Trocharion i l'evolució dels mustèlids

Acaba de sortir publicada a la revista Journal of Vertebrate Paleontology la descripció de noves restes craniodentals del mustèlid leptarctí Trocharion albanense, provinents de la sèrie estratigràfica de l'Aragonià superior (Miocè Mitjà) de l'Abocador de Can Mata (Robles et al., 2010).

Els mustèlids són la família actuals de carnívors més diversa... Només que, sovint, la gent no n'és conscient, perquè els fèlids i els úrsids, més grans i espectaculars, reben molta més atenció mediàtica. Discernir la filogènia del grup, sobretot quan s'hi inclouen els representants fòssils, no és fàcil. Generalment, però, se solen distingir dos grans grups: el grup corona dels mustèlids, és a dir, incloent totes les formes actuals i les formes fòssils més estretament relacionades amb algun grup d'aquests tàxons actuals (però no amb tots), s'anomenen neomustèlids (o mustèlids d'aspecte modern); per contraposició, els membres el llinatge basal de la família dels mustèlids solen anomenar-se paleomustèlids, els quals constitueixen un grup clarament parafilètic (que no inclou tots els descendents d'un ancestre comú, ja que se n'exclouen els neomustèlids).

Les relacions d'alguns paleomustèlids amb els neomustèlids, però, no és gens clara. Aquest és el cas de la subfamília dels Leptarctinae, els fòssils dels quals s'han trobat a Europa, Àsia i Amèrica del Nord. Trocharion és l'únic gènere de leptarctins representat a Europa, i fins fa poc no se'n sabia gran cosa, ja que se'n coneixien restes dentàries i mandibulars, però mancava informació sobre la major part de l'anatomia cranial. Robles et al. (2010) descriuen, entre d'altres, dos cranis parcials d'aquest gènere, que mostren característiques desconegudes fins ara. D'una banda, Trocharion presenta característiques típiques del grup, com la presència d'una doble cresta temporal, però alhora té algunes característiques més primitives del que s'havia suposat que presentaria (presència de primeres premolars, musell llarg, etc.).

A banda de proporcionar una diagnosi esmenada dels Leptarctinae i de Trocharion albanense (l'espècie típica, i única coneguda, del gènere), Robles et al. (2010) duen a terme una anàlisi cladística que, tot i no resoldre satisfactòriament les relacions entre Trocharion, altres leptarctins i els neomustèlids, donen suport a la interpretació que Trocharion és el membre més primitiu d'aquesta subfamília de mustèlids. La determinació de les relacions filogenètiques d'aquest tàxon es veu dificultada, d'una banda, per la manca de restes de l'oïda mitjana (que proporcionen alguns caràcters d'allò més informatius... ja se sap, els paleontòlegs sempre volen més i més bons fòssils!); i també pel fet que Trocharion presenta una incisió a la part bucal de la carnissera superior of P4/, coneguda en anglès amb el nom de carnassial notch, força ben desenvolupada (Robles et al., 2009, 2010).

Els paleomustèlids en general retenen aquesta incisió de la carnissera, però alguns autors havien argumentat que la pèrdua d'aquest caràcter no seria una sinapomorfia només dels neomustèlids, sinó d'un clade que inclouria també als leptarctins i alguns altres gèneres més primitius, com Paragale i Plesiogale. Quan la pèrdua de la incisió de la carnissera es considera un caràcter vàlid en les anàlisis filogenètiques, Trocharion se situa com un mustèlid força basal. Tanmateix, cal tenir en compte que autors previs havien suggerit que aquesta incisió s'hauria perdut més d'una vegada independentment. De fet, Trocharion no és l'únic leptarctí que retén una incisió de la carnissera relativament ben desenvolupada (Robles et al., 2009, 2010): Hypsoparia presenta una condició similar, mentre que Leptarctus, el gènere que dóna nom a la família i que està estretament emparentat amb l'anterior, presenta una condició vestigial.

Tot plegat és consistent amb el fet que la pèrdua de la incisió de la carnissera superior seria homoplàstica (no homòloga) entre alguns leptarctins i els neomustèlids, i amb la hipòtesi que Trocharion és el membre més primitiu conegut dels Leptarctinae.


-Bibliografia:

• Robles, J.M., Alba, D.M. & Moyà-Solà, S. (2009). The morphology of the upper fourth premolar in Trocharion albanense Major, 1903 (Mustelidae: Leptarctinae) and the independent loss of the carnassial notch in leptarctines and other mustelids. Paleolusitana, 1: 403-409.
• Robles, J.M., Alba, D.M., Moyà-Solà, S., Casanovas-Vilar, I., Galindo, J., Rotgers, C., Almécija, S. &Carmona, R. (2010). New craniodental remains of Trocharion albanense Major, 1903 (Carnivora, Mustelidae) from the Vallès-Penedès Basin (Middle to Late Miocene, Barcelona, Spain). Journal of Vertebrate Paleontology, 30: 547-562.

La importància de l'esmalt gruixut

Acabem de publicar en la revista Proceedings of the Royal Society B un article sobre el gruix de l'esmalt en tres gèneres de grans antropomorfs fòssils de la sèrie de l'Abocador de Can Mata (Alba et al., 2010): Pierolapithecus, Anoiapithecus i Dryopithecus.

L'estudi s'ha realitzant mitjançant tomografia computeritzada, una tècnica radiogràfica actualment molt emprada en diagnosi clínica, però que cada cop s'està aplicant més freqüentment a la paleontologia. Aquest tipus de tècniques no invasives resulten de gran utilitat, perquè permeten veure característiques morfològiques o histològiques internes dels fòssils (com el gruix de l'esmalt) sense que aquests hagin de patir cap dany (com s'esdevindria si haguéssim de seccionar una dent).

Potser la major part de gent no n'és conscient, però els humans ens caracteritzem per presentar un esmalt molt gruixut en els nostres queixals. En el cas de l'espècie humana, això probablement estigui relacionat amb la nostra llarga longevitat, però en general en els primats aquesta característica es relaciona amb el règim alimentari. Així, els ximpanzés i goril·les es caracteritzen per un esmalt relativament prim, que afavoreix la formació de crestes tallants, útils per a la seva alimentació força folívora (sobretot en els cas dels goril·les), a mesura que la corona de la dent es va desgastant. En canvi, els orangutans es caracteritzen per un esmalt relativament gruixut, probablement degut a la seva dependència de fruits durs o no madurs, quan els fruits madurs (que tots els hominoïdeus prefereixen) no estan disponibles.

L'estudi del gruix de l'esmalt en els hominoïdeus fòssils mostra que, d'una banda, tant l'esmalt gruixut com l'esmalt prim van evolucionar vàries vegades independentment en diversos grups. Ahora, el registre fòssil ens mostra que alguns tàxons fòssils presentaven un esmalt més gruixut que les formes actuals. A l'article en qüestió, mostrem que aquest és el cas tant de Pierolapithecus com d'Anoiapithecus, mentre que en canvi Dryopithecus presenta un esmalt força més prim.

D'una banda, l'esmalt gruixut de Pierolapithecus i Anoiapithecus suggereix que aquests tàxons presentaven una dieta esclerocàrpica (basada en fruits durs i no madurs), ja sigui de manera habitual o durant períodes d'escassedat de fruits madurs (com s'esdevé en els orangutans actuals). D'altra banda, l'esmalt gruixut d'aquests dos tàxons coneguts del Miocè Mitjà de l'Abocador de Can Mata (fa uns 12 Ma) confirma la hipòtesi filogenètica que es tracta d'homínids basals, és a dir, de membres primitius del clade dels grans simis antropomorfs i els humans (Moyà-Solà et al., 2009). Aquest grup s'hauria originat a partir dels seus ancestres de la família dels afropitècids, també caracteritzats per un esmalt gruixut, i que a principis del Miocè Mitjà (fa uns 15 Ma) s'haurien dispersat des de l'Àfrica cap a Euràsia.

L'esmalt gruixut seria per tant un caràcter primitiu que haurien heretat els primers homínids i també la major part dels representants de la subfamília Ponginae (que inclou els orangutans actuals), però que s'hauria vist secundàriament modificat en altres grups (com els grans simis antropomorfs africans actuals). Des d'un punt de vista adaptatiu, els nous resultats publicats per Alba et al. (2010) reforcen la hipòtesi que l'esmalt gruixut fou una de les característiques fonamentals que permeté la dispersió inicial dels ancestres dels homínids des de l'Àfrica cap Euràsia, així com la radiació inicial d'aquest grup en aquest darrer continent durant el Miocè Mitjà.

