dimecres, 6 de gener de 2010

Tetràpodes amb empremta

En el número de demà divendres 7 de gener de 2010, a la revista Nature és portada un article d'un equip de paleontòlegs polonesos i del prestigiós especialista suec en tetràpodes primitius, Per Ahlberg, on es dóna a conèixer el descobriment d'unes petjades de tetràpodes primitius força més antigues que les evidències corporals fòssils que es tenien fins ara dels tetràpodes més primitius (Niedzwiedzki et al., 2010; vegeu també el 'News and Views' de Janvier & Clément, 2010).

Com declara Per Ahlberg en el vídeo promocional de Nature 'Walking with Tetrapods', "Aquest lloc ha lliurat el que crec que són uns dels fòssils més excitants que m'he trobat mai en tota la meva carrera de paleontòleg ... petjades que ens proporcionen el registre més antic de com els nostres ancestres distants van sortir de l'aigua i caminaren sobre la terra i feren els seus primers passos en les platges d'aquest planeta fa més de 395 milions d'anys."

No direm que el descobriment es produís per casualitat, però com a mínim es dugué a terme per fer allò que no tocava: en paraules de d'Ahlberg, Gregorz Niedzwiedzki, paleontòleg de la Facultat de Biologia de la Universitat de Varsòvia, "anà a buscar una cosa ... en un lloc on no hi hauria de ser!". Això és, en un jaciment uns 20 milions d'anys més antic que l'edat en què se suposava que havien viscut els primers tetràpodes, i en un ambient deposicional suposadament equivocat. En aquest cas, la fortuna volgué recomensar aquest comportament paleontològicament incorrecte.


Niedzwiedzki inicialment pensà que es tractava de petjades d'un peix d'aletes carnoses, però li envià per correu electrònic unes fotografies a Ahlberg, reconegut expert en aquest camp. Aquest s'adonà de la importància de la troballa: no hi havia dubte, les empremtes dels dits i un rastre amb seqüència diagonal indicaven sens dubte que es tractava d'un tetràpode, i no pas d'un peix. "Mira, no enviïs això a la revista polonesa en la qual has estat pensant enviar-ho... Això estarà en els llibres de text durant els propers cinquanta anys!", li digué Ahlberg. I així és com retornem a l'article de Nature.


Els ossos fossilitzats més antics dels tretràpodes (vertebrats amb quatre potes amb dits) més primitius daten del Devonià Mitjà, i són precedits uns milions d'anys abans pels elpistostègids (Panderichthys, Tiktaalik i companyia), que mostren trets transicionals entre els peixos i els tetràpodes més primitius: bàsicament, característiques cranials de tetràpode combinades amb la retenció d'aletes parelles en comptes de potes. Doncs bé, les petjades que donen a conèixer Niedzwiedzki et al. (2010), amb una edat d'uns 395 Ma (Devonià Mitjà inferior), són uns 30 milions d'anys més antigues que els tetràpodes més primitius raonablement ben coneguts , uns 20 milions d'anys més antigues que les seves restes òssies més antigues conegudes, i uns 10 milions d'anys més antigues que els elpistostègids més antics coneguts.

Probablement no es tracti d'altra cosa que una altra maniobra de distracció del FSM (mitjançant el Seu apèndix tallarinesc)... Però en tot cas, els autors de l'article argumenten que les noves petjades poden datar-se amb seguretat de fa uns 395 Ma, i que això obliga a replantejar-nos la idea que teníem fins ara sobre l'origen dels tetràpodes. Algunes de les petjades més ben preservades, corresponents a un animal relativament petit d'uns 40-50 cm, constitueixen rastres i mostren clarament la presència de dits tant a les mans com en els peus, i l'existència d'una seqüència diagonal durant la marxa quadrúpeda. Diverses característiques d'aquestes petjades, incloent l'absència d'un rastre del cos o de la cua, permeten identificar-les indubtablement com a originades per un tetràpode, i no per un peix tetrapodomorf com podria ser un elpistostègid. Aquests últims tenen una capacitat de flexió molt reduïda al colze i al genoll, que els hauria impedit deixar aquest tipus de petjades, i a més l'anatomia de les seves cintures (escapular i pèlvica) els hauria impedit d'aixecar la cua del substrat. Altres petjades, en aquest cas aïllades, són força més grans i indiquen que l'animal que les va generar devia mesurar uns 2,5 m de longitud!



Tot plegat posa de manifest, com a mínim, l'existència d'uns llinatges fantasma força llargs tant pels tetràpodes basals com pels peixos tetrapodomorfs de la família dels elpistostègids, suposadament els seus parents no-tetràpodes més propers. En d'altres paraules, aquests descobriment mostra que tots dos grups van haver de divergir força abans del que indiquen les seves restes òssies conegudes. Això tampoc no és tan estrany, si tenim en compte que tots dos grups varen coexistir durant un període de temps relativament llarg (d'uns 10 milions d'anys) i que, per tant, els elpistostègids no foren merament un grup transicional entre els peixos i els tetràpodes, sinó un grup que, si més no durant un temps, gaudí d'un relatiu èxit adaptatiu en ell mateix.

A banda d'això, els autors també argumenten que el nou descobriment fa replantejar-se l'ambient deposicional en què van evolucionar els primers tetràpodes. Així, s'havia proposat que els tetràpodes probablement evolucionaren en un ambient dulciaqüícola continental. Però les característiques sedimentològiques i els fòssils del jaciment indiquen que es tractava d'un ambient marí intermareal molt som, potser tipus lagoon. En aquella època no hi havia encara gaire recursos alimentaris sobre la terra ferma. En les (un pèl melodramàtiques) paraules d'Ahlberg, "imagineu un món sense res a l'aire, absolutament res en absolut. Sense mamífers, sense ocells, sense rèptils, sense insectes voladors ... Tot el que sentiu és el vent, les onades, i res a l'aire. I reptant per aquí, o caminant per aquí, ... uns animals amb forma de cocodril d'entre 2,5 i 3 m de longitud, amb potes rabassudes però molt robustes, i dits curts triangulars..." Què fan, es pregunta Ahlberg. Doncs segons els autors de l'article, alimentar-se de peixos i altres animals expulsats a la platja per efecte de les marees. Un escenari adaptatiu com un altre que posa la guinda final a aquest sensacional descobriment.

Lamentablement, el jaciment que ens ofereix aquestes petjades no preserva cap resta òssia fòssil d'aquests primers tetràpodes. Així que, com sempre, com a paleontòlegs només ens resta el desig de "més i més bons fòssils"!

Seguirem informant.

-Agraïments:

Aquest post li dedico al Japo. :P

-Bibliografia:

  • Janvier, P. & Clément, G. (2010). Muddy tetrapod origins. Nature, 463: 40-41.
  • Niedzwiedzki, G., Szrek, P., Narkiewicz, K., Narkiewicz, M. & Albergh, P.E. (2010). Tetrapod trackways from the early Middle Devonian period of Poland. Nature, 463: 43-48.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada