dissabte, 28 de novembre de 2009

Que sigueu tocats per sempre pel Seu Apèndix Tallarinesc!!!

Benvolguts, en el darrer post que vaig fer en aquest blog us informava que havia vist la llum, i que a partir d'ara em faria biogeogràf vicariant, adorador i fidel creient de la deessa Tectònica de Plaques... Agraeixo molt les mostres de suport rebudes, sobretot per part dels companys de feina. Tanmateix, abans que decidiu abandonar la paleontologia, us he de confessar una cosa: m'he tornat a canviar de fe!



Què voleu que us digui? Els humans som ésser inconstants de mena; i avui, gràcies a la intercessió messiànica d'una jove proto-paleontòloga visionària, he sigut tocat pel Seu apèndix tallarinesc (el del Senyor Tallarinesc, s'entén; no pas el de la jove, que no en diu tindre, d'això... suposo).

Estic segur que ja heu sentit parlar abans del pastafarisme, la religió que creu en el Déu únic i veritable, el Monstre Volador d'Espagueti (en anglès, Flying Spaghetti Monster, o FSM). Aquesta doctrina es començà a difondre arran d'una carta oberta que el físic Bobby Henderson dirigí el maig del 2005 al Consell Educatiu de l'Estat de Kansas, preocupat per la més que probable decissió per part d'aquest consell d'ensenyar el Disseny Intel·ligent (ID) com una alternativa científica a l'Evolució (els partidaris del Disseny Intel·ligent sostenen que la vida a la Terra, incloent els humans, som resultat d'accions racionals empreses deliberadament per un o més "agents intel·ligents").

D'aquesta manera, l'Església del Monstre Volador d'Espagueti, després d'haver existit en secret durant centenar d'anys, esdevingué pública i àmpliament difosa. Us reprodueixo a continuació alguns fragments d'aquesta carta, traduïts al català, de la quals fins i tot se'n feren ressò les prestigioses revistes New Scientist i Playboy, entre d'altres. Podeu trobar la versió original íntegra de la carta de Bobby Henderson a la web oficial de l'Església del Monstre Volador d'Espagueti.


Carta oberta de Bobby Henderson al Consell d'Educació de l'Estat de Kansas 

"Els escric d'allò més preocupat després d'haver llegit sobre la seva assemblea per decidir si la teoria alternativa del Disseny Intel·ligent hauria de ser ensenyada conjuntament amb la teoria de l'Evolució. Crec que podem estar tots plegats d'acord que és important per als estudiants escoltar punts de vista diversos per tal que puguin triar per ells mateixos la teoria que els fa més el pes. Estic preocupat, tanmateix, pel fet que els estudiants només escoltaran la teoria del Disseny Intel·ligent.

Recordem que hi ha múltiples teories del Disseny Intel·ligent. Jo mateix i molts d'altres arreu del món creiem fermament que l'univers fou creat per un Montre Volador d'Espagueti. Fou Ell qui creà tot allò que veiem i que sentim. Estem plenament convençuts que l'aclaparadora evidència científica que indica l'existència de processos evolutius no és sinó una coincidència, posada en dansa per Ell.
És per aquest motiu que avui els escric, per requerir formalment que aquesta teoria alternativa sigui ensenyada en les seves escoles, conjuntament amb les altres dues teories. De fet, aniré tan lluny com per dir que, si no estan d'acord amb això, ens veurem obligats a procedir amb accions legals. [...] Si la teoria del Disseny Intel·ligent no es basa en la fe, sinó que és en canvi una altra teoria científica, com s'afirma, llavors també hauran de permetre que la nostra teoria sigui ensenyada, en tant que també es basa en la ciència, no pas en la fe.

[...] Tenim evidències que un Monstre Volador d'Espagueti creà l'univers. Cap de nosaltres, esclar, hi era per veure-ho, però en tenim relats escrits. [...] Tendim a ser molt esotèrics, car molta gent afirma que les nostres creences no estan recolzades per l'evidència observable. Allò que aquesta gent no entén és que Ell construí el món per fer-nos pensar que la terra és més antiga del que és en realitat. [...] Per exemple, un científic pot dur a terme un procés de datació per carboni en un artefacte. [...] Però del que el nostre científic no s'adona és que cada cop que pren una mesura, el Monstre Volador d'Espagueti és allí, canviant els resultats amb el Seu Apèndix Tallarinesc. [...]

Estic segur que ara s'adonen de com n'és d'important que als seus estudiants se'ls ensenyi aquesta teoria alternativa. És absolutament imperatiu que s'adonin que l'evidència observable depèn del Monstre Volador d'Espagueti. A més, és irrespectuós ensenyar les nostres creences sense utilitzar el Seu uniforme escollit, el qual òbvaiment és ple d'insígnies pirates. [...] L'explicació concisa és que Ell s'enfada si no ho fem.
Potser els interessarà saber que l'escalfament global, els terratrèmols, els huracans, i d'altres desastres naturals són una conseqüència directe del número decreixent de Pirates des dels 1800. [...] hi ha una relació inversa estadísticament significativa entre els pirates i la temperatura global.
[...] Espero haver sigut capaç de transmetre'ls la importància d'ensenyar aquesta teoria als seus estudiants. [...] i espero de tot cor que no caldrà dur a terme cap acció legal. Penso que podem esperar el moment en què a aquestes tres teories se'ls donarà el mateix temps en les nostres classes de ciències arreu del país, i eventualment del món; un terç del temps per al Disseny Intel·ligent, un terç del temps per al Monsterisme Volador d'Espagueti (Pastafarianisme), i un terç per a les conjectures lògiques basades en evidències observables aclaparadores.
Atentament, Bobby Henderson, un ciutadà preocupat.
[...]"

Lamentablement, la decissió del Consell Educatiu de l'Estat de Kansas fou revocada un parell d'anys després, i d'aquesta manera els fonamentalistes evolucionistes prengueren altre cop control de les aules. No és que sigui partidari del Disseny Intel·ligent, el Montre Volador d'Espagueti me'n guard! Però degut a aquesta decissió, la nostra fe veritable, el pastafarisme, també veié barrat el seu accés a les aules. Així, no puc sinó estar d'acord amb el partidari del Disseny Intel·ligent, John Bacon, el qual declarà a la revista Science que "és desafortunat que ara ens veurem obligats altre cop a ensenyar l'evolució com l'única possible explicació per a l'origen de la vida" (citat per Bhattarcharjee, 2006).


Tot i les dificultats, els fidels al pastafarisme no parem de créixer arreu del món. A Espanya mateix, un tal "Reverend" creà la Primera Església Espanyola del Monstre Volador d'Espagueti, amb l'objectiu que l'Estat la reconegués oficialment com a religió (vegeu-ne més detalls en un article de Carles Bellsolà). En les paraules del Reverend (citades per Bellsolà), com que "el nostre Déu és divertit, no va crear l'univers i va desaparèixer, sinó que segueix entre nosaltres, tocant amb el seu apèndix tallarinesc fins i tot aquells que no creuen en ell ... Un bon pastafari va vestit de pirata ... i hi ha propostes perquè la iniciació sigui un bateig amb salsa carbonara beneïda, tot i que hi ha qui opina que és millor la bolonyesa". A més, em complau anunciar-vos l'existència d'una Església Pastafari de Xàtiva, la primera dels Països Catalans!

Alguns malintencionats argumenten que el pastafarisme no és sinó una versió moderna de la "tetera de Russell", en referència a un article inèdit de Bertrand Russell del 1952, titulat "Hi ha un Déu?"; reprodueixo les seves paraules: "Si anés a suggerir que entre la Terra i Mart hi ha una tetera de porcellana que gira al voltant del sol amb una òrbita el·líptica, ningú seria capaç de refutar la meva afirmació, sempre i quant prudentment afegís que la tetera és massa petita per a ser detectada fins i tot pels nostres telescopis més potents.  Però si continués dient que, com que la meva afirmació no es pot refutar, és una presumpció intolerable per part de la raó humana el fet de dubtar-ho, la gent creuria encertadament que estava dient tonteries. Tanmateix, si l'existència d'aquesta tetera fos afirmada en llibres antics, ensenyada com una veritat sagrada cada Diumenge, i s'inculqués en les ments dels nens a l'escola, els dubtes de creure en la seva existència esdevindrien una marca d'excentricitat i comportarien al qui dubta les atencions d'un psiquiatre en una època il·lustrada o d'un Inquisidor en temps pretèrits."

En realitat, però, el pastafarisme no té res a veure amb el racionalisme incurable d'en Russell, que inevitablement el conduí a un ateisme/agnosticisme (el propi Russell dubtava si definir-se com agnòstic o ateu, perquè en termes filosòfics no podia provar que no hi hagi un Déu, però d'altra banda tenia la mateixa fe en el Déu cristià que en els déus homèrics, com Zeus i Posidó; vegeu Russell, 1947). El pastafarisme, en canvi, és una qüestió de fe. Com resa la web de l'Església del Monstre Volador d'Espagueti, "Alguns afirmen que l'església és només un experiment teòric, satíric, il·lustrant que el Disseny Intel·ligent no és ciència, sinó una pseudociència manufacturada pels Cristians per impulsar el Creacionisme a les escoles públiques. Aquesta gent estan equivocats. L'Església del FSM és real, totalment legítima, i fonamentada en ciència dura. Tot allò que sembli humor o sàtira és pura coincidència."

Que encara no us heu decidit a convertir-vos al pastafarisme? No passa res, com diu el primer manament que entregà el Monstre Volador d'Espagueti al capità pirata Mosey, "M'estimaria molt més que no actuessis com un imbècil santurró que es creu millor que els altres quan descriguis la meva tallarinesca santedat. Si alguns no creuen en mi, no passa res. De debò, no sóc tan vanitós."

Però sigueu conscients que tot són avantatges. Penseu que el cel pastafari té volcans de cervesa fins on arriba la vista, a més d'una fàbrica d'estrípers! I total, només cal anar vestit de pirata i tenir fe en el Monstre Volador d'Espagueti. A més, els pastafaris tenim una moral laxa, com els espaguetis que adorem, probablement perquè quan el capità pirata Mosey baixà del cim del Mont Salsa amb els 10 manaments que havia rebut consell del Monstres Volador d'Espagueti (bé, en realitat no són ni manaments, sinó "m'estimaria molt més que no"), perdé dues de les taules de pedra (amb els dos manaments que hi havia anotat), de manera que només en quedaren vuit!