-Referències:

• Alba, D.M., Fortuny, J. & Moyà-Solà, S. (2010). Enamel thickness in the Middle Miocene great apes Anoiapithecus, Pierolapithecus and Dryopithecus. Proceedings of the Royal Society B, published online. doi:10.1098/rspb.2010.0218
• Moyà-Solà, S., Alba, D.M., Almécija, S., Casanovas-Vilar, I., Köhler, M., De Esteban-Trivigno, S., Robles, J.M., Galindo, J. & Fortuny, J.(2009). A unique Middle Miocene European hominoid and the origins of the great ape and human clade. Proceedings of the National Academy of Sciences, U.S.A., 106: 9601-9606.

Darwinius: Tant de soroll per a res

Aquest blog nasqué com una reacció a la campanya propagandística totalment injustificada que es dugué a terme arran de la publicació d'un esquelet excepcionalment complet d'un prosimi fòssil que fou anomenat Darwinius masilae (Franzen et al., 2009; vegeu l'entrada titulada 'Darwinius, missing links i el perquè de tot plegat'). Després d'haver estat entrevistat al respecte a la tele, en el post em lamentava d'haver passat gran part de l'entrevista desmentint els titulars que s'havien publicat als mitjans (bàsicament, que es tractava d'una baula perduda i d'un element clau en l'evolució humana).

Afortunadament, el temps posa les coses al seu lloc. M'estic referent a dues publicacions recents: Seiffert et al. (2009) i Williams et al. (2010). Vegem quin és el problema. L'ordre dels primats, o més concretament dels primats d'aspecte modern o euprimats (és a dir, excloent els plesiadapiformes, de vegades anomenats primats arcaics), es pot dividir en dos grans grups: els estrepsirrins i els haplorrins. Tradicionalment, els euprimats actuals s'havien dividit en prosimis (lèmurs, loris, galagos i tarsers) i simis (o antropoïdeus, que inclouen les mones, els antropomorfs i els humans). Des de fa algunes dècades, però, s'ha vist que els tarsers estan més estretament emparentats amb els simis. Això ha fet que  progressivament es generalitzés una classificació alternativa dels euprimats en dos semiordres: els estrepsirrins (lèmurs, loris i similars) i els haplorrins (tarsers i simis).

Malauradament, la major part de característiques anatòmiques que més típicament caracteritzen els membres actuals d'ambdós grups no es poden detectar al registre fòssil, per la qual cosa hi ha hagut un munt de controvèrsies sobre la veritable posició filogenètica dels grups de 'prosimis' fòssils de l'Eocè: els Adapoidea i els Omomyoidea. Els primers s'han considerat tradicionalment estrepsirrins fòssils, mentre que els segons s'han considerat tradicionalment haplorrins fòssils. Les relacions entre els omomioïdeus, els tarsioïdeus i els antropoïdeus no són gens clares, però sembla haver-hi un consens que els adapoïdeus formarien part del llinatge basal dels estrepsirrins, dels quals els lemuriformes actuals en constitueixen el grup corona.

Fa uns vint anys, encara es discutia seriosament la hipòtesi que els antropoïdeus s'havien originat a partir dels adapoïdeus. Però aquesta hipòtesi semblava ja definitivament abandonada des d'uns anys ençà. I dic que semblava abandonada, perquè Franzen et al. (2009) discretament argumenten que "Darwinius masillae no és simplement un lèmur fòssil, sinó part d'un grup més gran de primats, els Adapoidea, representants de la diversificació inicial dels haplorrins".


Doncs bé, una anàlisi cladística recent (Seiffert et al., 2009) confirma la dicotomia entre estrepsirrins i haplorrins, però situa Darwinius i altres adapoïdeus en el primer grup... com era previsible! D'una manera més detallada, Williams et al. (2010) posen de manifest que Darwinius manca de les sinapomorfies (caràcters derivats compartits) que caracteritzen els haplorrins. Els mateixos autors mostren que els suposats caràcters que, segons Franzen et al. (2009), emparentarien Darwinius amb els haplorrins o fins i tot els antropoïdeus, no són altra cosa que simplesiomorfies (caràcters primitius que, per tant, no posen de manifest un parentiu estret), homoplàsies (falses homologies, és a dir, caràcters evolucionats independentment diverses vegades) i/o caràcters difícils d'avaluar donada la preservació de l'espècimen.

Tant de soroll per a res! Esclar que ja vorem com acaba tot plegat, perquè amb això de la cladística mai no es pot dir blat...

-Bibliografia:

• Franzen, J.L., Gingerich, P.D., Habersetzer, J., Hurum, J.H., von Koenigswald, W. & Smith, B.H. (2009). Complete primate skeleton from the Middle Eocene of Messel in Germany: Morphology and paleobiology. PLOS ONE 4: e5723.
• Seiffert, E.R., Perry, J.M.G., Simons, E.L. & Boyer, D.M. (2009). Convergent evolution of anthropoid-like adaptations in Eocene adapiform primates. Nature, 461: 1118-1121.
• Williams, B.A., Kay, R.F., Kirk, C. & Ross, C.F. (2010, in press). Darwinius masilae is a strepsirrhine--a reply to Franzen et al. (2009). J. Hum. Evol. doi:10.1016/j.jhevol.2010.01.003

Nova espècie de pliopitècid de l'Abocador de Can Mata

En el primer número d'aquest any 2010 de l'American Journal of Physical Anthropology, ha sortit publicada la descripció d'una nova espècie de primat pliopitècid de l'Abocador de Can Mata (Alba et al., 2010). Científicament, hem batejat la nova espècie el binomi de Pliopithecus canmatensis, en honor de l'indret on s'han dut a terme totes les troballes (vegeu Alba et al., 2009 per a una revisió actualitzada d'aquest conjunt de localitats paleontològiques de l'Aragonià Superior). Afortunadament, com que els pobres pliopitècids aixequen menys passions mediàtiques que els hominoïdeus, aquest cop no ha calgut buscar un nom popular per a donar-lo a conèixer a la premsa.

La superfamília dels pliopitecoïdeus (vegeu-ne una revisió a Begun, 2002) inclou diversos gèneres de catarrins basals del Miocè Inferior a Superior d'Euràsia. El terme "basal" fa referència al fet que es tracta d'un grup de catarrins que va divergir abans que se separessin les dues superfamílies actuals del grup, les quals constitueixen l'anomenat grup "corona": els cercopitecoïdeus (o mones de l'Antic Continent) i els hominoïdeus (antropomorfs i humans, és a dir, les famílies Hylobatidae i Hominidae). Les relacions de parentiu entre els pliopitecoïdeus i la resta de catarrins són encara poc clares. Fa dècades, se'ls va considerar relacionats amb els hilobàtids, però posteriorment es va veure que els pliopitecoïdeus retenien algunes característiques molt primitives que, clarament, permeten excloure'ls del grup corona dels catarrins. El fet que, a diferència dels platirrins (mones del Nou Continent), els pliopitecoïdeus presentin ja només dues premolars permet considerar-los catarrins. Al seu torn, algunes poques característiques derivades de la dentició suggereixen que constitueixen un clade, és a dir, un grup monofilètic que, a partir d'un ancestre africà que va migrar cap Euràsia durant el Miocè Inferior, fou el primer en radiar en aquest continent.

La filogènia interna del grup dels pliopitecoïdeus tampoc no està ben resolta encara, en bona part degut a la naturalesa fragmentària de la major part de les espècies conegudes. Tradicionalment, se n'ha distingit una única família (Pliopithecidae), subdividida en dues subfamílies: els Pliopithecinae i els Crouzeliinae. Fa uns deu anys, però, es va veure que un parell de gèneres del Miocè Inferior de l'Àsia pertanyien a un grup de pliopitecoïdeus primitius, els Dionysopithecinae, els quals ja presenten una estructura de crestes a les molars inferiors que constitueixen l'anomenat "triangle pliopitecí", el qual està present en els membres d'aquest grup, a no ser que l'hagin perdut secundàriament. Sembla clar que tant els pliopitecins com els crouzelins comparteixen un ancestre comú amb l'exclusió dels dionisopitecins (Harrison, 2005), però els diversos especialistes encara no es posen d'acord sobre com estan relacionades les tres subfamílies, algunes de les quals són elevades a nivell de família per diversos autors.

