de les marees. Un escenari adaptatiu com un altre que posa la guinda final a aquest sensacional descobriment.<br />
<br />
Lamentablement, el jaciment que ens ofereix aquestes petjades no preserva cap resta òssia fòssil d'aquests primers tetràpodes. Així que, com sempre, com a paleontòlegs només ens resta el desig de "més i més bons fòssils"!<br />
<br />
Seguirem informant.<br />
<br />
-Agraïments:<br />
<br />
Aquest post li dedico al Japo. :P<br />
<br />
-Bibliografia:<br />
<br />
<ul><li>Janvier, P. & Clément, G. (2010). Muddy tetrapod origins. <i>Nature</i>, 463: 40-41.</li>
<li>Niedzwiedzki, G., Szrek, P., Narkiewicz, K., Narkiewicz, M. & Albergh, P.E. (2010). Tetrapod trackways from the early Middle Devonian period of Poland. <i>Nature</i>, 463: 43-48. <br />
</li>
</ul>Vampyropithecushttp://www.blogger.com/profile/06891529373411368279noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4196500370557855528.post-87426382276821090352009-11-28T18:00:00.000-08:002009-11-28T18:04:00.311-08:00Que sigueu tocats per sempre pel Seu Apèndix Tallarinesc!!!Benvolguts, en el darrer post que vaig fer en aquest blog us informava que havia vist la llum, i que a partir d'ara em faria biogeogràf vicariant, adorador i fidel creient de la deessa Tectònica de Plaques... Agraeixo molt les mostres de suport rebudes, sobretot per part dels companys de feina. Tanmateix, abans que decidiu abandonar la paleontologia, us he de confessar una cosa: m'he tornat a canviar de fe!<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="http://www.venganza.org/images/wallpapers/noodledoodle1024_768.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="300" src="http://www.venganza.org/images/wallpapers/noodledoodle1024_768.jpg" width="400" /></a><br />
</div><br />
Què voleu que us digui? Els humans som ésser inconstants de mena; i avui, gràcies a la intercessió messiànica d'una jove proto-paleontòloga visionària, he sigut tocat pel Seu apèndix tallarinesc (el del Senyor Tallarinesc, s'entén; no pas el de la jove, que no en diu tindre, d'això... suposo).<br />
<br />
<a href="http://www.venganza.org/images/wallpapers/FSM3d.gif" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="282" src="http://www.venganza.org/images/wallpapers/FSM3d.gif" width="320" /></a>Estic segur que ja heu sentit parlar abans del pastafarisme, la religió que creu en el Déu únic i veritable, el Monstre Volador d'Espagueti (en anglès, <i>Flying Spaghetti Monster</i>, o FSM). Aquesta doctrina es començà a difondre arran d'una carta oberta que el físic Bobby Henderson dirigí el maig del 2005 al Consell Educatiu de l'Estat de Kansas, preocupat per la més que probable decissió per part d'aquest consell d'ensenyar el <a href="http://ca.wikipedia.org/wiki/Disseny_intel%C2%B7ligent">Disseny Intel·ligent</a> (ID) com una alternativa científica a l'Evolució (els partidaris del Disseny Intel·ligent sostenen que la vida a la Terra, incloent els humans, som resultat d'accions racionals empreses deliberadament per un o més "agents intel·ligents").<br />
<br />
D'aquesta manera, l'Església del Monstre Volador d'Espagueti, després d'haver existit en secret durant centenar d'anys, esdevingué pública i àmpliament difosa. Us reprodueixo a continuació alguns fragments d'aquesta carta, traduïts al català, de la quals fins i tot se'n feren ressò les prestigioses revistes <a href="http://www.venganza.org/wp-content/uploads/2007/06/newscientist_column.jpg">New Scientist</a> i <a href="http://www.venganza.org/images/wordpress/unspec/playboy.jpg">Playboy</a>, entre d'altres. Podeu trobar la versió original íntegra de la <a href="http://www.venganza.org/about/open-letter/">carta de Bobby Henderson</a> a la <a href="http://www.venganza.org/">web oficial de l'Església del Monstre Volador d'Espagueti</a>.<br />
<br />
<br />
<div style="text-align: center;"><b>Carta oberta de Bobby Henderson al Consell d'Educació de l'Estat de Kansas </b><br />
<br />
</div><i>"Els escric d'allò més preocupat després d'haver llegit sobre la seva assemblea per decidir si la teoria alternativa del Disseny Intel·ligent hauria de ser ensenyada conjuntament amb la teoria de l'Evolució. Crec que podem estar tots plegats d'acord que és important per als estudiants escoltar punts de vista diversos per tal que puguin triar per ells mateixos la teoria que els fa més el pes. Estic preocupat, tanmateix, pel fet que els estudiants només escoltaran la teoria del Disseny Intel·ligent.</i><br />
<br />
<i>Recordem que hi ha múltiples teories del Disseny Intel·ligent. Jo mateix i molts d'altres arreu del món creiem fermament que l'univers fou creat per un Montre Volador d'Espagueti. Fou Ell qui creà tot allò que veiem i que sentim. Estem plenament convençuts que l'aclaparadora evidència científica que indica l'existència de processos evolutius no és sinó una coincidència, posada en dansa per Ell.</i><br />
<i>És per aquest motiu que avui els escric, per requerir formalment que aquesta teoria alternativa sigui ensenyada en les seves escoles, conjuntament amb les altres dues teories. De fet, aniré tan lluny com per dir que, si no estan d'acord amb això, ens veurem obligats a procedir amb accions legals. [...] Si la teoria del Disseny Intel·ligent no es basa en la fe, sinó que és en canvi una altra teoria científica, com s'afirma, llavors també hauran de permetre que la nostra teoria sigui ensenyada, en tant que també es basa en la ciència, no pas en la fe.</i><br />
<br />
<a href="http://www.venganza.org/images/wallpapers/noodlycreation.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" height="256" src="http://www.venganza.org/images/wallpapers/noodlycreation.jpg" width="320" /></a><i>[...] Tenim evidències que un Monstre Volador d'Espagueti creà l'univers. Cap de nosaltres, esclar, hi era per veure-ho, però en tenim relats escrits. [...] Tendim a ser molt esotèrics, car molta gent afirma que les nostres creences no estan recolzades per l'evidència observable. Allò que aquesta gent no entén és que Ell construí el món per fer-nos pensar que la terra és més antiga del que és en realitat. [...] Per exemple, un científic pot dur a terme un procés de datació per carboni en un artefacte. [...] Però del que el nostre científic no s'adona és que cada cop que pren una mesura, el Monstre Volador d'Espagueti és allí, canviant els resultats amb el Seu Apèndix Tallarinesc. [...]</i><br />
<br />
<i>Estic segur que ara s'adonen de com n'és d'important que als seus estudiants se'ls ensenyi aquesta teoria alternativa. És absolutament imperatiu que s'adonin que l'evidència observable depèn del Monstre Volador d'Espagueti. A més, és irrespectuós ensenyar les nostres creences sense utilitzar el Seu uniforme escollit, el qual òbvaiment és ple d'insígnies pirates. [...] L'explicació concisa és que Ell s'enfada si no ho fem.</i><br />
<i>Potser els interessarà saber que l'escalfament global, els terratrèmols, els huracans, i d'altres desastres naturals són una conseqüència directe del número decreixent de Pirates des dels 1800. [...] hi ha una relació inversa estadísticament significativa entre els pirates i la temperatura global.</i><br />
<i>[...] Espero haver sigut capaç de transmetre'ls la importància d'ensenyar aquesta teoria als seus estudiants. [...] i espero de tot cor que no caldrà dur a terme cap acció legal. Penso que podem esperar el moment en què a aquestes tres teories se'ls donarà el mateix temps en les nostres classes de ciències arreu del país, i eventualment del món; un terç del temps per al Disseny Intel·ligent, un terç del temps per al Monsterisme Volador d'Espagueti (Pastafarianisme), i un terç per a les conjectures lògiques basades en evidències observables aclaparadores.</i><br />
<i>Atentament, </i><i>Bobby Henderson, un ciutadà preocupat.</i><br />
<i>[...]"</i><br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/7/76/FSM_Logo.svg/300px-FSM_Logo.svg.png" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="133" src="http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/7/76/FSM_Logo.svg/300px-FSM_Logo.svg.png" width="200" /></a><br />
</div>Lamentablement, la decissió del Consell Educatiu de l'Estat de Kansas fou revocada un parell d'anys després, i d'aquesta manera els fonamentalistes evolucionistes prengueren altre cop control de les aules. No és que sigui partidari del Disseny Intel·ligent, el Montre Volador d'Espagueti me'n guard! Però degut a aquesta decissió, la nostra fe veritable, el pastafarisme, també veié barrat el seu accés a les aules. Així, no puc sinó estar d'acord amb el partidari del Disseny Intel·ligent, John Bacon, el qual declarà a la revista <i>Science</i> que "és desafortunat que ara ens veurem obligats altre cop a ensenyar l'evolució com l'única possible explicació per a l'origen de la vida" (citat per Bhattarcharjee, 2006).<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="http://www.venganza.org/images/wallpapers/3d1024x768.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" height="300" src="http://www.venganza.org/images/wallpapers/3d1024x768.jpg" width="400" /></a><br />
</div>Tot i les dificultats, els fidels al pastafarisme no parem de créixer arreu del món. A Espanya mateix, un tal "Reverend" creà la Primera Església Espanyola del Monstre Volador d'Espagueti, amb l'objectiu que l'Estat la reconegués oficialment com a religió (vegeu-ne més detalls en un article de <a href="http://www.eldebat.cat/cat/viewer.php?IDN=25132">Carles Bellsolà</a>). En les paraules del Reverend (citades per Bellsolà), com que "el nostre Déu és divertit, no va crear l'univers i va desaparèixer, sinó que segueix entre nosaltres, tocant amb el seu apèndix tallarinesc fins i tot aquells que no creuen en ell ... Un bon pastafari va vestit de pirata ... i hi ha propostes perquè la iniciació sigui un bateig amb salsa carbonara beneïda, tot i que hi ha qui opina que és millor la bolonyesa". A més, em complau anunciar-vos l'existència d'una <a href="http://esglesiapastafari.blogspot.com/">Església Pastafari de Xàtiva</a>, la primera dels Països Catalans!<br />
<br />
Alguns malintencionats argumenten que el pastafarisme no és sinó una versió moderna de la "<a href="http://en.wikipedia.org/wiki/Russell%27s_teapot">tetera de Russell</a>", en referència a un article inèdit de Bertrand Russell del 1952, titulat "Hi ha un Déu?"; reprodueixo les seves paraules<a href="http://en.wikipedia.org/wiki/Russell%27s_teapot"></a>: "Si anés a suggerir que entre la Terra i Mart hi ha una tetera de porcellana que gira al voltant del sol amb una òrbita el·líptica, ningú seria capaç de refutar la meva afirmació, sempre i quant prudentment afegís que la tetera és massa petita per a ser detectada fins i tot pels nostres telescopis més potents. Però si continués dient que, com que la meva afirmació no es pot refutar, és una presumpció intolerable per part de la raó humana el fet de dubtar-ho, la gent creuria encertadament que estava dient tonteries. Tanmateix, si l'existència d'aquesta tetera fos afirmada en llibres antics, ensenyada com una veritat sagrada cada Diumenge, i s'inculqués en les ments dels nens a l'escola, els dubtes de creure en la seva existència esdevindrien una marca d'excentricitat i comportarien al qui dubta les atencions d'un psiquiatre en una època il·lustrada o d'un Inquisidor en temps pretèrits."<br />
<br />
En realitat, però, el pastafarisme no té res a veure amb el racionalisme incurable d'en Russell, que inevitablement el conduí a un ateisme/agnosticisme (el propi Russell dubtava si definir-se com agnòstic o ateu, perquè en termes filosòfics no podia provar que no hi hagi un Déu, però d'altra banda tenia la mateixa fe en el Déu cristià que en els déus homèrics, com Zeus i Posidó; vegeu <a href="http://www.luminary.us/russell/atheist_agnostic.html">Russell, 1947</a>). El pastafarisme, en canvi, és una qüestió de fe. Com resa la <a href="http://www.venganza.org/about/">web de l'Església del Monstre Volador d'Espagueti</a>, "Alguns afirmen que l'església és només un experiment teòric, satíric, il·lustrant que el Disseny Intel·ligent no és ciència, sinó una pseudociència manufacturada pels Cristians per impulsar el Creacionisme a les escoles públiques. Aquesta gent estan equivocats. L'Església del FSM és real, totalment legítima, i fonamentada en ciència dura. Tot allò que sembli humor o sàtira és pura coincidència."<br />
<br />
Que encara no us heu decidit a convertir-vos al pastafarisme? No passa res, com diu el primer manament que entregà el Monstre Volador d'Espagueti al capità pirata Mosey, "M'estimaria molt més que no actuessis com un imbècil santurró que es creu millor que els altres quan descriguis la meva tallarinesca santedat. Si alguns no creuen en mi, no passa res. De debò, no sóc tan vanitós."<br />
<br />
<a href="http://upload.wikimedia.org/wikipedia/en/d/df/Fsm_book.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" height="200" src="http://upload.wikimedia.org/wikipedia/en/d/df/Fsm_book.jpg" width="176" /></a>Però sigueu conscients que tot són avantatges. Penseu que el cel pastafari té volcans de cervesa fins on arriba la vista, a més d'una fàbrica d'estrípers! I total, només cal anar vestit de pirata i tenir fe en el Monstre Volador d'Espagueti. A més, els pastafaris tenim una moral laxa, com els espaguetis que adorem, probablement perquè quan el capità pirata Mosey baixà del cim del Mont Salsa amb els 10 manaments que havia rebut consell del Monstres Volador d'Espagueti (bé, en realitat no són ni manaments, sinó "m'estimaria molt més que no"), perdé dues de les taules de pedra (amb els dos manaments que hi havia anotat), de manera que només en quedaren vuit!<br />