Podeu trobar més informació sobre el Pastafarisme a la Viquipèdia (o, en anglès, a Wikipedia), a la web de l'Església del Monstre Volador d'Espagueti, i evidentment a l'Evangeli del Monstre Volador d'Espagueti, disponible a Amazon.

Ramen, and may you forever be Touched by His Noodly Appendage!!!

-Agraïments:

Aquest post està dedicat a la Sílvia, per fer-me veure la llum.

-Bibliografia:

divendres, 20 de novembre de 2009

Vicariance strikes back!


Avui he llegit un article (Heads, 2009), titulat "evolució i biogeografia dels primats: un nou model basat en filogènia molecular, vicariància i tectònica de plaques", que m'ha obert els ulls. Crec que estem veient el naixement d'una nova disciplina científica, la parapaleontologia, en què els fòssils ja no són imprescindibles per fer la nostra feina... Ai las, i jo que m'anava a fer filogenètic molecular! Res d'això, a partir d'ara em faig biogeògraf vicariant, que és més guai.

No sé com li podré agrair al Dr. Heads el fet d'haver-me obert els ulls... Se'm salten les llàgrimes de l'emoció. I pensar que podria haver malgastat tota la meva carrera mirant fòssils per un binocular, calibrador digital en mà. Esclar que, de ben segur, no tothom sabrà apreciar adequadament aquesta gran contribució a la ciència. Però ja se sap, no hi ha pitjor cego que el qui no hi vol veure. Paleontòlegs de la vella escola, anclats en l'antic paradigma ('fossilocèntric', en direm a partir d'ara despectivament), es resistiran a abandonar així com així les seves càtedres d'ivori, des de les quals idolatren els seus falsos ídols fòssils i disseminen (inconscients!) la seva caduca doctrina...

Sense anar més lluny, un paleontòleg conegut meu (abans pensava que érem amics, però ara veig ben clar que era una mala companyia), després de llegir el mateix article, m'ha dit que el trobava "obscè". "Obscè?", li he preguntat jo... "No entenc pas que vols dir; 'obscè' significa que ofèn el pudor, que desperta aversió de l'ànim envers allò que pot ofendre la decència, la modèstia o la castedat... No veig la relació". "Què no ho entens?", m'ha dit; "Mira, a mi la pornografia no m'agrada si no hi surten ties en boles. I aquest pamflet paracientífic ofèn la decència científica de tota la nostra professió! Una cosa és que les revistes paleontològiques de tota la vida ja no estiguin interessades en la sistemàtica (i que m'expliquin llavors com es pot fer tot lo demés, si no podem ni publicar les dades bàsiques!), i que per tant haguem d'intentar vendre la moto. Però una altra cosa, molt però que molt diferent, és jugar a veure qui la diu més grossa; que, segons sembla, està cada cop més ben vist per les revistes del Citation Index, que l'únic que pretenen és que els articles que publiquen siguin citats fins a la sacietat, ni que sigui per fotre'ls a parir!"

"Però, que dius ara?", li he contestat jo. Però no m'ha deixat ni seguir, i ha continuat amb les seves diatribes: "Mira, una cosa és que els paleontòlegs siguem tan tontos de citar un darrere l'altre els articles de filogènia molecular, malgrat que ells gairebé mai ens citin a nosaltres, si no és per dir que el registre fòssil és una patata bullida! Aquestes coses ofenen la decència científica i vilipendien tot un col·lectiu professional, el nostre, el dels paleontòlegs, i són intolerables quan merament s'afirmen des de la supèrbia que atorga el fet de creure's posseïdor de la veritat científica absoluta, i..."

Al final me n'he hagut d'anar deixant-lo amb la paraula a la boca. Però com es pot ser tan tanoca? Ell s'ho farà, amb els seus fòssils ronyosos i la seva excavació d'un metre quadrat... Jo he vist la llum, i ja no puc seguir malgastant ni un segon de la meva vida en aquesta professió. Com que sé que vosaltres, lectors, no sou tan estrets de mires, us resumeixo a continuació les principals contribucions del sublim article d'en Heads.

Des de fa temps, que les dades paleontològiques i les moleculars sobre dates d'originació de tàxons no quadren ni amb calçador. Hi ha possibles explicacions al respecte. L'explicació òbvia és que el registre fòssil és força incomplet... imperfecte, en definitiva. Ja ho deia Darwin, són paraules soltes d'unes poques pàgines d'un llibre al qual li falten capítols sencers. Per tant, qualsevol data d'originació d'un clade basada en dades fòssils és, necessàriament, una estimació mínima. Això, esclar, deixant de banda que la identificació taxonòmica, la posició filogenètica i/o la datació del fòssil poden estar malament, qualsevol es refia d'aquests paleontòlegs, que estudien coses tan incompletes i encara ens volen fer creure que fan ciència! Tant la manca de registre fòssil per a determinats grups actuals, com l'exisència de llinatges fantasma en les filogènies cladístiques, indiquen que el registre fòssil és molt incomplet.

Els paleontòlegs es justifiquen dient que no es pas tan incomplet com per poder justificar les grans diferències que hi ha entre les dates de divergència paleontològiques i les moleculars... Excuses de mal pagador, em podeu ben creure! Així, els paleontòlegs es veuen forçats a afirmar que el rellotge molecular no funciona, que s'ha demostrat que les taxes de mutació en què es basa no són pas constants, ni entre diversos llinatges ni en un mateix llinatge al llarg del temps. Us podeu imaginar un món així? No pot pas ser, quin sentit tindria la feina dels filogenètics moleculars!? Ja haurien deixat fa temps de calcular dates de divergència, home! No pot pas ser de camp manera.

El cas és que tot això està molt ben estudiat, i se sap a ciència certa que una lectura literal del registre fòssil sistemàticament infraestima, i per molt, les veritables dates de diversificació dels principals grups al llarg del Fanerozoic. Qui era que deia "la ciencia lo dijo, y yo no miento"? Sens dubte, devia ser un filogenètic molecular. I és que tant se val que parlem de l'origen dels metazous, de l'origen dels ordres moderns de mamífers, o de l'origen dels principals grups de primats. El registre fòssil sempre, sempre, sempre, proporciona unes dates que són desenes i desenes de milions d'anys més joves que les que ens donen les dades moleculars, sens dubte molt més ajustades a la veritat. Però que no ho veuen, aquests paleontòlegs, que això indica com n'és d'incomplet el registre fòssil? Si és que els paleontòlegs d'arreu del món són uns inútils, uns incompetents que, com se sol dir popularment, no s'assabenten de la missa la meitat!

Que en voleu un exemple? Doncs mireu, quan jo encara era paleontòleg i anava a congressos com el de la  Societat de Paleontologia de Vertebrats el setembre de 2009 a Bristol (Regne Unit), vaig sentir una comunicació del paleontòleg John Alroy. No es tracta dels pitjors, perquè almenys ell no s'embruta les mans, i en comptes de treballar amb fòssils, treballa amb bases de dades. Però esclar, comet l'error de refiar-se de les dades que publiquen els seus col·legues, que són uns incompetents paleontòlegs de camp que no saben fer altra cosa que passar-se la vida fent forats a terra per trobar restes fòssils. Sort que jo me'n vaig desenganxar a temps! En aquesta comunicació (Alroy, 2009), titulada "estimacions bayesianes de les dates d'originació per als grups corona dels ocells, els placentaris, i els primats", Alroy feia uns càlculs sobre els rangs d'incertesa per a les dates d'origen d'aquests grups, inclosos els primats.

La veritat, és que no vaig acabar d'entendre els càlculs, però tampoc valia la pena molestar-s'hi. Segur que estaven malament, i si no estaven malament els càlculs, les assumpcions evolutives que feia ja us dic ara que no s'aguantaven per enlloc. Resulta que es basava en la identificació dels fòssils com a pertanyents al llinatge basal o al grup corona d'un determinat clade, i en les seves respectives diversitats a cada moment. A veure, però és que no veuen que, amb el grau d'imperfecció supina que té el registre fòssil, aquestes dades no es poden utilitzar per a calcular res? Esclar, sorpresa, el resultat d'Alroy indicava que les dates moleculars fan aigües per tot arreu... "Al loro, que no estamos tan mal!", diuen les males llengües que va afirmar algú a la sala. Santa ignorància, no hi ha com tenir idees preconcebudes perquè ens creiem un resultat suposadament científic sense ni tan sols pensar-hi dues vegades. N'Alroy arribava a la conclusió que "els temps d'originació per aquests grups ben endins del Cretaci són descartats pels intervals bayesians creïbles. La biogeografia és un factor a considerar en el cas dels primats, però tant les bases de dades del Nou com les de l'Antic Continents suggereixen una divergència basal dels euprimats (excloent els plesiadapiformes) ben bé dins el Paleocè". Els fòssils més antics identificats com euprimats daten del Paleocè més terminal, fa uns 56 Ma, així que els paleontòlegs allà presents es van sentir d'allò més cofois i recomfortats que el registre fòssil només tingués un foradet d'uns pocs milions d'anys...

Les dades moleculars, però, indiquen una data de divergència d'uns 90 Ma per als primats. Tradicionalment, els paleontòlegs mai no s'han cregut aquestes dates, argumentant que el rellotge molecular és evident que no funciona. Una vegada, un paleontòleg, suposadament seriós (au va!) fins i tot em va dir que creia que el que succeïa és que, en les etapes primerenques de diversificació de tots els clades, el rellotge s'accelerava... No n'aprendran mai, aquests paleontòlegs, que no es poden proposar hipòtesis ad hoc per explicar les mancances de les seves dades? I és que, de fet, en el seu article basat en un model de vicariància, Heads (2009) clarament demostra que els estudis moleculars s'han quedat curts... i de molt! L'argument d'aquest autor és tan simple, i tan bell en la seva simplicitat, que no se'n pot denegar la veracitat si no és malintencionadament:
(1) Les dates paleontològiques només són estimacions mínimes, a l'igual que les moleculars. Però en tot cas, les dates moleculars són molt més antigues que les fòssils, la qual cosa indica que el registre fòssil és molt incomplet.
(2) Les dades basades en el registre fòssil requereixen que determinats clades (platirrins i lemuriformes) s'hagin originat a partir de dispersions a través de l'oceà. Aquests fenòmens de dispersió són molt improbables i, per tant, els podem descartar d'entrada.
(3) L'alternativa òbvia, doncs, és que els diversos clades de primats siguin molt més antics (desenes i desenes de milions d'anys més antics) del que s'ha cregut tradicionalment, i que la seva divergència es produís per fenòmens de vicariància associats a processos tectònics.