En base a la informació anatòmica, paleobiogeogràfica i biostratigràfica disponible, l'escenari evolutiu més probable per aquest grup (Harrison, 2005) és que els pliopitecoïdeus fossin els primers catarrins a dispersar-se des de l'Àfrica cap Euràsia, on experimentaren una radiació evolutiva en un continent inicialment buit d'altres antropoïdeus. Després de la radiació inicial del grup a l'Àsia durant el Miocè Inferior, els pliopitecins es podrien haver originat a partir d'un ancestre dionsisopitecí a l'Àsia, dispersant-se més tard cap Europa durant el Miocè Mitjà. Els crouzelins, en canvi, podrien haver evolucionat localment a Europa a partir d'un ancestre pliopitecí durant el Miocè Mitjà, dispersant-se posteriorment cap a l'Àsia durant el Miocè Superior. El descobriment recent d'un nou gènere i espècie de pliopitecoïdeu a la Xina (pendent de descripció; Harrison & Jin, 2009a,b), amb uns 15-16 Ma d'edat i corresponent probablement a un membre basal dels crouzelins, podria indicar que els pliopitecins i els crouzelins divergiren a l'Àsia abans de dispersar-se cap Europa.

A la península Ibèrica, els pliopitecoïdeus només s'han enregistrat a la Conca del Vallès-Penedès, on hi són representats tant per pliopitecins com crouzelins.

-Bibliografia:

• Alba, D.M., Robles, J.M., Rotgers, C., Casanovas-Vilar, I., Galindo, J., Moyà-Solà, S., Garcés, M., Cabrera, L., Furió, M., Carmona, R. & Bertó Mengual, J.V. (2009). Middle Miocene vertebrate localities from Abocador de Can Mata (els Hostalets de Pierola, Vallès-Penedès basin, Catalonia, Spain): An update after the 2006-2008 field campigns. Paleolusitana, 1: 59-73.
• Alba, D.M., Moyà-Solà, S., Malgosa, A., Casanovas-Vilar, I., Robles, J.M., Almécija, S., Galindo, J., Rotgers, C. & Bertó Mengual, J.V. (2010). A new species of Pliopithecus Gervais, 1849 (Primates: Pliopithecidae) from the Middle Miocene (MN8) of Abocador de Can Mata (els Hostalets de Pierola, Catalonia, Spain). American Journal of Physical Anthropology, 141: 52-75.
• Begun DR. (2002). The Pliopithecoidea. In: Hartwig WC, editor. The Primate Fossil Record. Cambridge: Cambridge University Press, p 221–240.
• Harrison T. (2005). The zoogeographic and phylogenetic relationships of early catarrhine primates in Asia. Anthropol Sci 113:43–51.
• Harrison, T. & Jin, C. (2009a). A new pliopithecid from the late early Miocene of Fanchang, Anhui Province, China [Abstract]. American Journal of Physical Anthropology, 138 Suppl. 48: 145. 
• Harrison, T. & Jin, C. (2009b). A new pliopithecoid (Mammalia, Primates) from the late early Miocene of China and its zoogeographic implications [Abstract]. Journal of Vertebrate Paleontology, 29 Suppl. 3: 111A.

Tetràpodes amb empremta

En el número de demà divendres 7 de gener de 2010, a la revista Nature és portada un article d'un equip de paleontòlegs polonesos i del prestigiós especialista suec en tetràpodes primitius, Per Ahlberg, on es dóna a conèixer el descobriment d'unes petjades de tetràpodes primitius força més antigues que les evidències corporals fòssils que es tenien fins ara dels tetràpodes més primitius (Niedzwiedzki et al., 2010; vegeu també el 'News and Views' de Janvier & Clément, 2010).

Com declara Per Ahlberg en el vídeo promocional de Nature 'Walking with Tetrapods', "Aquest lloc ha lliurat el que crec que són uns dels fòssils més excitants que m'he trobat mai en tota la meva carrera de paleontòleg ... petjades que ens proporcionen el registre més antic de com els nostres ancestres distants van sortir de l'aigua i caminaren sobre la terra i feren els seus primers passos en les platges d'aquest planeta fa més de 395 milions d'anys."

No direm que el descobriment es produís per casualitat, però com a mínim es dugué a terme per fer allò que no tocava: en paraules de d'Ahlberg, Gregorz Niedzwiedzki, paleontòleg de la Facultat de Biologia de la Universitat de Varsòvia, "anà a buscar una cosa ... en un lloc on no hi hauria de ser!". Això és, en un jaciment uns 20 milions d'anys més antic que l'edat en què se suposava que havien viscut els primers tetràpodes, i en un ambient deposicional suposadament equivocat. En aquest cas, la fortuna volgué recomensar aquest comportament paleontològicament incorrecte.