<br />
Podeu trobar més informació sobre el Pastafarisme a la <a href="http://ca.wikipedia.org/wiki/Pastafarisme">Viquipèdia</a> (o, en anglès, a <a href="http://en.wikipedia.org/wiki/Pastafarism">Wikipedia</a>), a la <a href="http://www.venganza.org/">web de l'Església del Monstre Volador d'Espagueti</a>, i evidentment a l'<a href="http://www.amazon.com/Gospel-Flying-Spaghetti-Monster/dp/0812976568?ie=UTF8&s=books&qid=1180375352&sr=8-1">Evangeli del Monstre Volador d'Espagueti, disponible a Amazon.</a><br />
<br />
<div style="text-align: center;"><span style="font-size: x-large;"><b><i>Ramen, and may you forever be Touched by His Noodly Appendage!!!</i></b></span><br />
</div><br />
<b>-Agraïments:</b><br />
<br />
Aquest post està dedicat a la Sílvia, per fer-me veure la llum.<br />
<br />
<b>-Bibliografia:</b><br />
<ul><li>Bellsolà, C. El pastafarisme vol ser reconegut com a religió. <a href="http://www.eldebat.cat/cat/viewer.php?IDN=25132">http://www.eldebat.cat/cat/viewer.php?IDN=25132</a><br />
</li>
<li> Bhattarcharjee,Y. (2006). Evolution trumps intelligent design in Kansas vote. <i>Science</i>, 313: 743.</li>
<li>Rusell, B. (1947). Am I an atheist or an agnostic? A plea for tolerance in the face of new dogmas. <a href="http://www.luminary.us/russell/atheist_agnostic.html">http://www.luminary.us/russell/atheist_agnostic.html</a><br />
</li>
</ul>Vampyropithecushttp://www.blogger.com/profile/06891529373411368279noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-4196500370557855528.post-81294993478566933132009-11-20T16:34:00.000-08:002009-11-20T16:41:22.461-08:00Vicariance strikes back!<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="http://blocs.lescorts.cc/cienciamllongueras/files/2009/09/AnisMono.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="400" src="http://blocs.lescorts.cc/cienciamllongueras/files/2009/09/AnisMono.jpg" width="300" /></a><br />
</div>Avui he llegit un article (Heads, 2009), titulat "evolució i biogeografia dels primats: un nou model basat en filogènia molecular, vicariància i tectònica de plaques", que m'ha obert els ulls. Crec que estem veient el naixement d'una nova disciplina científica, la parapaleontologia, en què els fòssils ja no són imprescindibles per fer la nostra feina... Ai las, i jo que m'anava a fer filogenètic molecular! Res d'això, a partir d'ara em faig biogeògraf vicariant, que és més guai.<br />
<br />
No sé com li podré agrair al Dr. Heads el fet d'haver-me obert els ulls... Se'm salten les llàgrimes de l'emoció. I pensar que podria haver malgastat tota la meva carrera mirant fòssils per un binocular, calibrador digital en mà. Esclar que, de ben segur, no tothom sabrà apreciar adequadament aquesta gran contribució a la ciència. Però ja se sap, no hi ha pitjor cego que el qui no hi vol veure. Paleontòlegs de la vella escola, anclats en l'antic paradigma ('fossilocèntric', en direm a partir d'ara despectivament), es resistiran a abandonar així com així les seves càtedres d'ivori, des de les quals idolatren els seus falsos ídols fòssils i disseminen (inconscients!) la seva caduca doctrina...<br />
<br />
Sense anar més lluny, un paleontòleg conegut meu (abans pensava que érem amics, però ara veig ben clar que era una mala companyia), després de llegir el mateix article, m'ha dit que el trobava "obscè". "Obscè?", li he preguntat jo... "No entenc pas que vols dir; 'obscè' significa que ofèn el pudor, que desperta aversió de l'ànim envers allò que pot ofendre la decència, la modèstia o la castedat... No veig la relació". "Què no ho entens?", m'ha dit; "Mira, a mi la pornografia no m'agrada si no hi surten ties en boles. I aquest pamflet paracientífic ofèn la decència científica de tota la nostra professió! Una cosa és que les revistes paleontològiques de tota la vida ja no estiguin interessades en la sistemàtica (i que m'expliquin llavors com es pot fer tot lo demés, si no podem ni publicar les dades bàsiques!), i que per tant haguem d'intentar vendre la moto. Però una altra cosa, molt però que molt diferent, és jugar a veure qui la diu més grossa; que, segons sembla, està cada cop més ben vist per les revistes del Citation Index, que l'únic que pretenen és que els articles que publiquen siguin citats fins a la sacietat, ni que sigui per fotre'ls a parir!"<br />
<br />
"Però, que dius ara?", li he contestat jo. Però no m'ha deixat ni seguir, i ha continuat amb les seves diatribes: "Mira, una cosa és que els paleontòlegs siguem tan tontos de citar un darrere l'altre els articles de filogènia molecular, malgrat que ells gairebé mai ens citin a nosaltres, si no és per dir que el registre fòssil és una patata bullida! Aquestes coses ofenen la decència científica i vilipendien tot un col·lectiu professional, el nostre, el dels paleontòlegs, i són intolerables quan merament s'afirmen des de la supèrbia que atorga el fet de creure's posseïdor de la veritat científica absoluta, i..."<br />
<br />
Al final me n'he hagut d'anar deixant-lo amb la paraula a la boca. Però com es pot ser tan tanoca? Ell s'ho farà, amb els seus fòssils ronyosos i la seva excavació d'un metre quadrat... Jo he vist la llum, i ja no puc seguir malgastant ni un segon de la meva vida en aquesta professió. Com que sé que vosaltres, lectors, no sou tan estrets de mires, us resumeixo a continuació les principals contribucions del sublim article d'en Heads.<br />
<br />
Des de fa temps, que les dades paleontològiques i les moleculars sobre dates d'originació de tàxons no quadren ni amb calçador. Hi ha possibles explicacions al respecte. L'explicació òbvia és que el registre fòssil és força incomplet... imperfecte, en definitiva. Ja ho deia Darwin, són paraules soltes d'unes poques pàgines d'un llibre al qual li falten capítols sencers. Per tant, qualsevol data d'originació d'un clade basada en dades fòssils és, necessàriament, una estimació mínima. Això, esclar, deixant de banda que la identificació taxonòmica, la posició filogenètica i/o la datació del fòssil poden estar malament, qualsevol es refia d'aquests paleontòlegs, que estudien coses tan incompletes i encara ens volen fer creure que fan ciència! Tant la manca de registre fòssil per a determinats grups actuals, com l'exisència de llinatges fantasma en les filogènies cladístiques, indiquen que el registre fòssil és molt incomplet.<br />
<br />
Els paleontòlegs es justifiquen dient que no es pas tan incomplet com per poder justificar les grans diferències que hi ha entre les dates de divergència paleontològiques i les moleculars... Excuses de mal pagador, em podeu ben creure! Així, els paleontòlegs es veuen forçats a afirmar que el rellotge molecular no funciona, que s'ha demostrat que les taxes de mutació en què es basa no són pas constants, ni entre diversos llinatges ni en un mateix llinatge al llarg del temps. Us podeu imaginar un món així? No pot pas ser, quin sentit tindria la feina dels filogenètics moleculars!? Ja haurien deixat fa temps de calcular dates de divergència, home! No pot pas ser de camp manera.<br />
<br />
El cas és que tot això està molt ben estudiat, i se sap a ciència certa que una lectura literal del registre fòssil sistemàticament infraestima, i per molt, les veritables dates de diversificació dels principals grups al llarg del Fanerozoic. Qui era que deia "<i>la ciencia lo dijo, y yo no miento</i>"? Sens dubte, devia ser un filogenètic molecular. I és que tant se val que parlem de l'origen dels metazous, de l'origen dels ordres moderns de mamífers, o de l'origen dels principals grups de primats. El registre fòssil sempre, sempre, sempre, proporciona unes dates que són desenes i desenes de milions d'anys més joves que les que ens donen les dades moleculars, sens dubte molt més ajustades a la veritat. Però que no ho veuen, aquests paleontòlegs, que això indica com n'és d'incomplet el registre fòssil? Si és que els paleontòlegs d'arreu del món són uns inútils, uns incompetents que, com se sol dir popularment, no s'assabenten de la missa la meitat!<br />
<br />
Que en voleu un exemple? Doncs mireu, quan jo encara era paleontòleg i anava a congressos com el de la Societat de Paleontologia de Vertebrats el setembre de 2009 a Bristol (Regne Unit), vaig sentir una comunicació del paleontòleg John Alroy. No es tracta dels pitjors, perquè almenys ell no s'embruta les mans, i en comptes de treballar amb fòssils, treballa amb bases de dades. Però esclar, comet l'error de refiar-se de les dades que publiquen els seus col·legues, que són uns incompetents paleontòlegs de camp que no saben fer altra cosa que passar-se la vida fent forats a terra per trobar restes fòssils. Sort que jo me'n vaig desenganxar a temps! En aquesta comunicació (Alroy, 2009), titulada "estimacions bayesianes de les dates d'originació per als grups corona dels ocells, els placentaris, i els primats", Alroy feia uns càlculs sobre els rangs d'incertesa per a les dates d'origen d'aquests grups, inclosos els primats.<br />
<br />
La veritat, és que no vaig acabar d'entendre els càlculs, però tampoc valia la pena molestar-s'hi. Segur que estaven malament, i si no estaven malament els càlculs, les assumpcions evolutives que feia ja us dic ara que no s'aguantaven per enlloc. Resulta que es basava en la identificació dels fòssils com a pertanyents al llinatge basal o al grup corona d'un determinat clade, i en les seves respectives diversitats a cada moment. A veure, però és que no veuen que, amb el grau d'imperfecció supina que té el registre fòssil, aquestes dades no es poden utilitzar per a calcular res? Esclar, sorpresa, el resultat d'Alroy indicava que les dates moleculars fan aigües per tot arreu... "<i>Al loro, que no estamos tan mal!</i>", diuen les males llengües que va afirmar algú a la sala. Santa ignorància, no hi ha com tenir idees preconcebudes perquè ens creiem un resultat suposadament científic sense ni tan sols pensar-hi dues vegades. N'Alroy arribava a la conclusió que "els temps d'originació per aquests grups ben endins del Cretaci són descartats pels intervals bayesians creïbles. La biogeografia és un factor a considerar en el cas dels primats, però tant les bases de dades del Nou com les de l'Antic Continents suggereixen una divergència basal dels euprimats (excloent els plesiadapiformes) ben bé dins el Paleocè". Els fòssils més antics identificats com euprimats daten del Paleocè més terminal, fa uns 56 Ma, així que els paleontòlegs allà presents es van sentir d'allò més cofois i recomfortats que el registre fòssil només tingués un foradet d'uns pocs milions d'anys...<br />
<br />
Les dades moleculars, però, indiquen una data de divergència d'uns 90 Ma per als primats. Tradicionalment, els paleontòlegs mai no s'han cregut aquestes dates, argumentant que el rellotge molecular és evident que no funciona. Una vegada, un paleontòleg, suposadament seriós (au va!) fins i tot em va dir que creia que el que succeïa és que, en les etapes primerenques de diversificació de tots els clades, el rellotge s'accelerava... No n'aprendran mai, aquests paleontòlegs, que no es poden proposar hipòtesis ad hoc per explicar les mancances de les seves dades? I és que, de fet, en el seu article basat en un model de vicariància, Heads (2009) clarament demostra que els estudis moleculars s'han quedat curts... i de molt! L'argument d'aquest autor és tan simple, i tan bell en la seva simplicitat, que no se'n pot denegar la veracitat si no és malintencionadament:<br />
(1) Les dates paleontològiques només són estimacions mínimes, a l'igual que les moleculars. Però en tot cas, les dates moleculars són molt més antigues que les fòssils, la qual cosa indica que el registre fòssil és molt incomplet.<br />
(2) Les dades basades en el registre fòssil requereixen que determinats clades (platirrins i lemuriformes) s'hagin originat a partir de dispersions a través de l'oceà. Aquests fenòmens de dispersió són molt improbables i, per tant, els podem descartar d'entrada.<br />
(3) L'alternativa òbvia, doncs, és que els diversos clades de primats siguin molt més antics (desenes i desenes de milions d'anys més antics) del que s'ha cregut tradicionalment, i que la seva divergència es produís per fenòmens de vicariància associats a processos tectònics.<br />
<br />
Així, no cal hipotetitzar que els platirrins vagin arribar de l'Àfrica a l'Amèrica del Sud en una balsa de vegetació, en una data en què l'Atlàntic Sud ja era la meitat d'ample que a l'actualitat... Que va, home, on vas! Lo que passa és que els ancestres de platirrins i catarrins ja existien a Gondwana quan tots dos continents es varen separar, i a partir d'aquest moment van començar a divergir... Però com no se li havia acudit a ningú abans!!! Si total, tothom sap que el registre fòssil és súper-incomplet i no serveix per a re. No, si al final encara ha resultat que els pobres filogenètics moleculars s'havien quedat curts. Sort que la vicariància ens ha vingut a rescatar a tots plegats!<br />