Així, no cal hipotetitzar que els platirrins vagin arribar de l'Àfrica a l'Amèrica del Sud en una balsa de vegetació, en una data en què l'Atlàntic Sud ja era la meitat d'ample que a l'actualitat... Que va, home, on vas! Lo que passa és que els ancestres de platirrins i catarrins ja existien a Gondwana quan tots dos continents es varen separar, i a partir d'aquest moment van començar a divergir... Però com no se li havia acudit a ningú abans!!! Si total, tothom sap que el registre fòssil és súper-incomplet i no serveix per a re. No, si al final encara ha resultat que els pobres filogenètics moleculars s'havien quedat curts. Sort que la vicariància ens ha vingut a rescatar a tots plegats!

A partir d'ara, cada matí en arribar al meu despatx a l'Institut Català de Paleontologia resaré un nou credo, que conté els secrets i misteris de la nostra nova fe vicarant, i que vull compartir amb tots vosaltres: "Crec en la Deessa Tectònica de Plaques, creadora no només de la Terra sinó de la distribució de tots els clades, actuals i fòssils. Crec en la Vicariància, la seva única Filla, nostra Senyora, que fou concebuda per obra i gràcia del Sant Biogeògraf. Nasqué de la Santa Filogènia Molecular; patí sota el poder de la Paleontologia. Fou crucificada, morta i sepultada; baixà als inferns. Al tercer dia ressucità d'entre els morts; ascendí al Citation Index. Està asseguda a la dreta de la Deessa Tectònica de Plaques, des d'allí ha de venir a judicar als paleontòlegs vius, i als morts també (perquè aviat no en quedarà cap de viu). Crec en el Sant Biogeògraf, la Santa Església Vicariant, la Comunió dels Neontòlegs, el perdó de les dates paleontològiques, la resurrecció dels biogeògrafs i la publicació eterna."

Però compte! I és que, a partir d'ara, haurem de canviar tots els llibres de text per emmotllar-los a la nova doctrina. Us resumeixo, per tant, les principals conclusions de l'article de Heads (2009) i el seu "model de vicariància per a l'evolució dels primats", no fos cas que no incorporéssiu les seves noves dates en els vostres articles o les vostres classes de paleontologia:
Node I. L'ancestre de tots els Archonta es va dividir en plesiadapiformes al nord, primats al sud i est, i escandentis i dermòpters en allò que esdevindria el sud-est asiàtic, durant el JURÀSSIC INFERIOR (ca. 185 Ma), coincidint amb l'inicial trencament de Pangea, en el qual s'obrí l'Atlàntic Central, i l'Àfrica més l'Amèrica del Sud se separaren de l'Amèrica del Nord.
Node II. Els primats es dividiren en estrepsirrins a l'est (Àfrica, Madagascar i Àsia), i haplorrins a l'oest (Amèrica del Sud, Àfrica però no Madagascar, i Àsia) també durant el JURÀSSIC INFERIOR (ca. 180 Ma), coincidint amb esdeveniments tectònics i de vulcanisme diversos.
Node III.  Els haplorrins es dividiren en tarsiiformes i antropoïdeus al mateix temps, o molt poc de temps després, que la separació entre estrepsirrins i haplorrins, és a dir, també durant el JURÀSSIC INFERIOR (ca. 180 Ma).
Node IV. Els estrepsirrins es dividiren en loriformes (Àfrica i Àsia) i lemuriformes (Madagascar) durant el JURÀSSIC MITJÀ (ca. 160 Ma), coincidint amb l'obertura del Canal de Moçambic i la separació de la Gondwana Oriental (Madagascar, Índia, Antàrtida i Austràlia) respecte l'Occidental (Àfrica i Amèrica del Sud).
Node V. Els antropoïdeus es dividiren en catarrins (Antic Continent) i platirrins (Nou Continent) durant el CRETACI INFERIOR (ca. 130-120 Ma), coincidint amb l'obertura de l'Atlàntic Sud.

El nou model ens mostra, doncs, que no podem seguir mantenint que els arconts es van dividir durant el Cretaci més terminal o a principis del Paleocè, ni que els catarrins i els platirrins se separaressin vers l'Oligocè. Com encertadament indica el propi Heads (2009), "Un model de vicariància explica diversos aspectes de l'evolució dels primats millor que els models de dispersió. L'única objecció real és que implica edats més antigues del que s'accepta generalment ... Les tradicionals explicacions paleontològiques i també els estudis de rellotge molecular calibrat amb fòssils són dependents del registre fòssil ... Tant els treballadors moleculars com els paleontòlegs consideren una data molecular de, diguem, 100 Ma, 'incongruent' o 'incompatible' amb una data fòssil més jove de, diguem, 50 Ma. Però una diferència com aquesta és estàndard i alguna diferència sempre serà esperable degut a el limitat registre geològic disponible, i a aspectes de preservació i mostratge geogràfic. No hi ha cap incongruència lògica entre aquestes dues dates i no cal cap explicació o investigació especial ... Cap altra disciplina relacionada amb la biologia ha escapat del les agitacions seísmiques de la revolució molecular, i la paleontologia també es veurà afectada ... Molts paleontòlegs han sobreestimat les taxes de preservació i fins i tot han argumentat que, com més difereix un escenari de la lectura directa del registre fòssil, menys probable és que sigui real ... Un devot literalista calculà que la probabilitat que els primats existissin fa 80 Ma (Cretaci Superior) era d'una entre 200 milions! ... Aquests paleontòlegs fonamentalistes han avaluat acuradament la complitud del registre fòssil, però només a través de l'anàlisi del propi registre fòssil"... No hase falta desir nada más: perdona'ls, Senyor, perquè no saben lo que és fan.

Lamentablement, en el seu article, a l'autor no li queda espai per calcular les probables dates de divergència entre diversos clades de mamífers, ni entre mamífers i altres sinàpsids, etc. Però és molt fàcil, ho podeu fer vosaltres mateixos si us interessa. Només cal anar tirant endarrera en base a la distribució actual dels diversos tàxons i buscant esdeveniments tectònics en els llibres de text de geologia. A la pràctica, n'hi ha prou amb multiplicar les dates de divergència paleontològiques per un factor de x2 o x3. Esclar que llavors l'origen dels tetràpodes em surt com a mínim uns 200 milions d'anys anterior a l'Exposió del Cambrià... Però bé, el registre fòssil és tan incomplet... Segur que, en realitat, els ordres actuals d'animals van començar a divergir 1.000 o 1.500 Ma, i no fa uns 500 i escaig Ma, que és qual el registre fòssil mostra si el llegim literalment...

En darrera instància, és probable que calgui acabar revisant fins i tot l'edat de la Terra. No pot ser que el nostre planeta tingui menys de 5.000 Ma: amb això segurament no hi hauria prou temps per enquibir l'origen de les cèl·lules eucariotes... Bé, potser és que la divergència entre procariotes i eucariotes es va produir també per un fenomen de vicariància entre la Via Làctia i una galàxia veïna. Hauríem fins i tot d'estar disposats a revisar les estimacions de l'origen de l'Univers, si calgués. Al capdavall, d'aquestes coses se n'encarreguen els físics, i qualsevol se'n refia!

A més, penseu que tot plegat té molts avantatges... Us imagineu quantes pel·lis d'animació podrà ara fer Disney amb dinosaures i diversos llinatges de primats, coexistint alegrement sense incórrer en cap incoherència científica? Això que un dents de sabre, un mamut i un peresós es facin amics ja està molt vist i passat de moda! Ara a la nova pel·li d'Ice Age ja no caldrà que els dinos estiguin amagats sota terra; en comptes d'això, hi podran fer sortir de protagonista a un tiranosaure que tingui una mona d'amic íntim sense incórrer en el més mínim anacronisme. Ah, i jo voto perquè es faci un remake de Jurassic Park que s'ajusti més a l'evidència científica real; és a dir, no n'hi haurà prou amb fer sortir dinosaures, pteroaures i altres bèsties de l'estil, sinó que caldrà que també hi figurin, o inclús tinguin el protagonista, grups de simis i prosimis diversos.
 
Això és tot, poca cosa més puc afegir. Us convido als no iniciats que llegiu l'article original (això sí, recordeu que no està il·lustrat amb fotografies...). Ah, i no oblideu superbiogeografitzar-vos i supertectonificar-vos!

Referències:

  • Alroy, J. (2009). Bayesian estiamtes of origination dates for crown-group birds, placentals, and primates [Abstract]. Journal of Vertebrate Paleontology, 29: 54A.
  • Heads, M. (2009). Evolution and biogeography of primates: a new model based on molecular phylogenetics, viariance and plate tectonics. Zoologica Scripta, online.

Els secrets de Myotragus

Recentment, els professors Meike Köhler i Salvador Moyà-Solà, cap del Dept. de Paleobiologia i director, respectivament, de l'Institut Català de Paleontologia, han publicat a la revista Proceedings of the National Academy of Sciences, USA un article (Köhler & Moyà-Solà, 2009) on posen de manifest un nou secret del curiós bòvid insular Myotragus.


Una reconstrucció de Myotragus. Reproduït a partir del Blog de l'ICP


Myotragus és un bòvid del Plio-Pleistocè de les illes Balears que evolucionà sota condicions d'insularitat en una illa Mediterrània durant més de 5 milions d'anys, fins que esdevingué extingit després de l'arribada dels primers pobladors humans a les illes. És ben sabut que, en condicions d'insularitat, els mamífers experimenten considerables canvis degut al canvi en les pressions de selecció. En particular, els mamífers insulars experimenten fortes restriccions pel que fa a la disponibilitat d'energia, degut a la mancança de recursos ambientals. Alhora, degut a la manca de depredadors terrestres, determinats trets que en els mamífers continentals són útils per fugir dels depredadors, en els mamífers insulars com Myotragus es poden veure modificats per selecció natural en una altra direcció.