<br />
A partir d'ara, cada matí en arribar al meu despatx a l'Institut Català de Paleontologia resaré un nou credo, que conté els secrets i misteris de la nostra nova fe vicarant, i que vull compartir amb tots vosaltres: "Crec en la Deessa Tectònica de Plaques, creadora no només de la Terra sinó de la distribució de tots els clades, actuals i fòssils. Crec en la Vicariància, la seva única Filla, nostra Senyora, que fou concebuda per obra i gràcia del Sant Biogeògraf. Nasqué de la Santa Filogènia Molecular; patí sota el poder de la Paleontologia. Fou crucificada, morta i sepultada; baixà als inferns. Al tercer dia ressucità d'entre els morts; ascendí al Citation Index. Està asseguda a la dreta de la Deessa Tectònica de Plaques, des d'allí ha de venir a judicar als paleontòlegs vius, i als morts també (perquè aviat no en quedarà cap de viu). Crec en el Sant Biogeògraf, la Santa Església Vicariant, la Comunió dels Neontòlegs, el perdó de les dates paleontològiques, la resurrecció dels biogeògrafs i la publicació eterna."<br />
<br />
Però compte! I és que, a partir d'ara, haurem de canviar tots els llibres de text per emmotllar-los a la nova doctrina. Us resumeixo, per tant, les principals conclusions de l'article de Heads (2009) i el seu "model de vicariància per a l'evolució dels primats", no fos cas que no incorporéssiu les seves noves dates en els vostres articles o les vostres classes de paleontologia:<br />
Node I. L'ancestre de tots els Archonta es va dividir en plesiadapiformes al nord, primats al sud i est, i escandentis i dermòpters en allò que esdevindria el sud-est asiàtic, durant el JURÀSSIC INFERIOR (ca. 185 Ma), coincidint amb l'inicial trencament de Pangea, en el qual s'obrí l'Atlàntic Central, i l'Àfrica més l'Amèrica del Sud se separaren de l'Amèrica del Nord.<br />
Node II. Els primats es dividiren en estrepsirrins a l'est (Àfrica, Madagascar i Àsia), i haplorrins a l'oest (Amèrica del Sud, Àfrica però no Madagascar, i Àsia) també durant el JURÀSSIC INFERIOR (ca. 180 Ma), coincidint amb esdeveniments tectònics i de vulcanisme diversos.<br />
Node III. Els haplorrins es dividiren en tarsiiformes i antropoïdeus al mateix temps, o molt poc de temps després, que la separació entre estrepsirrins i haplorrins, és a dir, també durant el JURÀSSIC INFERIOR (ca. 180 Ma).<br />
Node IV. Els estrepsirrins es dividiren en loriformes (Àfrica i Àsia) i lemuriformes (Madagascar) durant el JURÀSSIC MITJÀ (ca. 160 Ma), coincidint amb l'obertura del Canal de Moçambic i la separació de la Gondwana Oriental (Madagascar, Índia, Antàrtida i Austràlia) respecte l'Occidental (Àfrica i Amèrica del Sud).<br />
Node V. Els antropoïdeus es dividiren en catarrins (Antic Continent) i platirrins (Nou Continent) durant el CRETACI INFERIOR (ca. 130-120 Ma), coincidint amb l'obertura de l'Atlàntic Sud.<br />
<br />
El nou model ens mostra, doncs, que no podem seguir mantenint que els arconts es van dividir durant el Cretaci més terminal o a principis del Paleocè, ni que els catarrins i els platirrins se separaressin vers l'Oligocè. Com encertadament indica el propi Heads (2009), "Un model de vicariància explica diversos aspectes de l'evolució dels primats millor que els models de dispersió. L'única objecció real és que implica edats més antigues del que s'accepta generalment ... Les tradicionals explicacions paleontològiques i també els estudis de rellotge molecular calibrat amb fòssils són dependents del registre fòssil ... Tant els treballadors moleculars com els paleontòlegs consideren una data molecular de, diguem, 100 Ma, 'incongruent' o 'incompatible' amb una data fòssil més jove de, diguem, 50 Ma. Però una diferència com aquesta és estàndard i alguna diferència sempre serà esperable degut a el limitat registre geològic disponible, i a aspectes de preservació i mostratge geogràfic. No hi ha cap incongruència lògica entre aquestes dues dates i no cal cap explicació o investigació especial ... Cap altra disciplina relacionada amb la biologia ha escapat del les agitacions seísmiques de la revolució molecular, i la paleontologia també es veurà afectada ... Molts paleontòlegs han sobreestimat les taxes de preservació i fins i tot han argumentat que, com més difereix un escenari de la lectura directa del registre fòssil, menys probable és que sigui real ... Un devot literalista calculà que la probabilitat que els primats existissin fa 80 Ma (Cretaci Superior) era d'una entre 200 milions! ... Aquests paleontòlegs fonamentalistes han avaluat acuradament la complitud del registre fòssil, però només a través de l'anàlisi del propi registre fòssil"... <i>No hase falta desir nada más</i>: perdona'ls, Senyor, perquè no saben lo que és fan.<br />
<br />
Lamentablement, en el seu article, a l'autor no li queda espai per calcular les probables dates de divergència entre diversos clades de mamífers, ni entre mamífers i altres sinàpsids, etc. Però és molt fàcil, ho podeu fer vosaltres mateixos si us interessa. Només cal anar tirant endarrera en base a la distribució actual dels diversos tàxons i buscant esdeveniments tectònics en els llibres de text de geologia. A la pràctica, n'hi ha prou amb multiplicar les dates de divergència paleontològiques per un factor de x2 o x3. Esclar que llavors l'origen dels tetràpodes em surt com a mínim uns 200 milions d'anys anterior a l'Exposió del Cambrià... Però bé, el registre fòssil és tan incomplet... Segur que, en realitat, els ordres actuals d'animals van començar a divergir 1.000 o 1.500 Ma, i no fa uns 500 i escaig Ma, que és qual el registre fòssil mostra si el llegim literalment...<br />
<br />
En darrera instància, és probable que calgui acabar revisant fins i tot l'edat de la Terra. No pot ser que el nostre planeta tingui menys de 5.000 Ma: amb això segurament no hi hauria prou temps per enquibir l'origen de les cèl·lules eucariotes... Bé, potser és que la divergència entre procariotes i eucariotes es va produir també per un fenomen de vicariància entre la Via Làctia i una galàxia veïna. Hauríem fins i tot d'estar disposats a revisar les estimacions de l'origen de l'Univers, si calgués. Al capdavall, d'aquestes coses se n'encarreguen els físics, i qualsevol se'n refia!<br />
<br />
A més, penseu que tot plegat té molts avantatges... Us imagineu quantes pel·lis d'animació podrà ara fer Disney amb dinosaures i diversos llinatges de primats, coexistint alegrement sense incórrer en cap incoherència científica? Això que un dents de sabre, un mamut i un peresós es facin amics ja està molt vist i passat de moda! Ara a la nova pel·li d'Ice Age ja no caldrà que els dinos estiguin amagats sota terra; en comptes d'això, hi podran fer sortir de protagonista a un tiranosaure que tingui una mona d'amic íntim sense incórrer en el més mínim anacronisme. Ah, i jo voto perquè es faci un remake de Jurassic Park que s'ajusti més a l'evidència científica real; és a dir, no n'hi haurà prou amb fer sortir dinosaures, pteroaures i altres bèsties de l'estil, sinó que caldrà que també hi figurin, o inclús tinguin el protagonista, grups de simis i prosimis diversos.<br />
<br />
Això és tot, poca cosa més puc afegir. Us convido als no iniciats que llegiu l'article original (això sí, recordeu que no està il·lustrat amb fotografies...). Ah, i no oblideu superbiogeografitzar-vos i supertectonificar-vos!<br />
<br />
Referències:<br />
<br />
<ul><li>Alroy, J. (2009). Bayesian estiamtes of origination dates for crown-group birds, placentals, and primates [Abstract]. <i>Journal of Vertebrate Paleontology</i>, 29: 54A.<br />
</li>
<li>Heads, M. (2009). Evolution and biogeography of primates: a new model based on molecular phylogenetics, viariance and plate tectonics. Zoologica Scripta, online.<br />
</li>
</ul>Vampyropithecushttp://www.blogger.com/profile/06891529373411368279noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-4196500370557855528.post-1828883041683121122009-11-20T10:41:00.000-08:002009-11-20T16:49:25.978-08:00Els secrets de MyotragusRecentment, els professors Meike Köhler i Salvador Moyà-Solà, cap del Dept. de Paleobiologia i director, respectivament, de l'Institut Català de Paleontologia, han publicat a la revista <i>Proceedings of the National Academy of Sciences, USA</i> un article (Köhler & Moyà-Solà, 2009) on posen de manifest un nou secret del curiós bòvid insular <i>Myotragus</i>.<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="http://www.icp.cat/blog/imatges/myotragus_ft.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="244" src="http://www.icp.cat/blog/imatges/myotragus_ft.jpg" width="640" /></a><br />
</div><div style="text-align: center;"><b><span style="font-size: x-small;"> Una reconstrucció de Myotragus. Reproduït a partir del Blog de l'ICP</span></b><br />
</div><i><br />
</i><br />
<i>Myotragus</i> és un bòvid del Plio-Pleistocè de les illes Balears que evolucionà sota condicions d'insularitat en una illa Mediterrània durant més de 5 milions d'anys, fins que esdevingué extingit després de l'arribada dels primers pobladors humans a les illes. És ben sabut que, en condicions d'insularitat, els mamífers experimenten considerables canvis degut al canvi en les pressions de selecció. En particular, els mamífers insulars experimenten fortes restriccions pel que fa a la disponibilitat d'energia, degut a la mancança de recursos ambientals. Alhora, degut a la manca de depredadors terrestres, determinats trets que en els mamífers continentals són útils per fugir dels depredadors, en els mamífers insulars com <i>Myotragus</i> es poden veure modificats per selecció natural en una altra direcció.<br />
<br />
Tot plegat explicaria, entre d'altres, els canvis de mida corporal que trobem en els mamífers insulars. Així, els micromamífers (rosegadors, insectívors, i similars) tendeixen a augmentar de mida (gegantisme), mentre que els mamífers de mida gran tendeixen a experimentar una reducció de mida corporal (nanisme). Els canvis que experimenten els mamífers insulars, tanmateix, no es queden només aquí, com exemplifica el cas de <i>Myotragus</i>.<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="http://www.icp.cat/blog/imatges/myotragus1.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="273" src="http://www.icp.cat/blog/imatges/myotragus1.jpg" width="320" /></a><br />
</div>Aquest bòvid és molt estrambòtic si ens regim pels estàndards continetals, però les seves característiques tenen molt de sentit adaptatiu si es considera el seu hàbitat insular, amb recursos restringits però mancat de depredadors. Així, ja fa molt de temps que se sabia que aquest bòvid va desenvolupar determinades modificacions de la dentició, dirigides a un tipus d'alimentació més eficient; destaca, en particular, l'adquisició d'incisives de creixement continu, com les que presenten els rosegadors. Al mateix temps, també se sabia que <i>Myotragus</i> presentava modificacions en el seu aparell locomotor, amb extremitats més curtes i robustes (vegeu la comparació amb un rupicaprí actual, a la figura), adaptades a una marxa lenta i més segura; això és atribuïble al fet que, a diferència d'un bòvid continental, a <i>Myotragus </i>no li calia poder córrer i brincar per escapar dels depredadors.<br />
<br />
<br />
Fa uns anys, Köhler & Moyà-Solà (2004) ja van posar de manifest que aquest bòvid havia reduït la mida del cervell en relació a la mida corporal, és a dir, que es tractava d'un animal menys encefalitzat que no pas un bòvid continental, amb unes òrbites també més petites. La mida relativa del cervell està relacionada amb les capacitats cognitives, però mantenir un cervell gran té uns costos metabòlics molt elevats, ja que el cervell és un òrgan que consumeix molta energia. Des d'una perspectiva antropocèntrica, tendim a pensar que la selecció natural sempre afavoreix un increment del cervell, però en realitat la mida relativa del cervell no és sinó un compromís entre les pressions de selecció relacionades amb les capacitats cognitives (que depenen de la complexitat ambiental, com per exemple la presència de depredadors, el tipus d'alimentació, etc.) i les pressions de selecció relacionades amb la disponibilitat de recursos tròfics.<br />
<br />
No és per tant d'estranyar que la selecció natural, en el cas de <i>Myotragus</i>, afavorís una reducció de la mida del cervell: la manca de depredadors hauria permès una relaxació en les pressions de selecció cognitives, és a dir, li hauria permès tenir un cervell i un òrgans sensorials més petits; al seu torn, la manca de recursos tròfics hauria afavorit una optimització de la despesa energètica, la qual cosa s'hauria vist reflectida en adaptacions tròfiques per processar millor l'aliment, adaptacions locomotores per gastar menys energia i, també, un cervell relativament més petit (i, per tant, més barat). Tot plegat no fa sinó confirmar que la selecció natural afavoreix unes o altres característiques biològiques en funció dels requeriments de l'ambient, i que en funció del tipus d'ambient les pressions de selecció (i, per tant, els camins de l'evolució) poden ser d'allò més diferents.<br />
<br />
El darrer article publicat al respecte (Köhler & Moyà-Solà, 2009) ens revela una altra "raresa" de <i>Myotragus</i>, referent a la seva fisiologia. L'estudi paleohistològic de seccions d'ossos llargs d'aquest bòvid mostra una sèrie de trets reptilians, més similars als cocodrils que no pas a la resta de mamífers. En particular, <i>Myotragus</i> hauria crescut d'una manera lenta i flexible, aturant el seu creixement periòdicament, en funció de la disponibilitat de recursos ambientals. Això hauria resultat en una maduració molt tardana, aproximadament cap als dotze anys d'edat. No és que la selecció natural vagi afavorir una elevada longevitat, sinó més aviat, que en els períodes de major escassedat d'aliments, aquells individus que podien sobreviure amb menys recursos (i, per tant, aquells que tenien un metabolisme més lent i flexible) serien els que haurien sobreviscut i, per tant, els que s'haurien seleccionat positivament.<br />
<br />
Se sol dir que les illes són els laboratoris naturals dels biòlegs evolutius i dels paleobiòlegs, però sempre hi ha d'haver algú que qüestioni la generalitat de les seves implicacions, argumentant que les illes són rareses i que no serveixen per explicar com funciona la selecció natural en el "món real" que suposadament representen els continents. Res més lluny de la realitat: de la mateixa manera com els superherois, els vampirs, i d'altres criatures sobre-humanes, amb els seus vestits estrafolaris i els seus superpoders, són en realitat un recurs literari o cinematogràfic per ressaltar les grandeses i les misèries de l'existència humana; així, de la mateixa manera, l'estrambòtic <i>Myotragus</i> no fa sinó posar de relleu aquelles pressions de selecció més rellevants que condicionen l'evolució dels mamífers en general, sia eliminant-les (com en el cas de la depredació), sia exacerbant-les (com en el cas de la disponibilitat de recursos tròfics).<br />
<br />
Esperem, doncs, que aquesta cabreta balear ens segueixi proporcionant moltes més sorpreses durant els propers anys!<br />
<br />
<br />
Referències:<br />
<br />
<ul><li>Köhler, M. Moyà-Solà, S. (2004). Reduction of brain and sense organs in the fossil insular bovid Myotragus. <i>Brain, Behavior and Evolution</i>, 63: 125-140.</li>
<li>Köhler, M. & Moyà-Solà, S. (2009). Physiological and life history strategies of a fossil large mammal in a resource-limited environment. <i>Proceedings of the National Academy of Sciences, USA</i>, early view.<br />
</li>
</ul>Vampyropithecushttp://www.blogger.com/profile/06891529373411368279noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4196500370557855528.post-50365969982929114522009-10-30T10:33:00.000-07:002009-10-30T12:29:52.303-07:00En Sergio Almécija ja és doctor!!!<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://1.bp.blogspot.com/_HOyUtPd8_W0/Sus1HbSOuPI/AAAAAAAAAEg/bC_AJc1aGzY/s1600-h/Tesi_Sergio_Alm%C3%A9cija.jpg"><img style="margin: 0pt 0pt 10px 10px; float: right; cursor: pointer; width: 336px; height: 460px;" src="http://1.bp.blogspot.com/_HOyUtPd8_W0/Sus1HbSOuPI/AAAAAAAAAEg/bC_AJc1aGzY/s400/Tesi_Sergio_Alm%C3%A9cija.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5398466980033247474" border="0" /></a>Des d'avui, 30 d'octubre del 2009, en Sergio Almécija ja és doctor per la Universitat Autònoma de Barcelona. La defensa de la tesi, titulada "Evolution of the hand in Miocene apes: implications for the appearance of the human hand", i dirigida pel Prof. Salvador Moyà-Solà de l'Institut Català de Paleontologia, s'ha iniciat aquest matí a les 11 h, i ha obtingut la qualificació d'excel·lent "cum laude". El tribunal ha estat integrat per la Dra. Assumpció Malgosa (presidenta), de la Unitat d'Antropologia Biològica (Dept. BABVE) de la UAB; el Dr. Lorenzo Rook (vocal), del Dipartimento di Science della Terra dell'Università di Firenze (Itàlia); i la Dra. Soledad de Esteban-Trivigno (secretària), de l'Institut Català de Paleontologia. A l'acte hi ha assistit una bona munió de gent, incloent no només familiars, amics i companys de feina de l'ICP, sinó també un número considerable de paleontòlegs de vertebrats del nostre país, com el Dr. Bienvenido Martínez-Navarro i el Prof. Jordi Agustí. Tothom ha estat d'acord que tant la tesi com la defensa han estat un èxit... Així doncs, moltes felicitats, Sergio; tots els qui et coneixem, sabem que t'ho mereixes abastament.<br /><br />Vull destacar que en <a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://2.bp.blogspot.com/_HOyUtPd8_W0/Sus1d_TFyWI/AAAAAAAAAEo/XLxKHHZIy2c/s1600-h/Sergio3_by_David_Alba.jpg"><img style="margin: 0pt 10px 10px 0pt; float: left; cursor: pointer; width: 189px; height: 400px;" src="http://2.bp.blogspot.com/_HOyUtPd8_W0/Sus1d_TFyWI/AAAAAAAAAEo/XLxKHHZIy2c/s400/Sergio3_by_David_Alba.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5398467367657654626" border="0" /></a>Sergio (hauria de dir Dr. Almécija?) ha fet una tesi brillant en un temps inferior a quatre anys. Sens dubte, molts condicionants hi han influït, incloent el director, la qualitat del grup, el bon ambient de treball i, perquè no dir-ho, el fet de comptar amb uns fòssils excepcionals de primats fòssils del Miocè per descriure. I tanmateix, tot això no hauria servit de re si en Sergio no hagués estat des d'un bon principi un alumne brilant i apassionat per la paleontologia. Com sempre s'ha dit a casa meva, "d'on no n'hi ha, no en pot rajar", i en Sergio tenia (i encara té) moltes coses a dir en el món de la paleoprimatologia i la paleoantropologia. Ningú no li ha regalat res.<br /><br />De caràcter fort i un pèl indomable, però gran persona (i amic), des d'un principi ja es va mostrar com un diamant en brut. No puc evitar sentir-me una mica responsable que hagi arribat on ha arribat, no tant pel fet d'haver treballat amb ell durant aquests quatre anys de tesi, sinó més aviat pel fet d'haver-lo posat en contacte amb en Salvador Moyà-Solà, el seu director de tesi i també qui fou, en el seu moment, el director d'un servidor. Encara puc recordar aquell dia a l'Abocador de Can Mata, on el Sergio va estar treballant un temps co-dirigint la intervenció paleontològica que s'hi duu a terme, quan li vaig preguntar a què es volia dedicar. Ell em va respondre que li interessava especialment la paleoantropologia i l'evolució humana, i jo vaig insistir: "i no has pensat a dedicar-te als primats fòssils del Miocè?" Em va bastar una frase, esmentant-li aquesta possibilitat a en Salvador, perquè aquest em digués que, si en Sergio hi estava interessat, hi anés a parlar; que ell voldria dirigir-li la tesi.<br /><br />A partir d'aquí, en Sergio va sol·licitar una beca predoctoral a la General<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://2.bp.blogspot.com/_HOyUtPd8_W0/Sus2EhG2noI/AAAAAAAAAEw/8i4bxQuO0Hk/s1600-h/Sergio2_by_David_Alba.jpg"><img style="margin: 0pt 0pt 10px 10px; float: right; cursor: pointer; width: 404px; height: 295px;" src="http://2.bp.blogspot.com/_HOyUtPd8_W0/Sus2EhG2noI/AAAAAAAAAEw/8i4bxQuO0Hk/s400/Sergio2_by_David_Alba.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5398468029568163458" border="0" /></a>itat, li varen concedir i, com se sol dir en aquests casos, tota la resta ja és història... He pogut veure com, durant aquests quatre anys, en Sergio s'ha empapat de la bibliografia, ha sigut capaç d'extreure'n tot allò que era rellevant, ha après a utilitzar les tècniques estadístiques pertinents, ho ha aplicat tot plegat a la interpretació dels fòssils que havia de descriure i, progressivament, ha anat desenvolupant la capacitat d'escriure un article científic perquè arribi a bon port (cosa, d'altra banda, gens fàcil en aquest món competitiu en què, per bé o per mal, ens movem). Però sabeu una cosa? Des d'un bon principi ha tingut clar que en Sergio tenia fusta de paleontòleg; hi ha coses que no s'aprenen, o que com a mínim no es poden ensenyar. Es poden aprendre moltes coses, sí, per això la fase predoctoral es considera una fase de formació. Però com se li ensenya a algú a tenir ull per fixar-se en les coses essencials d'un fòssil? A en Sergio, com a mínim, no ha calgut que ningú li ensenyés; sempre ha tingut aquesta capacitat, i ell solet, a base de treballar, l'ha anat potenciant a mesura que passava el temps.<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://3.bp.blogspot.com/_HOyUtPd8_W0/Sus4oZk0XKI/AAAAAAAAAFA/-pt1eadrXSM/s1600-h/Sergio1_by_Arantxa_Ribot.jpg"><img style="margin: 0pt 10px 10px 0pt; float: left; cursor: pointer; width: 164px; height: 200px;" src="http://3.bp.blogspot.com/_HOyUtPd8_W0/Sus4oZk0XKI/AAAAAAAAAFA/-pt1eadrXSM/s400/Sergio1_by_Arantxa_Ribot.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5398470845044907170" border="0" /></a>Podria estendre'm aquí sobre el contingut de la tesi, però he preferit incloure més avall un apartat de bibliografia, on es llisten els articles en què aquesta està basada (assenyalats amb un asterisc) llevat d'un manuscrit pendent de revisió, juntament amb la resta d'articles que el Sergio ha publicat fins ara. No fa faria falta dir res més, els resultats parlen per si sols... Així que només afegiré unes paraules que na Sole Esteban ha pronunciat durant la defensa de la tesi, després de l'exposició del tesinand: "Una de les coses que més m'ha agradat de tu des que et vaig conèixer és que, quan se t'explica alguna cosa, d'entrada no et creus re i se t'ha de convèncer de tot amb arguments..." Algú pot imaginar una descripció millor d'un bon científic?<br /><br />Així doncs, una vegada més, felicitats Sergio, molta sort de cara al futur. I sobretot: NO CANVIÏS MAI!!!<br /><br /><br />-Bibliografia:<br /><ul><li><span style="font-weight: bold;">*Almécija, S. </span>(2009). Evolution of the hand in Miocene apes: implications for the appearance of the human hand. PhD Thesis, Departament de Biologia Animal, Biologia Vegetal i d'Ecologia, Universitat Autònoma de Barcelona, 217 pp.</li><li>*Alba, D.M., <span style="font-weight: bold;">Almécija, S.</span> & Moyà-Solà, S. (In Press). Locomotor inferences in <span style="font-style: italic;">Pierolapithecus</span> and <span style="font-style: italic;">Hispanopithecus</span>: Reply to Deane and Begun (2008). <span style="font-style: italic;">Journal of Human Evolution</span>.<br /></li><li>Robles, J.M., Alba, D.M., Moyà-Solà, S., Casanovas-Vilar, I., Galindo, J., Rotgers, C., <span style="font-weight: bold;">Almécija, S.</span> & Carmona, R. (In press). New craniodental remains of <span style="font-style: italic;">Trocharion albanense</span> Major, 1903 (Carnivora, Mustelidae) from the Vallès-Penedès Basin (Middle to Late Miocene, Barcelona, Spain). <span style="font-style: italic;">Journal of Vertebrate Paleontology</span>.</li><li>Alba, D.M., Moyà-Solà, S., Malgosa, A., Casanovas-Vilar, I., Robles, J.M., <span style="font-weight: bold;">Almécija, S.</span>, Galindo, J., Rotgers, C. & Bertó Mengual, J.V. (2009, published online). A new species of <span style="font-style: italic;">Pliopithecus</span> Gervais, 1849 (Primates: Pliopithecidae) from the Middle Miocene (MN8) of Abocador de Can Mata (els Hostalets de Pierola, Catalonia, Spain). <span style="font-style: italic;">American Journal of Physical Anthropology</span>. DOI: 10.1002/ajpa.21114</li><li><span style="font-weight: bold;">Almécija, S.</span>, Alba, D. & Moyà-Solà, S. (2009). <span style="font-style: italic;">Pierolapithecus</span>, <span style="font-style: italic;">Hispanopithecus</span> and the evolution of positional behavior in Miocene apes: perspectives from the hand [Abstract]. <span style="font-style: italic;">Journal of Vertebrate Paleontology</span>, 29 Suppl. 3: 53A.</li><li><span style="font-weight: bold;">*Almécija, S.</span>, Alba, D.M. & Moyà-Solà, S. (2009). <span style="font-style: italic;">Pierolapithecus</span> and the functional morphology of Miocene ape hand phalanges: paleobiological and evolutionary implications. <span style="font-style: italic;">Journal of Human Evolution</span>, 57: 284-297.</li><li>Moyà-Solà, S., Köhler, M., Alba, D.M., Casanovas-Vilar, I., Galindo, J., Robles, J.M., Cabrera, L., Garcés, M., <span style="font-weight: bold;">Almécija, S.</span> & Beamud, E. (2009). First partial face and upper dentition of the Middle Miocene hominoid <span style="font-style: italic;">Dryopithecus fontani</span> from Abocador de Can Mata (Vallès-Penedès Basin, Catalonia, NE Spain): taxonomic and phylogenetic implications. <span style="font-style: italic;">American Journal of Physical Anthropology</span>, 139: 126-145.</li><li>Moyà-Solà, S., Alba, D.M., <span style="font-weight: bold;">Almécija, S.</span>, Casanovas-Vilar, I., Köhler, M., De Esteban-Trivigno, S., Robles, J.M., Galindo, J. & Fortuny, J. (2009). A unique Middle Miocene European hominoid and the origins of the great ape and human clade. <span style="font-style: italic;">Proceedings of the National Academy of Sciences, U.S.A.</span>, 106: 9601-9606.</li><li><span style="font-weight: bold;">*Almécija, S.</span>, Alba, D.M. & Moyà-Solà, S. (2009). OH 7, the curious case of the original handy man? <span style="font-style: italic;">Paleolusitana</span>, 1: 85-90, 92.</li><li>*Moyà-Solà, S., Köhler, M. Alba, D.M. & <span style="font-weight: bold;">Almécija, S.</span> (2008). Taxonomic attribution of the Olduvai Hominid 7 manual remains and the functional interpretation of hand morphology in robust australopithecines. <span style="font-style: italic;">Folia Primatologica</span>, 79: 215-250.</li><li>Casanovas-Vilar, I., Alba, D.M., <span style="font-weight: bold;">Almécija, S.</span>, Robles, J.M., Galindo, J. & Moyà-Solà, S. (2008). Taxonomy and paleobiology of the genus <span style="font-style: italic;">Chalicomys</span> Kaup, 1832 (Rodentia, Castoridae), with the description of a new species from Abocador de Can Mata (Vallès-Penedès Basin, Catalonia, Spain). <span style="font-style: italic;">Journal of Vertebrate Paleontology</span>, 28: 851-862.</li><li><span style="font-weight: bold;">*Almécija, S.</span>, Alba, D.M., Moyà-Solà, S. & Köhler, M. (2007). Orang-like manual adaptations in the fossil hominoid <span style="font-style: italic;">Hispanopithecus laietanus</span>: first steps towards great ape suspensory behaviours. <span style="font-style: italic;">Proceedings of the Royal Society B</span>, 274: 2375-2384.</li><li>Alba, D.M., Galindo, J., Casanovas-Vilar, I., Robles, J.M., Moyà-Solà, S., Köhler, M., Garcés, M., Cabrera, L., <span style="font-weight: bold;">Almécija, S.</span>, Rotgers, C., Furió, M. & Angelone, C. (2007). La intervenció paleontològica a la nova fase del dipòsit controlat de Can Mata (Els Hostalets de Pierola, Anoia): campanyes 2002-2003, 2004 i 2005. <span style="font-style: italic;">Tribuna d'Arqueologia</span>, 2006: 7-33.</li><li>Alba, D.M., Moyà-Solà, S., Casanovas-Vilar, I., Galindo, J., Robles, J.M., Rotgers, C., Furió, M., Angelone, C., Köhler, M., Garcés, M., Cabrera, L., <span style="font-weight: bold;">Almécija, S.</span> & Obradó, P.(2006). Los vertebrados fósiles del Abocador de Can Mata (els Hostalets de Pierola, l’Anoia, Cataluña), una sucesión de localidades del Aragoniense superior (MN6 y MN7+8) de la cuenca del Vallès-Penedès. Campañas 2002-2003, 2004 y 2005. <span style="font-style: italic;">Estudios Geológicos</span>, 62: 295-312.</li></ul>Vampyropithecushttp://www.blogger.com/profile/06891529373411368279noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-4196500370557855528.post-70384566595795914302009-10-01T08:53:00.000-07:002009-10-01T11:52:39.622-07:00Festival d'Ardipithecus a ScienceDemà 2 d'octubre, la revista multidisciplinar americana <span style="font-style: italic;">Science </span>publica onze articles sobre <span style="font-style: italic;">Ardipithecus ramidus</span>, a càrrec de l'equip dirigit pel paleoantropòleg nord-americà Tim White, integrat també per Owen Lovejoy, Gen Suwa, Berhane Asfaw, i molts d'altres (Lovejoy et al., 2009a,b,c,d; Luchart et al., 2009; Suwa et al., 2009a,b; White et al., 2009a,b; WoldeGabriel et al., 2009). Aquests articles surten publicats acompanyats de dos articles més divulgatius en la pròpia revista (Gibbons, 2009a,b). Podeu trobar-ne més informació al portal de notícies de <a href="http://sciencenow.sciencemag.org/cgi/content/full/2009/1001/1">Science</a>.<br /><br />La publicació de tots aquests articles a <span style="font-style: italic;">Science </span>és un fet excepcional; jo no recordo cap cas que una revista d'aquest impacte tan alt hagi publicat un número monogràfic sobre cap altre tàxon fòssil. Només aquest fet ja és indicatiu de la gran rellevància d'aquests fòssils. Vegem-ho amb una mica més de detall.<br /><br />Inicialment, l'equip de Tim White va descriure aquesta nova espècie, d'uns 4,4 milions d'anys d'antiguitat, l'any 1994 dins del gènere <span style="font-style: italic;">Australopithecus </span>(vegeu White et al., 1994), tot i que ben aviat varen publicar una corrigenda a la mateixa revista (White et al., 1995), on reassignaven l'espècie recentment descrita a aquest nou gènere. Des de llavors, l'equip suara esmentat ha excavat a Etiòpia moltes més restes del mateix tàxon i les ha estudiat detingudament, incloent entre d'altres tècniques de microtomografia computeritzada. Però no havien publicat res més... fins ara, que ho han publicat tot de cop. Personalment, em trec el barret davant d'un paleontòleg que és capaç de convèncer els editors de <span style="font-style: italic;">Science</span> de publicar tants articles sobre un mateix tàxon en un mateix número. I no m'entengueu malament: crec que ha estat una decissió editorial encertadíssima. Sens dubte, aquest articles tindran una gran repercussió grandiosa i seran citats centanars de vegades. Però no deixo d'estar corprès.<br /><br />Fins ara, les poques coses que sabíem d'aquest gènere corresponien a la descripció inicial d'aquesta espècie, i a les restes d'una altra espècie del mateix gènere, <span style="font-style: italic;">Ardipithecus kadabba</span>, una mica més antiga (Haile-Selassie, 2001; Haile-Selassie et al., 2004). La informació que ens proporcionen les restes descrites ara a <span style="font-style: italic;">Science</span> és força més completa, i supera també amb escreix la informació disponible per als altres dos tàxons (del Miocè superior) que s'han proposat com estretament emparentats amb el llinatge humà, <span style="font-style: italic;">Orrorin tugenensis</span> (vegeu Senut et al., 2001) i <span style="font-style: italic;">Sahelanthropus tchadensis </span>(vegeu Brunet et al., 2002; Nakatsukasa et al., 2007), que segons l'equip dirigit per Tim White i també d'altres autors podrien no acabar essent altra cosa que sinònims posteriors d'<span style="font-style: italic;">Ardipithecus</span> (que té prioritat, per raons d'antiguitat de descripció). Algunes similituds cranials entre <span style="font-style: italic;">Ardipithecus </span>i <span style="font-style: italic;">Sahelanthropus</span> (Guy et al., 2005; Zollikofer et al., 2005) així ho avalen, mentre que en el cas d'<span style="font-style: italic;">Orrorin</span> la cosa és més dubtosa i caldrien més restes cranials d'aquest darrer per poder-ho confirmar.<br /><br />Un dels caràcters que indiquen que <span style="font-style: italic;">A. ramidus</span> és un membre primerenc del llinatge humà (tribu Hominini) és la reducció del complex d'esmolament canina/premolar... Però això, ja ho sabíem pel que s'havia publicat fins ara. Així doncs, què és allò més rellevant que ens aporten aquestes restes d'<span style="font-style: italic;">Ardipithecus</span> pel que fa a la comprensió de la història evolutiva del llinatge humà? Doncs per resumir, i des del meu punt de vista particular, allò més rellevant d'aquestes restes és que ens mostren que moltes de les hipòtesis i especulacions que havien fet molts autors sobre el darrer ancestre comú d'humans i ximpanzés, dit clar i català, eren errònies. En particular, alguns autors havien argumentat que aquest darrer ancestre seria molt similar a un ximpanzé, i que per tant el bipedisme obligat (o, si més no, habitual) que ja trobem en els australopitecs (gèneres <span style="font-style: italic;">Australopithecus</span> i <span style="font-style: italic;">Paranthropus</span>) hauria derivat a partir d'un ancestre <span style="font-style: italic;">knuckle-walker</span> (e.g., Richmond & Strait, 2000; Richmond et al., 2001). L'esquelet d'<span style="font-style: italic;">Ardipithecus</span> falsifica de totes totes aquestes hipòtesis.<br /><br />El <span style="font-style: italic;">knuckle-walking</span> és un tipus molt particular de digitigradia que practiquen els actuals ximpanzés, bonobos i orangutans, i que es basa en el fet de mantenir la columna vertebral en posició diagonal, i recolzar el pes de la part anterior de l'animal en la part dorsal de les falanges mitjanes dels dits de la mà. Es tracta d'un tipus de locomoció molt especialitzada, que permet un desplaçament terrestre prou eficient alhora que es manté una mà llarga, adequada per a grimpar verticalment pels troncs i suspendre's de les branques. Tradicionalment s'havia considerat que aquest caràcter era derivat dels grans antropomorfs africans, però quan els estudis moleculars van començar a mostrar que els humans estàvem més estretament emparentats amb els ximpanzés que no pas amb els goril·les, només quedaven dues alternatives: o bé és un caràcter primitiu de tot el grup, a partir del qual va evolucionar el bipedisme humà; o bé el <span style="font-style: italic;">knuckle-walking</span> havia evolucionat independentment en ximpanzés i goril·les (cosa que alguns autors, com Dainton & Macho, 1999, havien argumentat, però que fins ara no s'acceptava per part de molts altres investigadors).<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://2.bp.blogspot.com/_HOyUtPd8_W0/SsT5-RtWByI/AAAAAAAAAEY/QlmDdZkMEtI/s1600-h/Bitxo.jpg"><img style="margin: 0pt 10px 10px 0pt; float: left; cursor: pointer; width: 169px; height: 348px;" src="http://2.bp.blogspot.com/_HOyUtPd8_W0/SsT5-RtWByI/AAAAAAAAAEY/QlmDdZkMEtI/s400/Bitxo.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5387705902542751522" border="0" /></a>Doncs bé, com ja he avançat, la descripció de les restes d'<span style="font-style: italic;">Ardipithecus</span> tira per terra la hipòtesi <span style="font-style: italic;">knuckle-walking </span>del bipedisme humà, que alguns autors havien defensat aferrissadament durant la darrera dècada, en base a unes evidències massa magres (e.g., Richmond & Strait, 2000). Resulta que <span style="font-style: italic;">Ardipithecus</span> no presenta adaptacions al <span style="font-style: italic;">knukle-walking</span>. De fet, l'equip de Tim White reconstrueix el seu comportament posicional com un bípede facultatiu al terra, i un quadrúpede palmígrade i grimpador cautelós als arbres. No hi ha cap anàleg actual d'aquest repertori locomotor, però els qui estudiem els hominoïdeus del Miocè ja estem acostumat a trobar-nos amb combinacions de comportaments posicionals que no presenta cap tàxon actual: és el cas de <span style="font-style: italic;">Pierolapithecus </span>(vegeu Moyà-Solà et al., 2004), <span style="font-style: italic;">Hispanopithecus</span> (Almécija et al., 2007), <span style="font-style: italic;">Sivapithecus</span> (Madar et al., 2002), i molts d'altres.<br /><br />De fet, els autors de l'estudi d'<span style="font-style: italic;">Ardipithecus</span> fins i tot argumentenque aquest tàxon no presenta ni tan sols adaptacions a la suspensió ni a la grimpació vertical, de manera que tots aquests comportaments locomotors haurien hagut d'evolucionar independentment entre ximpanzés, goril·les, orangutans i hilobàtids... Això caldrà testar-ho en base a l'evidència proporcionada per grans antropomorfs fòssils més antics. Però en qualsevol cas, un grau molt elevat d'homoplàsia (falsa homologia, produïda per paral·lelismes i/o convergències evolutives) tampoc no sorprèn massa als paleoprimatòlegs que treballem amb hominoïdeus del Miocè, malgrat representi una enorme dificultat per aquells autors qui pretenen reconstruir els comportaments ancestrals en base als ancestres hipotètics que ens proporcionen les filogènies cladistes, en comptes de l'evidència directa que ens proporciona el registre fòssil.<br /><br />Pel que fa a l'homoplàsia, cal remarcar les sorprenents les similituds que presenta <span style="font-style: italic;">Ardipithecus</span> amb <span style="font-style: italic;">Oreopithecus</span>, un gran antropomorf fòssil del Miocè superior d'Itàlia i d'uns 7-8 milions d'anys d'antiguitat (Moyà-Solà & Köhler, 1997). Aquest darrer tàxon va evolucionar en un ambient insular, i independentment del llinatge humà, va desenvolupar un tipus molt particular de bipedisme habitual (Köhler & Moyà-Solà, 1997; Rook et al., 1999), en què el dit gros del peu (l'hàl·lux) no estava adduït, com en els humans i australopitecs, sinó abduït (separat de la resta, com en la mà), a l'igual que en els antropomorfs actuals i la resta de primats. Tot plegat, no fa sinó confirmar les idees defensades per alguns paleontòlegs i anatomistes, segons la qual el bipedisme no hauria aparegut a partir d'ancestres <span style="font-style: italic;">knuckle-walkers</span>, sinó a partir d'ancestres arboris més generalitzats i primitius del que permetrien inferir les espècies actuals si no disposéssim de l'evidència que ens proporciona el registre fòssil.<br /><br />Com passa sempre amb un descobriment de gran magnitud, alhora que respon moltes preguntes, <span style="font-style: italic;">Ardipithecus</span> planteja encara molts més enigmes. Segurament, el fet que <span style="font-style: italic;">Ardipithecus</span> presenti un dit gros del peu oposable i unes adaptacions al bipedisme menys clares que <span style="font-style: italic;">Australopithecus</span> suscitarà la polèmica sobre la freqüència amb què aquest tàxon practicava el bipedisme, o si ho feia al terra o només als arbres. A més, l'equip dirigit per Tim White considera que <span style="font-style: italic;">Ardipithecus</span> és un probable ancestre del llinatge dels australopitecs (el tàxon germà, que dirien els cladistes), però cal no oblidar que <span style="font-style: italic;">A. ramidus</span> té una cronologia relativament recent, mentre que tant <span style="font-style: italic;">Orrorin </span>i <span style="font-style: italic;">Sahelanthropus</span> tenen una edat de 6-7 Ma. A més, el fèmur d'<span style="font-style: italic;">Orrorin</span> és sorprenentment modern (Pickford et al., 2002; Galik et al., 2004; Richmond & Jungers, 2008) i podria ser indicatiu d'un bipedisme habitual. Tal com estan les coses, podria perfectament ser que <span style="font-style: italic;">Ardipithecus</span> fos un representant tardà d'una primera radiació dels Hominini, caracteritzats per un bipedisme facultatiu, però que d'altres representants més antics del Miocè tardà ja fossin bípedes habituals. Etcètera, etcètera, etcètera...<br /><br />Els paleontòlegs sempre estem igual: mai no en tenim prou, i volem més i més complets fòssils. En tot cas, les restes d'<span style="font-style: italic;">Ardipithecus</span> tindran un gran impacte durant els anys propers, i no podem sinó alegrà'ns de la seva publicació. El cotarro de la paleoantropologia s'està posant d'allò més interessant. Veurem quines altres sorpreses ens depararà el futur!<br /><br />-Referències:<br /><ul><li>Almécija, S., Alba, D.M., Moyà-Solà, S. & Köhler, M. (2007). Orang-like manual adaptations in the fossil hominoid <span style="font-style: italic;">Hispanopithecus laietanus</span>: first steps towards great ape suspensory behaviours. <span style="font-style: italic;">Proceedings of the Royal Society B</span>, 274: 2375-2384.<br /></li><li>Brunet, M., Guy, F., Pilbeam, D., Mackaye, H.T. & Likius, A., et al. (2002). A new hominid from the Upper Miocene of Chad, Central Africa. <span style="font-style: italic;">Nature</span>, 418: 145-151.</li><li>Dainton, M. & Macho, G.A. (1999). "Did knuckle walking evolve twice?" Journal of Human Evolution 36: 171-194.</li><li>Galik, K., Senut, B., Pickford, M., Gommery, D. & Treil, J. (2004). External and internal morphology of the BAR 1002'00 <span style="font-style: italic;">Orrorin tugenensis</span> femur. <span style="font-style: italic;">Science</span>, 305: 1450-1453.</li><li>Gibbons, A. (2009a). A new kind of ancestor: <span style="font-style: italic;">Ardipithecus ramidus</span>. <span style="font-style: italic;">Science</span>, 326: 36-40.</li><li>Gibbons, A. (2009b). The view from Afar. <span style="font-style: italic;">Science</span>, 326: 41-43.<br /></li><li>Guy, F., Lieberman, D.E., Pilbeam, D., Ponce de León, M. & Likius, A., et al. (2005). Morphological affinities of the <span style="font-style: italic;">Sahelanthropus tchadensis </span>(Late Miocene hominid from Chad) cranium. <span style="font-style: italic;">Proceedings of the National Academy of Sciences, U.S.A.</span>, 102: 18836-18841.</li><li>Haile-Selassie, Y. (2001). Late Miocene hominids from the Middle Awash, Ethiopia. <span style="font-style: italic;">Nature</span>, 412: 178-181.</li><li>Haile-Selassie, Y., Suwa, G. & White, T.D. (2004). Late Miocene teeth from Middle Awash, Ethiopia, and early hominid dental evolution. <span style="font-style: italic;">Science</span>, 303: 1503-1505.</li><li>Köhler, M.& Moyà-Solà, S. (1997). Ape-like or hominid-like? The positional behavior of Oreopithecus bambolii reconsidered. <span style="font-style: italic;">Proceedings of the National Academy of Sciences, U.S.A.</span>, 94: 11747-11750.<br /></li><li>Louchart, A., Wesselman, H., Blumenschine, R.J., Hlusko, L.J., Njau, J.K., et al. (2009). Taphonomic, avian, and small-vertebrate indicators of <span style="font-style: italic;">Ardipithecus ramidus</span> habitat. <span style="font-style: italic;">Science</span>, 326.</li><li>Lovejoy, C. O. (2009). Reexamining human origins in light of <span style="font-style: italic;">Ardipithecus ramidus</span>. <span style="font-style: italic;">Science</span>, 326.</li><li>Lovejoy, C.O., Simpson, S.W., White, T.D., Asfaw, B. & Suwa, G. (2009a). Careful climbing in the Miocene: The forelimbs of <span style="font-style: italic;">Ardipithecus ramidus</span> and humans are primitive. <span style="font-style: italic;">Science</span>, 326.<br /></li><li>Lovejoy, C.O., Suwa, G., Spurlock, L., Asfaw, B. & White, T.D. (2009b). The pelvis and femur of <span style="font-style: italic;">Ardipithecus ramidus</span>: The emergence of upright walking. <span style="font-style: italic;">Science</span>, 326.</li><li>Lovejoy, C. O., Latimer, B., Suwa, G., Asfaw, B. & White, T.D. (2009c). Combining prehension and propulsion: The foot of <span style="font-style: italic;">Ardipithecus ramidus</span>. <span style="font-style: italic;">Science</span>, 326.</li><li>Lovejoy, C.O., Suwa, G., Simpson, S.W., Matternes, J.H. & White, T.D. (2009d). The great divides: <span style="font-style: italic;">Ardipithecus ramidus</span> reveals the postcrania of our last common ancestors with African apes. <span style="font-style: italic;">Science</span>, 326: 100-106.</li><li>Madar, S.I., Rose, M.D., Kelley, J., MacLatchy, L. & Pilbeam, D. (2002). New <span style="font-style: italic;">Sivapithecus</span> postcranial specimens from the Siwaliks of Pakistan. <span style="font-style: italic;">Journal of Human Evolution</span>, 42: 705-752.<br /></li><li> Moyà-Solà, S. & Köhler, M. (1997). The phylogenetic relationships of <span style="font-style: italic;">Oreopithecus bambolii </span>Gervais, 1872. <span style="font-style: italic;">Comptes Rendus de l'Académie des Sciences Paris</span>, 324: 141-148.<br /></li><li>Moyà-Solà, S., Köhler, M., Alba, D.M., Casanovas-Vilar, I. & Galindo, J. (2004). <span style="font-style: italic;">Pierolapithecus catalaunicus</span>, a new Middle Miocene great ape from Spain. <span style="font-style: italic;">Science</span>, 306: 1339-1344.</li><li>Nakatsukasa, M., Pickford, M., Egi, N. & Senut, B. (2007). Femur length, body mass, and stature estimates of Orrorin tugenensis, a 6 Ma hominid from Kenya. <span style="font-style: italic;">Primates</span>, 48: 171-178.</li><li>Pickford, M., Senut, B., Gommery, D., Treil, J. (2002). Bipedalism in <span style="font-style: italic;">Orrorin tugenensis </span>revealed by its femora. <span style="font-style: italic;">Comptes Rendus Palevol</span>, 1: 191-203.</li><li>Richmond, B.G. & Jungers, W.L. (2008). <span style="font-style: italic;">Orrorin tugenensis</span> femoral morphology and the evolution of hominin bipedalism. <span style="font-style: italic;">Science</span>, 319: 1662-1665.</li><li>Richmond, B.G. & Strait, D.S. (2000). Evidence that humans evolved from a knuckle-walking ancestor. <span style="font-style: italic;">Nature</span>, 404: 382-385.</li><li>Richmond, B.G., Begun, D.R. & Strait, D.S. (2001). Origin of human bipedalism: the knuckle-walking hypothesis revisited. <span style="font-style: italic;">Yearbook of Physical Anthropology</span>, 44: 70-105.<br /></li><li>Rook, L., Bondioli, L., Köhler, M., Moyà-Solà, S. & Macchiarelli, R. (1999). <span style="font-style: italic;">Oreopithecus</span> was a bipedal ape after all: evidence from the iliac cancellous architecture. <span style="font-style: italic;">Proceedings of the National Academy of Sciences, U.S.A.</span>, 96: 8795-8799.</li><li>Senut, B., Pickford, M., Gommery, D., Mein, P., Cheboi, K., et al. (2001). First hominid from the Miocene (Lukeino Formation, Kenya). <span style="font-style: italic;">Comptes Rendus de l'Academie des Sciences de Paris</span>, 332: 127-144.</li><li>Suwa, G., Kono, R.T., Simpson, S.W., Asfaw, B., Lovejoy, C.O., et al. (2009a). Paleobiological implications of the <span style="font-style: italic;">Ardipithecus ramidus</span> dentition. <span style="font-style: italic;">Science</span>, 326: 94-99.</li><li>Suwa, G., Asfaw, B., Kono, R.T., Kubo, D., Lovejoy, C.O., et al. (2009b). The <span style="font-style: italic;">Ardipithecus ramidus</span> skull and its implications for hominid origins. <span style="font-style: italic;">Science</span>, 326.<br /></li><li>White, T.D., Suwa, G. & Asfaw, B. (1994). <span style="font-style: italic;">Australopithecus ramidus</span>, a new species of early hominid from Aramis, Ethiopia. <span style="font-style: italic;">Nature</span>, 371: 306-312.</li><li>White, T.D., Suwa, G. & Asfaw, B. (1995). <span style="font-style: italic;">Australopithecus ramidus</span>, a new species of early hominid from Aramis, Ethiopia [corrigendum]. <span style="font-style: italic;">Nature</span>, 375: 88.</li><li>White, T.D., Asfaw, B., Beyene, Y., Haile-Selassie, Y., Lovejoy, C.O., et al. (2009a). <span style="font-style: italic;">Ardipithecus ramidus</span> and the paleobiology of early hominids. <span style="font-style: italic;">Science</span>, 326: 75-86.</li><li>White, T.D., Ambrose, S.H., Suwa, G., Su, D.F. & DeGusta, D. (2009b). Macrovertebrate paleontology and the Pliocene habitat of <span style="font-style: italic;">Ardipithecus ramidus</span>. <span style="font-style: italic;">Science</span>, 326: 87-93.</li><li>WoldeGabriel, G., Ambrose, S.H., Barboni, D., Bonnefille, R., Bremond, L., et al. (2009). The geological, isotopic, botanical, invertebrate, and lower vertebrate surroundings of <span style="font-style: italic;">Ardipithecus ramidus</span>. <span style="font-style: italic;">Science</span>, 326.</li><li>Zollikofer, C.P.E., Ponce de León, M.S., Lieberman, D.E., Guy, F. & Pilbeam, D., et al. (2005). Virtual cranial reconstruction of <span style="font-style: italic;">Sahelanthropus tchadensis</span>. Nature, 434: 755-759.</li></ul>Vampyropithecushttp://www.blogger.com/profile/06891529373411368279noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4196500370557855528.post-28446935033558697362009-05-29T00:49:00.001-07:002009-06-02T14:44:30.372-07:00Un nuevo género de homínido en el Abocador de Can MataEsta semana publicamos en la revista <span style="font-style: italic;">Proceedings of the National Academy of Sciences, USA</span> (PNAS) la descripción de un nuevo género de gran simio antropomorfo (Primates: Hominidae). Se trata de un trabajo (<a href="http://www.pnas.org/content/early/2009/06/01/0811730106.abstract">Moyà-Solà et al., 2009b</a>) llevado a cabo por un equipo de científicos vinculados al <a href="http://www.icp.cat/">Institut Català de Paleontologia</a>. Lo hemos bautizado con el nombre científico de <span style="font-style: italic;">Anoiapithecus brevirostris</span>. El nombre genérico está dedicado a la comarca catalana de l'Anoia (en la provincia de Barcelona), mientras que el epíteto específico hace referencia a la cara extraordinariamente corta que presenta.<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://2.bp.blogspot.com/_HOyUtPd8_W0/SiASnWB2tNI/AAAAAAAAAB8/8jtJuoy_2nc/s1600-h/Anoiapithecus_foto.jpg"><img style="margin: 0px auto 10px; display: block; text-align: center; cursor: pointer; width: 333px; height: 400px;" src="http://2.bp.blogspot.com/_HOyUtPd8_W0/SiASnWB2tNI/AAAAAAAAAB8/8jtJuoy_2nc/s400/Anoiapithecus_foto.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5341289625198965970" border="0" /></a><span style="font-size:85%;">Fotografía de la reconstrucción de IPS43000, el holotipo de <span style="font-style: italic;">Anoiapithecus brevirostris</span>, depositado en el Institut Català de Paleontologia.</span><br /><span style="font-size:85%;"></span><br /><span style="font-size:85%;"></span>Los restos de <span style="font-style: italic;">Anoiapithecus</span> fueron hallados en el año 2004 en la localidad C3-Aj del Abocador de Can Mata, donde <a href="http://www.fossilia.com/">FOSSILIA Servis Paleontològics i Geològics, S.L.</a> lleva a cabo un control paleontológico sistemático de la remoción de sedimentos fosilíferos por parte de maquinaria pesada, debido a la ampliación de dicho vertedero.<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://3.bp.blogspot.com/_HOyUtPd8_W0/SiAg1O4MsdI/AAAAAAAAADE/LxHuWPOopXE/s1600-h/Panor%C3%A0micaACM.JPG"><img style="margin: 0px auto 10px; display: block; text-align: center; cursor: pointer; width: 400px; height: 76px;" src="http://3.bp.blogspot.com/_HOyUtPd8_W0/SiAg1O4MsdI/AAAAAAAAADE/LxHuWPOopXE/s400/Panor%C3%A0micaACM.JPG" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5341305256960373202" border="0" /></a><span style="font-size:85%;">Panorámica de las excavaciones en el Abocador de Can Mata durante la campaña 2008. Reproducida con permiso de FOSSILIA.</span><br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://3.bp.blogspot.com/_HOyUtPd8_W0/SiAc03J9rmI/AAAAAAAAACc/gpqqumo00R8/s1600-h/Seguiment.jpg"><img style="margin: 0px auto 10px; display: block; text-align: center; cursor: pointer; width: 400px; height: 169px;" src="http://3.bp.blogspot.com/_HOyUtPd8_W0/SiAc03J9rmI/AAAAAAAAACc/gpqqumo00R8/s400/Seguiment.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5341300852545924706" border="0" /></a><span style="font-size:85%;">Control preventivo de una giratoria por parte de los paleontólogos del Abocador de Can Mata. Fotografía reproducida con permiso de FOSSILIA.</span><br /><br />La descripción del nuevo género y especie se ha llevado a cabo a partir de una cara y mandíbula asociadas, con una edad estimada de 11.9 Ma (millones de años antes del presente), correspondiendo pues al Aragoniense superior (Mioceno Medio tardío). Junto con los otros hominoideos fósiles recuperados hasta el momento en otras localidades del Abocador de Can Mata (<span style="font-style: italic;">Pierolapithecus catalaunicus</span> y <span style="font-style: italic;">Dryopithecus fontani</span>; véanse Moyà-Solà et al., <a href="http://www.sciencemag.org/cgi/content/abstract/306/5700/1339">2004</a>, <a href="http://www3.interscience.wiley.com/journal/122249180/abstract?CRETRY=1&SRETRY=0">2009a</a>), <span style="font-style: italic;">Anoiapithecus brevirostris</span> se clasifica en la tribu <span>Dryopithecini</span>, dentro de la familia Hominidae, que incluye tanto a los orangutanes y formas fósiles estrechamente emparentadas (subfamilia Ponginae), como a los grandes simios antropomorfos africanos (gorilas, chimpancés, y bonobos) y a los humanos (subfamilia Homininae).