Tot plegat explicaria, entre d'altres, els canvis de mida corporal que trobem en els mamífers insulars. Així, els micromamífers (rosegadors, insectívors, i similars) tendeixen a augmentar de mida (gegantisme), mentre que els mamífers de mida gran tendeixen a experimentar una reducció de mida corporal (nanisme). Els canvis que experimenten els mamífers insulars, tanmateix, no es queden només aquí, com exemplifica el cas de Myotragus.


Aquest bòvid és molt estrambòtic si ens regim pels estàndards continetals, però les seves característiques tenen molt de sentit adaptatiu si es considera el seu hàbitat insular, amb recursos restringits però mancat de depredadors. Així, ja fa molt de temps que se sabia que aquest bòvid va desenvolupar determinades modificacions de la dentició, dirigides a un tipus d'alimentació més eficient; destaca, en particular, l'adquisició d'incisives de creixement continu, com les que presenten els rosegadors. Al mateix temps, també se sabia que Myotragus presentava modificacions en el seu aparell locomotor, amb extremitats més curtes i robustes (vegeu la comparació amb un rupicaprí actual, a la figura), adaptades a una marxa lenta i més segura; això és atribuïble al fet que, a diferència d'un bòvid continental, a Myotragus no li calia poder córrer i brincar per escapar dels depredadors.


Fa uns anys, Köhler & Moyà-Solà (2004) ja van posar de manifest que aquest bòvid havia reduït la mida del cervell en relació a la mida corporal, és a dir, que es tractava d'un animal menys encefalitzat que no pas un bòvid continental, amb unes òrbites també més petites. La mida relativa del cervell està relacionada amb les capacitats cognitives, però mantenir un cervell gran té uns costos metabòlics molt elevats, ja que el cervell és un òrgan que consumeix molta energia. Des d'una perspectiva antropocèntrica, tendim a pensar que la selecció natural sempre afavoreix un increment del cervell, però en realitat la mida relativa del cervell no és sinó un compromís entre les pressions de selecció relacionades amb les capacitats cognitives (que depenen de la complexitat ambiental, com per exemple la presència de depredadors, el tipus d'alimentació, etc.) i les pressions de selecció relacionades amb la disponibilitat de recursos tròfics.

No és per tant d'estranyar que la selecció natural, en el cas de Myotragus, afavorís una reducció de la mida del cervell: la manca de depredadors hauria permès una relaxació en les pressions de selecció cognitives, és a dir, li hauria permès tenir un cervell i un òrgans sensorials més petits; al seu torn, la manca de recursos tròfics hauria afavorit una optimització de la despesa energètica, la qual cosa s'hauria vist reflectida en adaptacions tròfiques per processar millor l'aliment, adaptacions locomotores per gastar menys energia i, també, un cervell relativament més petit (i, per tant, més barat). Tot plegat no fa sinó confirmar que la selecció natural afavoreix unes o altres característiques biològiques en funció dels requeriments de l'ambient, i que en funció del tipus d'ambient les pressions de selecció (i, per tant, els camins de l'evolució) poden ser d'allò més diferents.

El darrer article publicat al respecte (Köhler & Moyà-Solà, 2009) ens revela una altra "raresa" de Myotragus, referent a la seva fisiologia. L'estudi paleohistològic de seccions d'ossos llargs d'aquest bòvid mostra una sèrie de trets reptilians, més similars als cocodrils que no pas a la resta de mamífers. En particular, Myotragus hauria crescut d'una manera lenta i flexible, aturant el seu creixement periòdicament, en funció de la disponibilitat de recursos ambientals. Això hauria resultat en una maduració molt tardana, aproximadament cap als dotze anys d'edat. No és que la selecció natural vagi afavorir una elevada longevitat, sinó més aviat, que en els períodes de major escassedat d'aliments, aquells individus que podien sobreviure amb menys recursos (i, per tant, aquells que tenien un metabolisme més lent i flexible) serien els que haurien sobreviscut i, per tant, els que s'haurien seleccionat positivament.

Se sol dir que les illes són els laboratoris naturals dels biòlegs evolutius i dels paleobiòlegs, però sempre hi ha d'haver algú que qüestioni la generalitat de les seves implicacions, argumentant que les illes són rareses i que no serveixen per explicar com funciona la selecció natural en el "món real" que suposadament representen els continents. Res més lluny de la realitat: de la mateixa manera com els superherois, els vampirs, i d'altres criatures sobre-humanes, amb els seus vestits estrafolaris i els seus superpoders, són en realitat un recurs literari o cinematogràfic per ressaltar les grandeses i les misèries de l'existència humana; així, de la mateixa manera, l'estrambòtic Myotragus no fa sinó posar de relleu aquelles pressions de selecció més rellevants que condicionen l'evolució dels mamífers en general, sia eliminant-les (com en el cas de la depredació), sia exacerbant-les (com en el cas de la disponibilitat de recursos tròfics).

Esperem, doncs, que aquesta cabreta balear ens segueixi proporcionant moltes més sorpreses durant els propers anys!


Referències:

  • Köhler, M. Moyà-Solà, S. (2004). Reduction of brain and sense organs in the fossil insular bovid Myotragus. Brain, Behavior and Evolution, 63: 125-140.
  • Köhler, M. & Moyà-Solà, S. (2009). Physiological and life history strategies of a fossil large mammal in a resource-limited environment. Proceedings of the National Academy of Sciences, USA, early view.

divendres, 30 d’octubre de 2009

En Sergio Almécija ja és doctor!!!

Des d'avui, 30 d'octubre del 2009, en Sergio Almécija ja és doctor per la Universitat Autònoma de Barcelona. La defensa de la tesi, titulada "Evolution of the hand in Miocene apes: implications for the appearance of the human hand", i dirigida pel Prof. Salvador Moyà-Solà de l'Institut Català de Paleontologia, s'ha iniciat aquest matí a les 11 h, i ha obtingut la qualificació d'excel·lent "cum laude". El tribunal ha estat integrat per la Dra. Assumpció Malgosa (presidenta), de la Unitat d'Antropologia Biològica (Dept. BABVE) de la UAB; el Dr. Lorenzo Rook (vocal), del Dipartimento di Science della Terra dell'Università di Firenze (Itàlia); i la Dra. Soledad de Esteban-Trivigno (secretària), de l'Institut Català de Paleontologia. A l'acte hi ha assistit una bona munió de gent, incloent no només familiars, amics i companys de feina de l'ICP, sinó també un número considerable de paleontòlegs de vertebrats del nostre país, com el Dr. Bienvenido Martínez-Navarro i el Prof. Jordi Agustí. Tothom ha estat d'acord que tant la tesi com la defensa han estat un èxit... Així doncs, moltes felicitats, Sergio; tots els qui et coneixem, sabem que t'ho mereixes abastament.

Vull destacar que en Sergio (hauria de dir Dr. Almécija?) ha fet una tesi brillant en un temps inferior a quatre anys. Sens dubte, molts condicionants hi han influït, incloent el director, la qualitat del grup, el bon ambient de treball i, perquè no dir-ho, el fet de comptar amb uns fòssils excepcionals de primats fòssils del Miocè per descriure. I tanmateix, tot això no hauria servit de re si en Sergio no hagués estat des d'un bon principi un alumne brilant i apassionat per la paleontologia. Com sempre s'ha dit a casa meva, "d'on no n'hi ha, no en pot rajar", i en Sergio tenia (i encara té) moltes coses a dir en el món de la paleoprimatologia i la paleoantropologia. Ningú no li ha regalat res.

De caràcter fort i un pèl indomable, però gran persona (i amic), des d'un principi ja es va mostrar com un diamant en brut. No puc evitar sentir-me una mica responsable que hagi arribat on ha arribat, no tant pel fet d'haver treballat amb ell durant aquests quatre anys de tesi, sinó més aviat pel fet d'haver-lo posat en contacte amb en Salvador Moyà-Solà, el seu director de tesi i també qui fou, en el seu moment, el director d'un servidor. Encara puc recordar aquell dia a l'Abocador de Can Mata, on el Sergio va estar treballant un temps co-dirigint la intervenció paleontològica que s'hi duu a terme, quan li vaig preguntar a què es volia dedicar. Ell em va respondre que li interessava especialment la paleoantropologia i l'evolució humana, i jo vaig insistir: "i no has pensat a dedicar-te als primats fòssils del Miocè?" Em va bastar una frase, esmentant-li aquesta possibilitat a en Salvador, perquè aquest em digués que, si en Sergio hi estava interessat, hi anés a parlar; que ell voldria dirigir-li la tesi.

A partir d'aquí, en Sergio va sol·licitar una beca predoctoral a la Generalitat, li varen concedir i, com se sol dir en aquests casos, tota la resta ja és història... He pogut veure com, durant aquests quatre anys, en Sergio s'ha empapat de la bibliografia, ha sigut capaç d'extreure'n tot allò que era rellevant, ha après a utilitzar les tècniques estadístiques pertinents, ho ha aplicat tot plegat a la interpretació dels fòssils que havia de descriure i, progressivament, ha anat desenvolupant la capacitat d'escriure un article científic perquè arribi a bon port (cosa, d'altra banda, gens fàcil en aquest món competitiu en què, per bé o per mal, ens movem). Però sabeu una cosa? Des d'un bon principi ha tingut clar que en Sergio tenia fusta de paleontòleg; hi ha coses que no s'aprenen, o que com a mínim no es poden ensenyar. Es poden aprendre moltes coses, sí, per això la fase predoctoral es considera una fase de formació. Però com se li ensenya a algú a tenir ull per fixar-se en les coses essencials d'un fòssil? A en Sergio, com a mínim, no ha calgut que ningú li ensenyés; sempre ha tingut aquesta capacitat, i ell solet, a base de treballar, l'ha anat potenciant a mesura que passava el temps.

Podria estendre'm aquí sobre el contingut de la tesi, però he preferit incloure més avall un apartat de bibliografia, on es llisten els articles en què aquesta està basada (assenyalats amb un asterisc) llevat d'un manuscrit pendent de revisió, juntament amb la resta d'articles que el Sergio ha publicat fins ara. No fa faria falta dir res més, els resultats parlen per si sols... Així que només afegiré unes paraules que na Sole Esteban ha pronunciat durant la defensa de la tesi, després de l'exposició del tesinand: "Una de les coses que més m'ha agradat de tu des que et vaig conèixer és que, quan se t'explica alguna cosa, d'entrada no et creus re i se t'ha de convèncer de tot amb arguments..." Algú pot imaginar una descripció millor d'un bon científic?

Així doncs, una vegada més, felicitats Sergio, molta sort de cara al futur. I sobretot: NO CANVIÏS MAI!!!


-Bibliografia:
  • *Almécija, S. (2009). Evolution of the hand in Miocene apes: implications for the appearance of the human hand. PhD Thesis, Departament de Biologia Animal, Biologia Vegetal i d'Ecologia, Universitat Autònoma de Barcelona, 217 pp.
  • *Alba, D.M., Almécija, S. & Moyà-Solà, S. (In Press). Locomotor inferences in Pierolapithecus and Hispanopithecus: Reply to Deane and Begun (2008). Journal of Human Evolution.
  • Robles, J.M., Alba, D.M., Moyà-Solà, S., Casanovas-Vilar, I., Galindo, J., Rotgers, C., Almécija, S. & Carmona, R. (In press). New craniodental remains of Trocharion albanense Major, 1903 (Carnivora, Mustelidae) from the Vallès-Penedès Basin (Middle to Late Miocene, Barcelona, Spain). Journal of Vertebrate Paleontology.
  • Alba, D.M., Moyà-Solà, S., Malgosa, A., Casanovas-Vilar, I., Robles, J.M., Almécija, S., Galindo, J., Rotgers, C. & Bertó Mengual, J.V. (2009, published online). A new species of Pliopithecus Gervais, 1849 (Primates: Pliopithecidae) from the Middle Miocene (MN8) of Abocador de Can Mata (els Hostalets de Pierola, Catalonia, Spain). American Journal of Physical Anthropology. DOI: 10.1002/ajpa.21114
  • Almécija, S., Alba, D. & Moyà-Solà, S. (2009). Pierolapithecus, Hispanopithecus and the evolution of positional behavior in Miocene apes: perspectives from the hand [Abstract]. Journal of Vertebrate Paleontology, 29 Suppl. 3: 53A.
  • *Almécija, S., Alba, D.M. & Moyà-Solà, S. (2009). Pierolapithecus and the functional morphology of Miocene ape hand phalanges: paleobiological and evolutionary implications. Journal of Human Evolution, 57: 284-297.
  • Moyà-Solà, S., Köhler, M., Alba, D.M., Casanovas-Vilar, I., Galindo, J., Robles, J.M., Cabrera, L., Garcés, M., Almécija, S. & Beamud, E. (2009). First partial face and upper dentition of the Middle Miocene hominoid Dryopithecus fontani from Abocador de Can Mata (Vallès-Penedès Basin, Catalonia, NE Spain): taxonomic and phylogenetic implications. American Journal of Physical Anthropology, 139: 126-145.
  • Moyà-Solà, S., Alba, D.M., Almécija, S., Casanovas-Vilar, I., Köhler, M., De Esteban-Trivigno, S., Robles, J.M., Galindo, J. & Fortuny, J. (2009). A unique Middle Miocene European hominoid and the origins of the great ape and human clade. Proceedings of the National Academy of Sciences, U.S.A., 106: 9601-9606.
  • *Almécija, S., Alba, D.M. & Moyà-Solà, S. (2009). OH 7, the curious case of the original handy man? Paleolusitana, 1: 85-90, 92.
  • *Moyà-Solà, S., Köhler, M. Alba, D.M. & Almécija, S. (2008). Taxonomic attribution of the Olduvai Hominid 7 manual remains and the functional interpretation of hand morphology in robust australopithecines. Folia Primatologica, 79: 215-250.
  • Casanovas-Vilar, I., Alba, D.M., Almécija, S., Robles, J.M., Galindo, J. & Moyà-Solà, S. (2008). Taxonomy and paleobiology of the genus Chalicomys Kaup, 1832 (Rodentia, Castoridae), with the description of a new species from Abocador de Can Mata (Vallès-Penedès Basin, Catalonia, Spain). Journal of Vertebrate Paleontology, 28: 851-862.
  • *Almécija, S., Alba, D.M., Moyà-Solà, S. & Köhler, M. (2007). Orang-like manual adaptations in the fossil hominoid Hispanopithecus laietanus: first steps towards great ape suspensory behaviours. Proceedings of the Royal Society B, 274: 2375-2384.
  • Alba, D.M., Galindo, J., Casanovas-Vilar, I., Robles, J.M., Moyà-Solà, S., Köhler, M., Garcés, M., Cabrera, L., Almécija, S., Rotgers, C., Furió, M. & Angelone, C. (2007). La intervenció paleontològica a la nova fase del dipòsit controlat de Can Mata (Els Hostalets de Pierola, Anoia): campanyes 2002-2003, 2004 i 2005. Tribuna d'Arqueologia, 2006: 7-33.
  • Alba, D.M., Moyà-Solà, S., Casanovas-Vilar, I., Galindo, J., Robles, J.M., Rotgers, C., Furió, M., Angelone, C., Köhler, M., Garcés, M., Cabrera, L., Almécija, S. & Obradó, P.(2006). Los vertebrados fósiles del Abocador de Can Mata (els Hostalets de Pierola, l’Anoia, Cataluña), una sucesión de localidades del Aragoniense superior (MN6 y MN7+8) de la cuenca del Vallès-Penedès. Campañas 2002-2003, 2004 y 2005. Estudios Geológicos, 62: 295-312.

dijous, 1 d’octubre de 2009

Festival d'Ardipithecus a Science

Demà 2 d'octubre, la revista multidisciplinar americana Science publica onze articles sobre Ardipithecus ramidus, a càrrec de l'equip dirigit pel paleoantropòleg nord-americà Tim White, integrat també per Owen Lovejoy, Gen Suwa, Berhane Asfaw, i molts d'altres (Lovejoy et al., 2009a,b,c,d; Luchart et al., 2009; Suwa et al., 2009a,b; White et al., 2009a,b; WoldeGabriel et al., 2009). Aquests articles surten publicats acompanyats de dos articles més divulgatius en la pròpia revista (Gibbons, 2009a,b). Podeu trobar-ne més informació al portal de notícies de Science.

La publicació de tots aquests articles a Science és un fet excepcional; jo no recordo cap cas que una revista d'aquest impacte tan alt hagi publicat un número monogràfic sobre cap altre tàxon fòssil. Només aquest fet ja és indicatiu de la gran rellevància d'aquests fòssils. Vegem-ho amb una mica més de detall.

Inicialment, l'equip de Tim White va descriure aquesta nova espècie, d'uns 4,4 milions d'anys d'antiguitat, l'any 1994 dins del gènere Australopithecus (vegeu White et al., 1994), tot i que ben aviat varen publicar una corrigenda a la mateixa revista (White et al., 1995), on reassignaven l'espècie recentment descrita a aquest nou gènere. Des de llavors, l'equip suara esmentat ha excavat a Etiòpia moltes més restes del mateix tàxon i les ha estudiat detingudament, incloent entre d'altres tècniques de microtomografia computeritzada. Però no havien publicat res més... fins ara, que ho han publicat tot de cop. Personalment, em trec el barret davant d'un paleontòleg que és capaç de convèncer els editors de Science de publicar tants articles sobre un mateix tàxon en un mateix número. I no m'entengueu malament: crec que ha estat una decissió editorial encertadíssima. Sens dubte, aquest articles tindran una gran repercussió grandiosa i seran citats centanars de vegades. Però no deixo d'estar corprès.

Fins ara, les poques coses que sabíem d'aquest gènere corresponien a la descripció inicial d'aquesta espècie, i a les restes d'una altra espècie del mateix gènere, Ardipithecus kadabba, una mica més antiga (Haile-Selassie, 2001; Haile-Selassie et al., 2004). La informació que ens proporcionen les restes descrites ara a Science és força més completa, i supera també amb escreix la informació disponible per als altres dos tàxons (del Miocè superior) que s'han proposat com estretament emparentats amb el llinatge humà, Orrorin tugenensis (vegeu Senut et al., 2001) i Sahelanthropus tchadensis (vegeu Brunet et al., 2002; Nakatsukasa et al., 2007), que segons l'equip dirigit per Tim White i també d'altres autors podrien no acabar essent altra cosa que sinònims posteriors d'Ardipithecus (que té prioritat, per raons d'antiguitat de descripció). Algunes similituds cranials entre Ardipithecus i Sahelanthropus (Guy et al., 2005; Zollikofer et al., 2005) així ho avalen, mentre que en el cas d'Orrorin la cosa és més dubtosa i caldrien més restes cranials d'aquest darrer per poder-ho confirmar.

Un dels caràcters que indiquen que A. ramidus és un membre primerenc del llinatge humà (tribu Hominini) és la reducció del complex d'esmolament canina/premolar... Però això, ja ho sabíem pel que s'havia publicat fins ara. Així doncs, què és allò més rellevant que ens aporten aquestes restes d'Ardipithecus pel que fa a la comprensió de la història evolutiva del llinatge humà? Doncs per resumir, i des del meu punt de vista particular, allò més rellevant d'aquestes restes és que ens mostren que moltes de les hipòtesis i especulacions que havien fet molts autors sobre el darrer ancestre comú d'humans i ximpanzés, dit clar i català, eren errònies. En particular, alguns autors havien argumentat que aquest darrer ancestre seria molt similar a un ximpanzé, i que per tant el bipedisme obligat (o, si més no, habitual) que ja trobem en els australopitecs (gèneres Australopithecus i Paranthropus) hauria derivat a partir d'un ancestre knuckle-walker (e.g., Richmond & Strait, 2000; Richmond et al., 2001). L'esquelet d'Ardipithecus falsifica de totes totes aquestes hipòtesis.

El knuckle-walking és un tipus molt particular de digitigradia que practiquen els actuals ximpanzés, bonobos i orangutans, i que es basa en el fet de mantenir la columna vertebral en posició diagonal, i recolzar el pes de la part anterior de l'animal en la part dorsal de les falanges mitjanes dels dits de la mà. Es tracta d'un tipus de locomoció molt especialitzada, que permet un desplaçament terrestre prou eficient alhora que es manté una mà llarga, adequada per a grimpar verticalment pels troncs i suspendre's de les branques. Tradicionalment s'havia considerat que aquest caràcter era derivat dels grans antropomorfs africans, però quan els estudis moleculars van començar a mostrar que els humans estàvem més estretament emparentats amb els ximpanzés que no pas amb els goril·les, només quedaven dues alternatives: o bé és un caràcter primitiu de tot el grup, a partir del qual va evolucionar el bipedisme humà; o bé el knuckle-walking havia evolucionat independentment en ximpanzés i goril·les (cosa que alguns autors, com Dainton & Macho, 1999, havien argumentat, però que fins ara no s'acceptava per part de molts altres investigadors).