<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://1.bp.blogspot.com/_HOyUtPd8_W0/SiAfMOFqh5I/AAAAAAAAAC0/ZOa-R7fMnho/s1600-h/Dryopithecini_ACM.JPG"><img style="margin: 0px auto 10px; display: block; text-align: center; cursor: pointer; width: 400px; height: 314px;" src="http://1.bp.blogspot.com/_HOyUtPd8_W0/SiAfMOFqh5I/AAAAAAAAAC0/ZOa-R7fMnho/s400/Dryopithecini_ACM.JPG" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5341303452862154642" border="0" /></a><span style="font-size:85%;">Restos de los tres homínidos recuperados hasta la fecha a partir de diversas localidades del Abocador de Can Mata: fragmentos maxilares y mandíbula de <span style="font-style: italic;">Anoiapithecus brevirostris</span>; cara de <span style="font-style: italic;">Pierolapithecus catalaunicus</span>; y fragmentos maxilares de <span style="font-style: italic;">Dryopithecus fontani</span>.</span><br /><br /><span style="font-size:85%;"></span>Además de describir el nuevo taxón, como requieren los procedimientos estándar de taxonomía (regidos por el Código Internacional de Nomenclatura Zoológica), se estudia su posición filogenética, es decir, su parentesco con los homínidos vivos y con los homínidos fósiles conocidos hasta la fecha. En base a estas conclusiones, se analiza el origen de este grupo desde un punto de vista biogeográfico, llegando a la conclusión de que el área mediterránea desempeñó un papel crucial en el origen y diversificación inicial de este grupo.<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://4.bp.blogspot.com/_HOyUtPd8_W0/SiAepXJstgI/AAAAAAAAACs/lwRGLa__d1M/s1600-h/Cladograma.jpg"><img style="margin: 0px auto 10px; display: block; text-align: center; cursor: pointer; width: 400px; height: 289px;" src="http://4.bp.blogspot.com/_HOyUtPd8_W0/SiAepXJstgI/AAAAAAAAACs/lwRGLa__d1M/s400/Cladograma.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5341302853999572482" border="0" /></a><span style="font-size:85%;">Cladograma que muestra la relación de parentesto entre los grandes simios antropomorfos y los humanos actuales, así como la composición de la familia Hominidae desde un punto de vista moderno. Imágenes de Wikimedia Commons.</span><br /><br />Espero que a nadie le dé por afirmar que se trata nuevamente del eslabón perdido, pues tal cosa no existe. Hay multitud de formas tradicionales, algunas de ellas conocidas a partir del registro fósil, y otras muchas pendientes de descubrir. En caso que nos ocupa, <span style="font-style: italic;">Anoiapithecus</span>, se trata de una especie que presenta una combinación de características previamente desconocida en el registro fósil, y que destaca por presentar una cara muy plana (de ahí el epíteto específico, que significa "morro corto”). Según nuestra hipótesis, no es que <span style="font-style: italic;">Anoiapithecus</span> esté más estrechamente relacionado con los homínidos corona de lo que estaba <span style="font-style: italic;">Pierolapithecus</span>. Pero mientras éste último, gracias a su esqueleto postcraneal parcial, nos daba mucha información sobre el origen del plan corporal erecto (ortógrado), el cráneo de <span style="font-style: italic;">Anoiapithecus</span> confirma algunas hipótesis previas sobre cuál es el grupo hermano de los homínidos (es decir, el clado de los grandes simios antropomorfos y los humanos).<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://3.bp.blogspot.com/_HOyUtPd8_W0/SiAS0WvP8TI/AAAAAAAAACE/3YdbLW3vrE4/s1600-h/Anoiapithecus_reconstrucci%C3%B3.jpg"><img style="margin: 0px auto 10px; display: block; text-align: center; cursor: pointer; width: 271px; height: 400px;" src="http://3.bp.blogspot.com/_HOyUtPd8_W0/SiAS0WvP8TI/AAAAAAAAACE/3YdbLW3vrE4/s400/Anoiapithecus_reconstrucci%C3%B3.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5341289848727662898" border="0" /></a><span style="font-size:85%;">Reconstrucción del aspecto de <span style="font-style: italic;">Anoiapithecus brevirostris</span> en carne y huesos, mediante un dibujo de Marta Palmero. Reproducido con permiso del ICP.</span><br /><br />Así, se había propuesto con anterioridad que los géneros <span style="font-style: italic;">Griphopithecus</span> y <span style="font-style: italic;">Kenyapithecus</span> (clasificados en la tribu Kenyapithecini, dentro de la familia Afropithecidae) estaban estrechamente emparentados con los homínidos. Ello se basaba tanto en algunos caracteres anatómicos, como en su situación temporal y geográfica (se encuentran a partir de 15-14 Ma, tanto en África como en Eurasia). Sin embargo, la naturaleza fragmentaria de los restos. <span style="font-style: italic;">Anoiapithecus</span>, combina una configuración facial moderna típica de gran antropomorfo (zigomático alto, obertura nasal más ancha en la base...) con una serie de características primitivas presentes en los kenyapitecinos (esmalte dental grueso, aparato masticatorio robusto...).<br /><br />Todo ello sugiere que, tras la llegada de los kenyapitecinos desde el continente africano, la familia Hominidae se originó y empezó a diversificarse localmente en Eurasia, dando lugar tanto a ponginos (ya encontramos a un pariente de los orangutanes, <span style="font-style: italic;">Sivapithecus</span>, en Asia hace 12,5 Ma) como a homininos (el grupo que incluye a los grandes simios africanos y a los humanos). Aunque la escasez del registro africano durante el Mioceno Medio no permite afirmarlo con certeza, los datos disponibles actualmente sugieren que los homininos se originaron en Eurasia, y no migraron de nuevo hacia África hasta el Mioceno Superior, danto lugar tanto a gorilas y chimpancés como a los humanos. No puede excluirse completamente, sin embargo, que ponginos y homininos evolucionasen independientemente, en Eurasia y África respectivamente, a partir de distintos ancestros kenyapithecinos. Esperamos que nuevos descubrimientos, en el Abocador de Can Mata o otros lugares del mundo, arroje más información sobre la diversificación inicial de los grandes simios antropomorfos, aunque no hay duda que la región mediterránea jugó un papel mucho más significativo de lo que habíamos sospechado con anterioridad.<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/8/86/Charles_Darwin_seated.jpg"><img style="margin: 0px auto 10px; display: block; text-align: center; cursor: pointer; width: 235px; height: 331px;" src="http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/8/86/Charles_Darwin_seated.jpg" alt="" border="0" /></a><span style="font-size:85%;">Charles Darwin, autor de <span style="font-style: italic;">El Origen de las Especies</span> (1859), a partir de cuya publicación los orígenes humanos dejaron de ser sólo una inquietud humana, para convertirse en un tema de investigación científica. Imagen de Wikemedia Commons.</span><br /><br />Conocer el lugar que los seres humanos ocupamos en la Naturaleza ha sido desde siempre una de las inquietudes más inextricablemente humanas, y desde la publiación del <span style="font-style: italic;">Origen de las Especies</span> de Darwin, también es una inquietud científica genuina. Sin duda es antropocéntrico dar mayor importancia a este descubrimiento que a la descripción de una nueva especie de carnívoro. Pero no puede negarse que la evolución humana, y la de nuestros parientes más cercanos, los grandes simios antropomorfos, despierta un interés especial. Y en definitiva, en este sentido los científicos nos debemos a toda la sociedad, y tenemos el deber de socializar y difundir nuestros descubrimientos. Como decía Geoge Gaylord Simpson (1950, p. 337), "El más brillante de los genios es un eunuco intelectual si su conocimiento no se disemina tan ampliamente como sea posible".<div><br /></div><object width="560" height="340"><param name="movie" value="http://www.youtube.com/v/fARlXBrQLsA&hl=es&fs=1"><param name="allowFullScreen" value="true"><param name="allowscriptaccess" value="always"><embed src="http://www.youtube.com/v/fARlXBrQLsA&hl=es&fs=1" type="application/x-shockwave-flash" allowscriptaccess="always" allowfullscreen="true" width="560" height="340"></embed></object><div><br /></div><div>Puede que la descripción e interpretación de <span class="Apple-style-span" style="font-style: italic;">Anoiapithecus</span> no sea tan importante como el descubrimiento de una nueva vacuna, o de una cura contra el cáncer. Pero almenos ahora comprendemos un poco mejor de dónde venimos, aunque seguramente no sepamos aún a dónde vamos.<br /></div><div><br /><span style="font-weight: bold;">Referencias:</span><br /><ul><li><span class="Apple-style-span" style=" "><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;">Moyà-Solà, S., Köhler, M., Alba, D.M., Casanovas-Vilar, I. & Galindo, J. (2004). </span></span><span style="font-style: italic;"><span class="Apple-style-span" style=" "><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;">Pierolapithecus catalaunicus</span></span></span><span class="Apple-style-span" style=" "><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;">, a new Middle Miocene great ape from Spain. </span></span><span style="font-style: italic;"><span class="Apple-style-span" style=" "><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;">Science</span></span></span><span class="Apple-style-span" style=" "><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;">, 306: 1339-1344. DOI: 10.1126/science.1103094 </span></span><a href="http://www.sciencemag.org/cgi/reprint/306/5700/1339.pdf"><span class="Apple-style-span" style=" "><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;">pdf</span></span></a><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><br /></span></li><li><span class="Apple-style-span" style=" "><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;">Moyà-Solà, S., Köhler, M., Alba, D.M., Casanovas-Vilar, I., Galindo, J., Robles, J.M., Cabrera, L., Garcés, M., Almécija, S. & Beamud, E. (2009). First partial face and upper dentition of the Middle Miocene hominoid </span></span><span style="font-style: italic;"><span class="Apple-style-span" style=" "><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;">Dryopithecus fontani</span></span></span><span class="Apple-style-span" style=" "><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"> from Abocador de Can Mata (Vallès-Penedès Basin, Catalonia, Spain): taxonomic and phylogenetic implications. </span></span><span style="font-style: italic;"><span class="Apple-style-span" style=" "><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;">American Journal of Physical Anthropology</span></span></span><span class="Apple-style-span" style=" "><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;">, 139: 126-145. DOI: 10.1002/ajpa.20891 </span></span><a href="http://www3.interscience.wiley.com/cgi-bin/fulltext/122249180/PDFSTART"><span class="Apple-style-span" style=" "><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;">pdf</span></span></a><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><br /></span></li><li><span class="Apple-style-span" style=" "><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;">Moyà-Solà, S., Alba, D.M., Almécija, S., Casanovas-Vilar, I., Köhler, M., De Esteban-Trivigno, S., Robles, J.M., Galindo, J. & Fortuny, J. (2009). A unique Middle Miocene European hominoid and the origins of the great ape and human clade. </span></span><span style="font-style: italic;"><span class="Apple-style-span" style=" "><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;">Proceedings of the National Academy of Sciences, U.S.A. <span class="Apple-style-span" style="font-style: normal;"><a href="http://www.pnas.org/content/early/2009/06/01/0811730106.full.pdf+html">pdf</a></span></span></span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;"><br /></span></li><li><span class="Apple-style-span" style=" "><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;">Simpson, G.G. (195</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;">0). </span><span class="Apple-style-span" style="font-style: italic;"><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;">The Meaning of Evolution. A Study on the History of Life and of Its Significance for Man</span></span><span class="Apple-style-span" style="font-size:small;">. Yale University Press, New Haven.</span></li></ul><br /></div>Vampyropithecushttp://www.blogger.com/profile/06891529373411368279noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4196500370557855528.post-11035714524260585182009-05-25T16:26:00.001-07:002009-05-29T07:19:06.972-07:00El viatge en el temps profund de George Gaylord SimpsonAls paleontòlegs ens agraden els reptes. Si no, com s'explica que, tan fàcil que seria estudiar bitxos actuals (que es poden observar movent-se, menjant, etc.), ens dediquem a descriure i estudiar la paleobiologia d'éssers extingits, i dels quals només en tenim les restes fragmentàries i escadusseres?<br /><br /><div>Pot ser que part de l'encant de la nostra professió, a nivell científic, sigui el fet que fer inferències paleobiològiques representa un repte intel·lectual considerable. Però aquesta no pot ser l'única explicació. Per aquells qui ens dediquem a la paleontologia impel·lits per una qüestió vocacional, bona part és també deguda a la fascinació que sentim pel temps profund, és a dir, aquell que es mesura en milions d'anys. El futur no existeix, almenys des de la nostra perspectiva, però el passat ja s'ha esdevingut... està allà, en forma de fòssils, esperant que els descobrim els seus secrets.<br /><br />Aquesta és l'única possibilitat que tenim. Però en el Blog de l'ICP (Institut Català de Paleontologia) acabo de publicar una <a href="http://www.icp.cat/blog/?p=167">ressenya bibliogràfica del llibre <span class="Apple-style-span" style="font-style: italic;">The Dechronization of Sam Magruder</span></a> (1997), una novel·la de ciència-ficció publicada pòstumament per l'il·lustre paleontòleg George Gaylord Simpson (1902-1984), i que ens parla d'un viatge al passat, quan encara els dinosaures no s'havien extingit... Qui deia que en un mateix post no es pot parlar alhora de paleontologia, viatges en el temps, <span style="font-style: italic;">Cròniques Vampíriques</span>, i <span class="Apple-style-span" style="font-style: italic;">Blade Runner</span>? Inclús hi ha una citació del Silmaríl·lion de Tolkien. (Sí, sí, ja sé que faltava dir alguna cosa d'Star Wars, però potser hauria sigut excessiu, no?)<br /><br /><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://www.icp.cat/blog/imatges/dechronization.jpg"><img style="margin: 0px auto 10px; display: block; text-align: center; cursor: pointer; width: 263px; height: 400px;" src="http://www.icp.cat/blog/imatges/dechronization.jpg" alt="" border="0" /></a><br /></div><div>En tot cas, de vegades la literatura és imprescindible... No només per a sobreviure en aquest món, el nostre, sinó també per intentar entendre, ni que sigui una mica, perquè fem el que fem. George Gaylord Simpson, tot i ser un paleontòleg reconegudíssim, va decidir escriure una novel·la, que ni tan sols es va plantejar seriosament de publicar. Hem de donar les gràcies a una de les seves filles pel fet d'haver rescatat, uns anys després de la mort del seu pare, el manuscrit d'un bagul. A primera vista, es tracta d'una novel·la on l'autor utilitza un recurs clàssic de la literatura de ciència-ficció, els viatges en el temps, per endinsar-se en el temps profund i recrear com era el món dels dinosaures, ara fa uns 80 Ma.<br /><br />Però en realitat, la novel·la de Simpson no ens parla tant de com eren els dinosaures (o més aviat, de com es creia en l'època de Simpson que eren els dinosaures), sinó de com era el propi Simpson en tant que persona i com a científic. El protagonista de la novel·la, en Sam Magruder, és una mena d'alter ego de Simpson dut a l'extrem, i els seus temors probablement es puguin fer extensius a la resta de la professió i a qualsevol científic en general. Per què fem el que fem, i per què ens dediquem al que ens dediquem?<br /><br />Cadascú haurà de cercar la seva resposta; Simpson ens dóna la seva al final del llibre, en boca del seu alter ego de ficció, Sam Magruder: "There could be no hope and no reward. I always recognized that bitter truth. But I am a man, and a man is responsible for himself".<br /></div>Vampyropithecushttp://www.blogger.com/profile/06891529373411368279noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4196500370557855528.post-22333040056150202182009-05-20T15:08:00.000-07:002009-05-20T16:48:55.641-07:00Darwinius, missing links i el perquè de tot plegat<span style="font-family:verdana;"><br />En un atac de bogeria noctura, avui no se m'ha ocorregut una altra cosa que crear un blog... A veure quant trigo a penedir-me'n...<br /><br />Els motius que m'han dut a cometre tal monumental tonteria segurament són complexos i difícils d'entendre fins i tot per mi mateix, però en bona part es poden resumir com una mena d'indignació continguda, relacionada amb la publicació d'un article a PLoS ONE on <a href="http://www.plosone.org/article/info:doi/10.1371/journal.pone.0005723">Franzen et al. (2009)</a> descriuen <span style="font-style: italic;">Darwinius masilae</span>, una nova espècie de primat adapoïdeu de la família dels Notharctidae. La repercussió mediàtica que ha tingut aquesta publicació ha estat sorprenent... però si fins Google ha dedicat el seu logo d'avui al nou fòssil!!!<br /><br /></span><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://www.google.es/logos/missinglink.gif"><img style="margin: 0px auto 10px; display: block; text-align: center; cursor: pointer; width: 300px; height: 125px;" src="http://www.google.es/logos/missinglink.gif" alt="" border="0" /></a><br /><span style="font-family:verdana;">La pregunta és: n'hi havia per tant? Doncs depèn... Potser la importància dels descobriments tecnològics es pot mesurar en termes objectius: quantes vides salvarà una nova vacuna, quin són els darrers progressos en la cura del càncer, etc. Però la paleontologia no serveix per altra cosa que no sigui enriquir-nos a nivell de coneixement (noble empresa, sens dubte), i aquest enriquiment personal no es pot mesurar de forma gaire objectiva. Tot depèn de l'interès que desperti en la gent.<br /><br />El cas és que he aquesta nit he acabat anant de convidat a les notícies noctures de Barcelona Televisió, en qualitat d'"expert del dia" (expert en primats fòssils, concretament), per a respondre preguntes sobre el bitxo en qüestió. Sap una mica de greu anar als mitjans a parlar dels descobriments d'altri, en compes dels propis. Però he accedit a fer-ho en tant que considero bàsic socialitzar el coneixement científic... Potser molts dels meus col·legues no se n'adonen, però la nostra utilitat (a nivell social, em refereixo) depèn de l'interès que siguem capaços de despertar en la gent! Així com les administracions financen la nostra recerca, és (o hauria de ser) la nostra obligació ètica contribuir a socialitzar aquests coneixements. He d'admetre que m'ho he passat la mar de bé durant l'entrevista, en la qual he intentat contextualitzar el descobriment i la seva importància en la seva justa mesura.<br /><br /></span><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://www.plosone.org/article/fetchObject.action?uri=info%3Adoi%2F10.1371%2Fjournal.pone.0005723.g001&representation=PNG_M"><img style="margin: 0px auto 10px; display: block; text-align: center; cursor: pointer; width: 600px; height: 576px;" src="http://www.plosone.org/article/fetchObject.action?uri=info%3Adoi%2F10.1371%2Fjournal.pone.0005723.g001&representation=PNG_M" alt="" border="0" /></a><span style="font-size:85%;"><span style="font-family:verdana;">Les dues meitats de l'holotip de </span><span style="font-style: italic;font-family:verdana;" >Darwinius masilae</span><span style="font-family:verdana;">, reproduït a partir de la Figura 1 de </span><a style="font-family: verdana;" href="http://www.plosone.org/article/info:doi/10.1371/journal.pone.0005723">Franzen et al. (2009)</a><span style="font-family:verdana;">.</span></span><br /><br /><span style="font-family:verdana;">El fòssil en qüestió és espectacular. Un esquelet pràcticament complet d'un primat de l'Eocè, fa uns 47 Ma, preservat exquisidament gràcies a les particulars condicions del jaciment de preservació excepcional de Messel (Alemanya). Els esquelets complets són freqüents en aquest jaciment, però els primats fòssils, fins i tot a Messel, són rars. I aquí rau la importància del descobriment.<br /><br />Lamentablement, m'he hagut de passat gran part de l'entrevista desmentint els titulars que s'han publicat en els mitjans, i que, us ho asseguro, no es desprenen en absolut de la lectura de l'article. Que si es tracta de la baula perduda... Que si és un element clau en l'evolució humana... Fins i tot s'ha arribat a dir que seria la forma de transició entre els mamífers i els primats (com si fes falta algun fòssil per arribar a la conclusió que els primats són mamífers!).<br /><br />No sé si aquesta distorsió tan manifesta de la informació és atribuïble als autors de l'article, als periodistes, o a tots plegats (opció, aquesta segona, gens descartable, donada la magnitud de la tragèdia). El fet que se n'estiguin preparant múltiples reportatges segur que ha contribuït, però és que les declaracions del naturalista i documentalista britànic David Attenborough (recollides per <a href="http://www.livenews.com.au/news/scientists-unveil-tiny-fossil-darwinius-masillae-thought-to-be-missing-link/2009/5/20/207124">LifeNews</a>) són palesament excessives: "la petita criatura ens mostrarà la nostra connexió amb la resta dels mamífers" o "La baula que fins ara hauríen dit que estava perduda... ja no està perduda". Ufffff!<br /></span><span style="font-family:verdana;"><br />Sigui de qui sigui la culpa, és lamentable haver de recorrer a manipulacions informatives per donar(-se) autobombo i plateret... L'honestedat (científica, en aquest cas) acaba sent una eina molt més profitosa, em fa l'efecte. Quan els paleontòlegs troben un fòssil espectacular, com podria ser <span style="font-style: italic;">Tiktaalik roseae </span>(una forma de transició entre els peixos i els tetràpodes; vegeu <a href="http://www.nature.com/nature/journal/v440/n7085/abs/nature04639.html">Daeschler et al., 2006</a>), a ningú se li ocorre justificar la seva importància en base als humans. Però ai las, en el cas dels primats, la temptació antropocèntrica deu ser massa forta, i algú, en el procés que mena des de l'article original als posts d'internet o inclús a les notícies dels diaris, no pot evitar d'afirmar que és "la" (sí, sí, en singular) baula perduda de l'evolució humana.<br /><br /></span><a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/7/7d/Tiktaalik_BW.jpg"><img style="margin: 0px auto 10px; display: block; text-align: center; cursor: pointer; width: 660px; height: 201px;" src="http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/7/7d/Tiktaalik_BW.jpg" alt="" border="0" /></a><span style="font-family:verdana;"><span style="font-size:85%;">Reconstrucció de <span style="font-style: italic;">Tiktaalik roseae</span>, un exemple de les incomptables formes de transició que trobem al registre fòssil, que en aquest cas il·lustra la transició entre els peixos sarcopterigis i els tetràpodes. Imatge d'Arthur Weasley reproduïda a partir de Wikimedia Commons.</span><br /><br />Als evolucionistes no ens agrada la noció de baula perduda, perquè l'evolució no és un procés lineal, sinó més aviat un procés de tarannà arbustiu, en què el canvi al llarg del temps se solapa amb la diversificació dels llinatges. No hi ha una única baula perduda i, de fet, estrictament parlant hauriem de referir-nos a "formes de transició" en comptes de "baules perdudes". <span style="font-style: italic;">Darwinius </span>dista molt de ser una forma transicional com podria ser <span style="font-style: italic;">Tiktaalik</span> o l'arxiconegut <span style="font-style: italic;">Archaeopteryx</span>, però ni que ho fos, no calia recórrer a l'evolució humana per justificar-ne la importància.<br />L'holotip de <span style="font-style: italic;">Darwinius </span>és un fòssil espectacular, per la seva complitud i preservació excepcionals, que sens dubte contribuirà de manera important a la recerca paleontològica sobre l'evolució dels primats, i que ens ajudarà a conèixer com eren els primats d'Eocè i quines són les relacions de parentiu entre diversos grups de primats... Quina necessitat hi havia de vendre la moto?<br /><br />Sisplau, no menystinguem la gent del carrer que s'interessa pels fòssils i l'evolució, i que s'apassiona per la bellesa dels fòssils i el coneixement que atresoren... Són molts més del que nosaltres, els científics paleontòlegs, sovint arribem a copsar; i ni que fossin una minoria (cosa que dubto), es mereixerien igualment un tracte honest. Deixarem algun dia de mirar-nos el melic?<br /><br />Seguirem informant...</span><br /><br /><span style="font-weight: bold;font-family:verdana;font-size:85%;" >Referències:</span><span style=";font-family:verdana;font-size:85%;" ><br /><br /><span style="font-family:verdana;">Daeschler, E.B., Shubin, N.H., and Jenkins, F.A., Jr. (2006). A Devonian tetrapod-like fish and the evolution of the tetrapod body plan. Nature, 440:757–763. doi</span></span><span style=";font-family:verdana;font-size:85%;" ><abbr title="Digital Object Identifier"></abbr>:10.1038/nature04639</span><span style=";font-family:verdana;font-size:85%;" > <a href="http://boojum.as.arizona.edu/%7Ejill/NS102_2006/nature04639.pdf">pdf</a><br /><br />Franzen, J.L., Gingerich, P.D., Habersetzer, J., Hurum, J.H., von Koenigswald, W., and Smith, H. (2009). Complete primate skeleton from the Middle Eocene of Messel in Germany: Morphology and paleobiology. PLoS ONE 4: e5723. doi:10.1371/journal.pone.0005723 <a href="http://www.plosone.org/article/fetchObjectAttachment.action?uri=info%3Adoi%2F10.1371%2Fjournal.pone.0005723&representation=PDF">pdf</a><br /><br /></span>Vampyropithecushttp://www.blogger.com/profile/06891529373411368279noreply@blogger.com7