Doncs bé, com ja he avançat, la descripció de les restes d'Ardipithecus tira per terra la hipòtesi knuckle-walking del bipedisme humà, que alguns autors havien defensat aferrissadament durant la darrera dècada, en base a unes evidències massa magres (e.g., Richmond & Strait, 2000). Resulta que Ardipithecus no presenta adaptacions al knukle-walking. De fet, l'equip de Tim White reconstrueix el seu comportament posicional com un bípede facultatiu al terra, i un quadrúpede palmígrade i grimpador cautelós als arbres. No hi ha cap anàleg actual d'aquest repertori locomotor, però els qui estudiem els hominoïdeus del Miocè ja estem acostumat a trobar-nos amb combinacions de comportaments posicionals que no presenta cap tàxon actual: és el cas de Pierolapithecus (vegeu Moyà-Solà et al., 2004), Hispanopithecus (Almécija et al., 2007), Sivapithecus (Madar et al., 2002), i molts d'altres.

De fet, els autors de l'estudi d'Ardipithecus fins i tot argumentenque aquest tàxon no presenta ni tan sols adaptacions a la suspensió ni a la grimpació vertical, de manera que tots aquests comportaments locomotors haurien hagut d'evolucionar independentment entre ximpanzés, goril·les, orangutans i hilobàtids... Això caldrà testar-ho en base a l'evidència proporcionada per grans antropomorfs fòssils més antics. Però en qualsevol cas, un grau molt elevat d'homoplàsia (falsa homologia, produïda per paral·lelismes i/o convergències evolutives) tampoc no sorprèn massa als paleoprimatòlegs que treballem amb hominoïdeus del Miocè, malgrat representi una enorme dificultat per aquells autors qui pretenen reconstruir els comportaments ancestrals en base als ancestres hipotètics que ens proporcionen les filogènies cladistes, en comptes de l'evidència directa que ens proporciona el registre fòssil.

Pel que fa a l'homoplàsia, cal remarcar les sorprenents les similituds que presenta Ardipithecus amb Oreopithecus, un gran antropomorf fòssil del Miocè superior d'Itàlia i d'uns 7-8 milions d'anys d'antiguitat (Moyà-Solà & Köhler, 1997). Aquest darrer tàxon va evolucionar en un ambient insular, i independentment del llinatge humà, va desenvolupar un tipus molt particular de bipedisme habitual (Köhler & Moyà-Solà, 1997; Rook et al., 1999), en què el dit gros del peu (l'hàl·lux) no estava adduït, com en els humans i australopitecs, sinó abduït (separat de la resta, com en la mà), a l'igual que en els antropomorfs actuals i la resta de primats. Tot plegat, no fa sinó confirmar les idees defensades per alguns paleontòlegs i anatomistes, segons la qual el bipedisme no hauria aparegut a partir d'ancestres knuckle-walkers, sinó a partir d'ancestres arboris més generalitzats i primitius del que permetrien inferir les espècies actuals si no disposéssim de l'evidència que ens proporciona el registre fòssil.

Com passa sempre amb un descobriment de gran magnitud, alhora que respon moltes preguntes, Ardipithecus planteja encara molts més enigmes. Segurament, el fet que Ardipithecus presenti un dit gros del peu oposable i unes adaptacions al bipedisme menys clares que Australopithecus suscitarà la polèmica sobre la freqüència amb què aquest tàxon practicava el bipedisme, o si ho feia al terra o només als arbres. A més, l'equip dirigit per Tim White considera que Ardipithecus és un probable ancestre del llinatge dels australopitecs (el tàxon germà, que dirien els cladistes), però cal no oblidar que A. ramidus té una cronologia relativament recent, mentre que tant Orrorin i Sahelanthropus tenen una edat de 6-7 Ma. A més, el fèmur d'Orrorin és sorprenentment modern (Pickford et al., 2002; Galik et al., 2004; Richmond & Jungers, 2008) i podria ser indicatiu d'un bipedisme habitual. Tal com estan les coses, podria perfectament ser que Ardipithecus fos un representant tardà d'una primera radiació dels Hominini, caracteritzats per un bipedisme facultatiu, però que d'altres representants més antics del Miocè tardà ja fossin bípedes habituals. Etcètera, etcètera, etcètera...

Els paleontòlegs sempre estem igual: mai no en tenim prou, i volem més i més complets fòssils. En tot cas, les restes d'Ardipithecus tindran un gran impacte durant els anys propers, i no podem sinó alegrà'ns de la seva publicació. El cotarro de la paleoantropologia s'està posant d'allò més interessant. Veurem quines altres sorpreses ens depararà el futur!

-Referències:
  • Almécija, S., Alba, D.M., Moyà-Solà, S. & Köhler, M. (2007). Orang-like manual adaptations in the fossil hominoid Hispanopithecus laietanus: first steps towards great ape suspensory behaviours. Proceedings of the Royal Society B, 274: 2375-2384.
  • Brunet, M., Guy, F., Pilbeam, D., Mackaye, H.T. & Likius, A., et al. (2002). A new hominid from the Upper Miocene of Chad, Central Africa. Nature, 418: 145-151.
  • Dainton, M. & Macho, G.A. (1999). "Did knuckle walking evolve twice?" Journal of Human Evolution 36: 171-194.
  • Galik, K., Senut, B., Pickford, M., Gommery, D. & Treil, J. (2004). External and internal morphology of the BAR 1002'00 Orrorin tugenensis femur. Science, 305: 1450-1453.
  • Gibbons, A. (2009a). A new kind of ancestor: Ardipithecus ramidus. Science, 326: 36-40.
  • Gibbons, A. (2009b). The view from Afar. Science, 326: 41-43.
  • Guy, F., Lieberman, D.E., Pilbeam, D., Ponce de León, M. & Likius, A., et al. (2005). Morphological affinities of the Sahelanthropus tchadensis (Late Miocene hominid from Chad) cranium. Proceedings of the National Academy of Sciences, U.S.A., 102: 18836-18841.
  • Haile-Selassie, Y. (2001). Late Miocene hominids from the Middle Awash, Ethiopia. Nature, 412: 178-181.
  • Haile-Selassie, Y., Suwa, G. & White, T.D. (2004). Late Miocene teeth from Middle Awash, Ethiopia, and early hominid dental evolution. Science, 303: 1503-1505.
  • Köhler, M.& Moyà-Solà, S. (1997). Ape-like or hominid-like? The positional behavior of Oreopithecus bambolii reconsidered. Proceedings of the National Academy of Sciences, U.S.A., 94: 11747-11750.
  • Louchart, A., Wesselman, H., Blumenschine, R.J., Hlusko, L.J., Njau, J.K., et al. (2009). Taphonomic, avian, and small-vertebrate indicators of Ardipithecus ramidus habitat. Science, 326.
  • Lovejoy, C. O. (2009). Reexamining human origins in light of Ardipithecus ramidus. Science, 326.
  • Lovejoy, C.O., Simpson, S.W., White, T.D., Asfaw, B. & Suwa, G. (2009a). Careful climbing in the Miocene: The forelimbs of Ardipithecus ramidus and humans are primitive. Science, 326.
  • Lovejoy, C.O., Suwa, G., Spurlock, L., Asfaw, B. & White, T.D. (2009b). The pelvis and femur of Ardipithecus ramidus: The emergence of upright walking. Science, 326.
  • Lovejoy, C. O., Latimer, B., Suwa, G., Asfaw, B. & White, T.D. (2009c). Combining prehension and propulsion: The foot of Ardipithecus ramidus. Science, 326.
  • Lovejoy, C.O., Suwa, G., Simpson, S.W., Matternes, J.H. & White, T.D. (2009d). The great divides: Ardipithecus ramidus reveals the postcrania of our last common ancestors with African apes. Science, 326: 100-106.
  • Madar, S.I., Rose, M.D., Kelley, J., MacLatchy, L. & Pilbeam, D. (2002). New Sivapithecus postcranial specimens from the Siwaliks of Pakistan. Journal of Human Evolution, 42: 705-752.
  • Moyà-Solà, S. & Köhler, M. (1997). The phylogenetic relationships of Oreopithecus bambolii Gervais, 1872. Comptes Rendus de l'Académie des Sciences Paris, 324: 141-148.
  • Moyà-Solà, S., Köhler, M., Alba, D.M., Casanovas-Vilar, I. & Galindo, J. (2004). Pierolapithecus catalaunicus, a new Middle Miocene great ape from Spain. Science, 306: 1339-1344.
  • Nakatsukasa, M., Pickford, M., Egi, N. & Senut, B. (2007). Femur length, body mass, and stature estimates of Orrorin tugenensis, a 6 Ma hominid from Kenya. Primates, 48: 171-178.
  • Pickford, M., Senut, B., Gommery, D., Treil, J. (2002). Bipedalism in Orrorin tugenensis revealed by its femora. Comptes Rendus Palevol, 1: 191-203.
  • Richmond, B.G. & Jungers, W.L. (2008). Orrorin tugenensis femoral morphology and the evolution of hominin bipedalism. Science, 319: 1662-1665.
  • Richmond, B.G. & Strait, D.S. (2000). Evidence that humans evolved from a knuckle-walking ancestor. Nature, 404: 382-385.
  • Richmond, B.G., Begun, D.R. & Strait, D.S. (2001). Origin of human bipedalism: the knuckle-walking hypothesis revisited. Yearbook of Physical Anthropology, 44: 70-105.
  • Rook, L., Bondioli, L., Köhler, M., Moyà-Solà, S. & Macchiarelli, R. (1999). Oreopithecus was a bipedal ape after all: evidence from the iliac cancellous architecture. Proceedings of the National Academy of Sciences, U.S.A., 96: 8795-8799.
  • Senut, B., Pickford, M., Gommery, D., Mein, P., Cheboi, K., et al. (2001). First hominid from the Miocene (Lukeino Formation, Kenya). Comptes Rendus de l'Academie des Sciences de Paris, 332: 127-144.
  • Suwa, G., Kono, R.T., Simpson, S.W., Asfaw, B., Lovejoy, C.O., et al. (2009a). Paleobiological implications of the Ardipithecus ramidus dentition. Science, 326: 94-99.
  • Suwa, G., Asfaw, B., Kono, R.T., Kubo, D., Lovejoy, C.O., et al. (2009b). The Ardipithecus ramidus skull and its implications for hominid origins. Science, 326.
  • White, T.D., Suwa, G. & Asfaw, B. (1994). Australopithecus ramidus, a new species of early hominid from Aramis, Ethiopia. Nature, 371: 306-312.
  • White, T.D., Suwa, G. & Asfaw, B. (1995). Australopithecus ramidus, a new species of early hominid from Aramis, Ethiopia [corrigendum]. Nature, 375: 88.
  • White, T.D., Asfaw, B., Beyene, Y., Haile-Selassie, Y., Lovejoy, C.O., et al. (2009a). Ardipithecus ramidus and the paleobiology of early hominids. Science, 326: 75-86.
  • White, T.D., Ambrose, S.H., Suwa, G., Su, D.F. & DeGusta, D. (2009b). Macrovertebrate paleontology and the Pliocene habitat of Ardipithecus ramidus. Science, 326: 87-93.
  • WoldeGabriel, G., Ambrose, S.H., Barboni, D., Bonnefille, R., Bremond, L., et al. (2009). The geological, isotopic, botanical, invertebrate, and lower vertebrate surroundings of Ardipithecus ramidus. Science, 326.
  • Zollikofer, C.P.E., Ponce de León, M.S., Lieberman, D.E., Guy, F. & Pilbeam, D., et al. (2005). Virtual cranial reconstruction of Sahelanthropus tchadensis. Nature, 434: 755-759.

divendres, 29 de maig de 2009

Un nuevo género de homínido en el Abocador de Can Mata

Esta semana publicamos en la revista Proceedings of the National Academy of Sciences, USA (PNAS) la descripción de un nuevo género de gran simio antropomorfo (Primates: Hominidae). Se trata de un trabajo (Moyà-Solà et al., 2009b) llevado a cabo por un equipo de científicos vinculados al Institut Català de Paleontologia. Lo hemos bautizado con el nombre científico de Anoiapithecus brevirostris. El nombre genérico está dedicado a la comarca catalana de l'Anoia (en la provincia de Barcelona), mientras que el epíteto específico hace referencia a la cara extraordinariamente corta que presenta.

Fotografía de la reconstrucción de IPS43000, el holotipo de Anoiapithecus brevirostris, depositado en el Institut Català de Paleontologia.

Los restos de Anoiapithecus fueron hallados en el año 2004 en la localidad C3-Aj del Abocador de Can Mata, donde FOSSILIA Servis Paleontològics i Geològics, S.L. lleva a cabo un control paleontológico sistemático de la remoción de sedimentos fosilíferos por parte de maquinaria pesada, debido a la ampliación de dicho vertedero.

Panorámica de las excavaciones en el Abocador de Can Mata durante la campaña 2008. Reproducida con permiso de FOSSILIA.

Control preventivo de una giratoria por parte de los paleontólogos del Abocador de Can Mata. Fotografía reproducida con permiso de FOSSILIA.

La descripción del nuevo género y especie se ha llevado a cabo a partir de una cara y mandíbula asociadas, con una edad estimada de 11.9 Ma (millones de años antes del presente), correspondiendo pues al Aragoniense superior (Mioceno Medio tardío). Junto con los otros hominoideos fósiles recuperados hasta el momento en otras localidades del Abocador de Can Mata (Pierolapithecus catalaunicus y Dryopithecus fontani; véanse Moyà-Solà et al., 2004, 2009a), Anoiapithecus brevirostris se clasifica en la tribu Dryopithecini, dentro de la familia Hominidae, que incluye tanto a los orangutanes y formas fósiles estrechamente emparentadas (subfamilia Ponginae), como a los grandes simios antropomorfos africanos (gorilas, chimpancés, y bonobos) y a los humanos (subfamilia Homininae).

Restos de los tres homínidos recuperados hasta la fecha a partir de diversas localidades del Abocador de Can Mata: fragmentos maxilares y mandíbula de Anoiapithecus brevirostris; cara de Pierolapithecus catalaunicus; y fragmentos maxilares de Dryopithecus fontani.

Además de describir el nuevo taxón, como requieren los procedimientos estándar de taxonomía (regidos por el Código Internacional de Nomenclatura Zoológica), se estudia su posición filogenética, es decir, su parentesco con los homínidos vivos y con los homínidos fósiles conocidos hasta la fecha. En base a estas conclusiones, se analiza el origen de este grupo desde un punto de vista biogeográfico, llegando a la conclusión de que el área mediterránea desempeñó un papel crucial en el origen y diversificación inicial de este grupo.

Cladograma que muestra la relación de parentesto entre los grandes simios antropomorfos y los humanos actuales, así como la composición de la familia Hominidae desde un punto de vista moderno. Imágenes de Wikimedia Commons.

Espero que a nadie le dé por afirmar que se trata nuevamente del eslabón perdido, pues tal cosa no existe. Hay multitud de formas tradicionales, algunas de ellas conocidas a partir del registro fósil, y otras muchas pendientes de descubrir. En caso que nos ocupa, Anoiapithecus, se trata de una especie que presenta una combinación de características previamente desconocida en el registro fósil, y que destaca por presentar una cara muy plana (de ahí el epíteto específico, que significa "morro corto”). Según nuestra hipótesis, no es que Anoiapithecus esté más estrechamente relacionado con los homínidos corona de lo que estaba Pierolapithecus. Pero mientras éste último, gracias a su esqueleto postcraneal parcial, nos daba mucha información sobre el origen del plan corporal erecto (ortógrado), el cráneo de Anoiapithecus confirma algunas hipótesis previas sobre cuál es el grupo hermano de los homínidos (es decir, el clado de los grandes simios antropomorfos y los humanos).

Reconstrucción del aspecto de Anoiapithecus brevirostris en carne y huesos, mediante un dibujo de Marta Palmero. Reproducido con permiso del ICP.

Así, se había propuesto con anterioridad que los géneros Griphopithecus y Kenyapithecus (clasificados en la tribu Kenyapithecini, dentro de la familia Afropithecidae) estaban estrechamente emparentados con los homínidos. Ello se basaba tanto en algunos caracteres anatómicos, como en su situación temporal y geográfica (se encuentran a partir de 15-14 Ma, tanto en África como en Eurasia). Sin embargo, la naturaleza fragmentaria de los restos. Anoiapithecus, combina una configuración facial moderna típica de gran antropomorfo (zigomático alto, obertura nasal más ancha en la base...) con una serie de características primitivas presentes en los kenyapitecinos (esmalte dental grueso, aparato masticatorio robusto...).

Todo ello sugiere que, tras la llegada de los kenyapitecinos desde el continente africano, la familia Hominidae se originó y empezó a diversificarse localmente en Eurasia, dando lugar tanto a ponginos (ya encontramos a un pariente de los orangutanes, Sivapithecus, en Asia hace 12,5 Ma) como a homininos (el grupo que incluye a los grandes simios africanos y a los humanos). Aunque la escasez del registro africano durante el Mioceno Medio no permite afirmarlo con certeza, los datos disponibles actualmente sugieren que los homininos se originaron en Eurasia, y no migraron de nuevo hacia África hasta el Mioceno Superior, danto lugar tanto a gorilas y chimpancés como a los humanos. No puede excluirse completamente, sin embargo, que ponginos y homininos evolucionasen independientemente, en Eurasia y África respectivamente, a partir de distintos ancestros kenyapithecinos. Esperamos que nuevos descubrimientos, en el Abocador de Can Mata o otros lugares del mundo, arroje más información sobre la diversificación inicial de los grandes simios antropomorfos, aunque no hay duda que la región mediterránea jugó un papel mucho más significativo de lo que habíamos sospechado con anterioridad.

Charles Darwin, autor de El Origen de las Especies (1859), a partir de cuya publicación los orígenes humanos dejaron de ser sólo una inquietud humana, para convertirse en un tema de investigación científica. Imagen de Wikemedia Commons.

Conocer el lugar que los seres humanos ocupamos en la Naturaleza ha sido desde siempre una de las inquietudes más inextricablemente humanas, y desde la publiación del Origen de las Especies de Darwin, también es una inquietud científica genuina. Sin duda es antropocéntrico dar mayor importancia a este descubrimiento que a la descripción de una nueva especie de carnívoro. Pero no puede negarse que la evolución humana, y la de nuestros parientes más cercanos, los grandes simios antropomorfos, despierta un interés especial. Y en definitiva, en este sentido los científicos nos debemos a toda la sociedad, y tenemos el deber de socializar y difundir nuestros descubrimientos. Como decía Geoge Gaylord Simpson (1950, p. 337), "El más brillante de los genios es un eunuco intelectual si su conocimiento no se disemina tan ampliamente como sea posible".


Puede que la descripción e interpretación de Anoiapithecus no sea tan importante como el descubrimiento de una nueva vacuna, o de una cura contra el cáncer. Pero almenos ahora comprendemos un poco mejor de dónde venimos, aunque seguramente no sepamos aún a dónde vamos.

Referencias:
  • Moyà-Solà, S., Köhler, M., Alba, D.M., Casanovas-Vilar, I. & Galindo, J. (2004). Pierolapithecus catalaunicus, a new Middle Miocene great ape from Spain. Science, 306: 1339-1344. DOI: 10.1126/science.1103094 pdf
  • Moyà-Solà, S., Köhler, M., Alba, D.M., Casanovas-Vilar, I., Galindo, J., Robles, J.M., Cabrera, L., Garcés, M., Almécija, S. & Beamud, E. (2009). First partial face and upper dentition of the Middle Miocene hominoid Dryopithecus fontani from Abocador de Can Mata (Vallès-Penedès Basin, Catalonia, Spain): taxonomic and phylogenetic implications. American Journal of Physical Anthropology, 139: 126-145. DOI: 10.1002/ajpa.20891 pdf
  • Moyà-Solà, S., Alba, D.M., Almécija, S., Casanovas-Vilar, I., Köhler, M., De Esteban-Trivigno, S., Robles, J.M., Galindo, J. & Fortuny, J. (2009). A unique Middle Miocene European hominoid and the origins of the great ape and human clade. Proceedings of the National Academy of Sciences, U.S.A. pdf
  • Simpson, G.G. (1950). The Meaning of Evolution. A Study on the History of Life and of Its Significance for Man. Yale University Press, New Haven.

dilluns, 25 de maig de 2009

El viatge en el temps profund de George Gaylord Simpson

Als paleontòlegs ens agraden els reptes. Si no, com s'explica que, tan fàcil que seria estudiar bitxos actuals (que es poden observar movent-se, menjant, etc.), ens dediquem a descriure i estudiar la paleobiologia d'éssers extingits, i dels quals només en tenim les restes fragmentàries i escadusseres?

Pot ser que part de l'encant de la nostra professió, a nivell científic, sigui el fet que fer inferències paleobiològiques representa un repte intel·lectual considerable. Però aquesta no pot ser l'única explicació. Per aquells qui ens dediquem a la paleontologia impel·lits per una qüestió vocacional, bona part és també deguda a la fascinació que sentim pel temps profund, és a dir, aquell que es mesura en milions d'anys. El futur no existeix, almenys des de la nostra perspectiva, però el passat ja s'ha esdevingut... està allà, en forma de fòssils, esperant que els descobrim els seus secrets.

Aquesta és l'única possibilitat que tenim. Però en el Blog de l'ICP (Institut Català de Paleontologia) acabo de publicar una ressenya bibliogràfica del llibre The Dechronization of Sam Magruder (1997), una novel·la de ciència-ficció publicada pòstumament per l'il·lustre paleontòleg George Gaylord Simpson (1902-1984), i que ens parla d'un viatge al passat, quan encara els dinosaures no s'havien extingit... Qui deia que en un mateix post no es pot parlar alhora de paleontologia, viatges en el temps, Cròniques Vampíriques, i Blade Runner? Inclús hi ha una citació del Silmaríl·lion de Tolkien. (Sí, sí, ja sé que faltava dir alguna cosa d'Star Wars, però potser hauria sigut excessiu, no?)


En tot cas, de vegades la literatura és imprescindible... No només per a sobreviure en aquest món, el nostre, sinó també per intentar entendre, ni que sigui una mica, perquè fem el que fem. George Gaylord Simpson, tot i ser un paleontòleg reconegudíssim, va decidir escriure una novel·la, que ni tan sols es va plantejar seriosament de publicar. Hem de donar les gràcies a una de les seves filles pel fet d'haver rescatat, uns anys després de la mort del seu pare, el manuscrit d'un bagul. A primera vista, es tracta d'una novel·la on l'autor utilitza un recurs clàssic de la literatura de ciència-ficció, els viatges en el temps, per endinsar-se en el temps profund i recrear com era el món dels dinosaures, ara fa uns 80 Ma.

Però en realitat, la novel·la de Simpson no ens parla tant de com eren els dinosaures (o més aviat, de com es creia en l'època de Simpson que eren els dinosaures), sinó de com era el propi Simpson en tant que persona i com a científic. El protagonista de la novel·la, en Sam Magruder, és una mena d'alter ego de Simpson dut a l'extrem, i els seus temors probablement es puguin fer extensius a la resta de la professió i a qualsevol científic en general. Per què fem el que fem, i per què ens dediquem al que ens dediquem?

Cadascú haurà de cercar la seva resposta; Simpson ens dóna la seva al final del llibre, en boca del seu alter ego de ficció, Sam Magruder: "There could be no hope and no reward. I always recognized that bitter truth. But I am a man, and a man is responsible for himself".

dimecres, 20 de maig de 2009

Darwinius, missing links i el perquè de tot plegat


En un atac de bogeria noctura, avui no se m'ha ocorregut una altra cosa que crear un blog... A veure quant trigo a penedir-me'n...

Els motius que m'han dut a cometre tal monumental tonteria segurament són complexos i difícils d'entendre fins i tot per mi mateix, però en bona part es poden resumir com una mena d'indignació continguda, relacionada amb la publicació d'un article a PLoS ONE on Franzen et al. (2009) descriuen Darwinius masilae, una nova espècie de primat adapoïdeu de la família dels Notharctidae. La repercussió mediàtica que ha tingut aquesta publicació ha estat sorprenent... però si fins Google ha dedicat el seu logo d'avui al nou fòssil!!!


La pregunta és: n'hi havia per tant? Doncs depèn... Potser la importància dels descobriments tecnològics es pot mesurar en termes objectius: quantes vides salvarà una nova vacuna, quin són els darrers progressos en la cura del càncer, etc. Però la paleontologia no serveix per altra cosa que no sigui enriquir-nos a nivell de coneixement (noble empresa, sens dubte), i aquest enriquiment personal no es pot mesurar de forma gaire objectiva. Tot depèn de l'interès que desperti en la gent.

El cas és que he aquesta nit he acabat anant de convidat a les notícies noctures de Barcelona Televisió, en qualitat d'"expert del dia" (expert en primats fòssils, concretament), per a respondre preguntes sobre el bitxo en qüestió. Sap una mica de greu anar als mitjans a parlar dels descobriments d'altri, en compes dels propis. Però he accedit a fer-ho en tant que considero bàsic socialitzar el coneixement científic... Potser molts dels meus col·legues no se n'adonen, però la nostra utilitat (a nivell social, em refereixo) depèn de l'interès que siguem capaços de despertar en la gent! Així com les administracions financen la nostra recerca, és (o hauria de ser) la nostra obligació ètica contribuir a socialitzar aquests coneixements. He d'admetre que m'ho he passat la mar de bé durant l'entrevista, en la qual he intentat contextualitzar el descobriment i la seva importància en la seva justa mesura.

Les dues meitats de l'holotip de Darwinius masilae, reproduït a partir de la Figura 1 de Franzen et al. (2009).

El fòssil en qüestió és espectacular. Un esquelet pràcticament complet d'un primat de l'Eocè, fa uns 47 Ma, preservat exquisidament gràcies a les particulars condicions del jaciment de preservació excepcional de Messel (Alemanya). Els esquelets complets són freqüents en aquest jaciment, però els primats fòssils, fins i tot a Messel, són rars. I aquí rau la importància del descobriment.

Lamentablement, m'he hagut de passat gran part de l'entrevista desmentint els titulars que s'han publicat en els mitjans, i que, us ho asseguro, no es desprenen en absolut de la lectura de l'article. Que si es tracta de la baula perduda... Que si és un element clau en l'evolució humana... Fins i tot s'ha arribat a dir que seria la forma de transició entre els mamífers i els primats (com si fes falta algun fòssil per arribar a la conclusió que els primats són mamífers!).

No sé si aquesta distorsió tan manifesta de la informació és atribuïble als autors de l'article, als periodistes, o a tots plegats (opció, aquesta segona, gens descartable, donada la magnitud de la tragèdia). El fet que se n'estiguin preparant múltiples reportatges segur que ha contribuït, però és que les declaracions del naturalista i documentalista britànic David Attenborough (recollides per LifeNews) són palesament excessives: "la petita criatura ens mostrarà la nostra connexió amb la resta dels mamífers" o "La baula que fins ara hauríen dit que estava perduda... ja no està perduda". Ufffff!

Sigui de qui sigui la culpa, és lamentable haver de recorrer a manipulacions informatives per donar(-se) autobombo i plateret... L'honestedat (científica, en aquest cas) acaba sent una eina molt més profitosa, em fa l'efecte. Quan els paleontòlegs troben un fòssil espectacular, com podria ser Tiktaalik roseae (una forma de transició entre els peixos i els tetràpodes; vegeu Daeschler et al., 2006), a ningú se li ocorre justificar la seva importància en base als humans. Però ai las, en el cas dels primats, la temptació antropocèntrica deu ser massa forta, i algú, en el procés que mena des de l'article original als posts d'internet o inclús a les notícies dels diaris, no pot evitar d'afirmar que és "la" (sí, sí, en singular) baula perduda de l'evolució humana.

Reconstrucció de Tiktaalik roseae, un exemple de les incomptables formes de transició que trobem al registre fòssil, que en aquest cas il·lustra la transició entre els peixos sarcopterigis i els tetràpodes. Imatge d'Arthur Weasley reproduïda a partir de Wikimedia Commons.

Als evolucionistes no ens agrada la noció de baula perduda, perquè l'evolució no és un procés lineal, sinó més aviat un procés de tarannà arbustiu, en què el canvi al llarg del temps se solapa amb la diversificació dels llinatges. No hi ha una única baula perduda i, de fet, estrictament parlant hauriem de referir-nos a "formes de transició" en comptes de "baules perdudes". Darwinius dista molt de ser una forma transicional com podria ser Tiktaalik o l'arxiconegut Archaeopteryx, però ni que ho fos, no calia recórrer a l'evolució humana per justificar-ne la importància.
L'holotip de Darwinius és un fòssil espectacular, per la seva complitud i preservació excepcionals, que sens dubte contribuirà de manera important a la recerca paleontològica sobre l'evolució dels primats, i que ens ajudarà a conèixer com eren els primats d'Eocè i quines són les relacions de parentiu entre diversos grups de primats... Quina necessitat hi havia de vendre la moto?

Sisplau, no menystinguem la gent del carrer que s'interessa pels fòssils i l'evolució, i que s'apassiona per la bellesa dels fòssils i el coneixement que atresoren... Són molts més del que nosaltres, els científics paleontòlegs, sovint arribem a copsar; i ni que fossin una minoria (cosa que dubto), es mereixerien igualment un tracte honest. Deixarem algun dia de mirar-nos el melic?

Seguirem informant...


Referències:

Daeschler, E.B., Shubin, N.H., and Jenkins, F.A., Jr. (2006). A Devonian tetrapod-like fish and the evolution of the tetrapod body plan. Nature, 440:757–763. doi
:10.1038/nature04639 pdf

Franzen, J.L., Gingerich, P.D., Habersetzer, J., Hurum, J.H., von Koenigswald, W., and Smith, H. (2009). Complete primate skeleton from the Middle Eocene of Messel in Germany: Morphology and paleobiology. PLoS ONE 4: e5723. doi:10.1371/journal.pone.0005723 pdf