Niedzwiedzki inicialment pensà que es tractava de petjades d'un peix d'aletes carnoses, però li envià per correu electrònic unes fotografies a Ahlberg, reconegut expert en aquest camp. Aquest s'adonà de la importància de la troballa: no hi havia dubte, les empremtes dels dits i un rastre amb seqüència diagonal indicaven sens dubte que es tractava d'un tetràpode, i no pas d'un peix. "Mira, no enviïs això a la revista polonesa en la qual has estat pensant enviar-ho... Això estarà en els llibres de text durant els propers cinquanta anys!", li digué Ahlberg. I així és com retornem a l'article de Nature.


Els ossos fossilitzats més antics dels tretràpodes (vertebrats amb quatre potes amb dits) més primitius daten del Devonià Mitjà, i són precedits uns milions d'anys abans pels elpistostègids (Panderichthys, Tiktaalik i companyia), que mostren trets transicionals entre els peixos i els tetràpodes més primitius: bàsicament, característiques cranials de tetràpode combinades amb la retenció d'aletes parelles en comptes de potes. Doncs bé, les petjades que donen a conèixer Niedzwiedzki et al. (2010), amb una edat d'uns 395 Ma (Devonià Mitjà inferior), són uns 30 milions d'anys més antigues que els tetràpodes més primitius raonablement ben coneguts , uns 20 milions d'anys més antigues que les seves restes òssies més antigues conegudes, i uns 10 milions d'anys més antigues que els elpistostègids més antics coneguts.

Probablement no es tracti d'altra cosa que una altra maniobra de distracció del FSM (mitjançant el Seu apèndix tallarinesc)... Però en tot cas, els autors de l'article argumenten que les noves petjades poden datar-se amb seguretat de fa uns 395 Ma, i que això obliga a replantejar-nos la idea que teníem fins ara sobre l'origen dels tetràpodes. Algunes de les petjades més ben preservades, corresponents a un animal relativament petit d'uns 40-50 cm, constitueixen rastres i mostren clarament la presència de dits tant a les mans com en els peus, i l'existència d'una seqüència diagonal durant la marxa quadrúpeda. Diverses característiques d'aquestes petjades, incloent l'absència d'un rastre del cos o de la cua, permeten identificar-les indubtablement com a originades per un tetràpode, i no per un peix tetrapodomorf com podria ser un elpistostègid. Aquests últims tenen una capacitat de flexió molt reduïda al colze i al genoll, que els hauria impedit deixar aquest tipus de petjades, i a més l'anatomia de les seves cintures (escapular i pèlvica) els hauria impedit d'aixecar la cua del substrat. Altres petjades, en aquest cas aïllades, són força més grans i indiquen que l'animal que les va generar devia mesurar uns 2,5 m de longitud!

Tot plegat posa de manifest, com a mínim, l'existència d'uns llinatges fantasma força llargs tant pels tetràpodes basals com pels peixos tetrapodomorfs de la família dels elpistostègids, suposadament els seus parents no-tetràpodes més propers. En d'altres paraules, aquests descobriment mostra que tots dos grups van haver de divergir força abans del que indiquen les seves restes òssies conegudes. Això tampoc no és tan estrany, si tenim en compte que tots dos grups varen coexistir durant un període de temps relativament llarg (d'uns 10 milions d'anys) i que, per tant, els elpistostègids no foren merament un grup transicional entre els peixos i els tetràpodes, sinó un grup que, si més no durant un temps, gaudí d'un relatiu èxit adaptatiu en ell mateix.

A banda d'això, els autors també argumenten que el nou descobriment fa replantejar-se l'ambient deposicional en què van evolucionar els primers tetràpodes. Així, s'havia proposat que els tetràpodes probablement evolucionaren en un ambient dulciaqüícola continental. Però les característiques sedimentològiques i els fòssils del jaciment indiquen que es tractava d'un ambient marí intermareal molt som, potser tipus lagoon. En aquella època no hi havia encara gaire recursos alimentaris sobre la terra ferma. En les (un pèl melodramàtiques) paraules d'Ahlberg, "imagineu un món sense res a l'aire, absolutament res en absolut. Sense mamífers, sense ocells, sense rèptils, sense insectes voladors ... Tot el que sentiu és el vent, les onades, i res a l'aire. I reptant per aquí, o caminant per aquí, ... uns animals amb forma de cocodril d'entre 2,5 i 3 m de longitud, amb potes rabassudes però molt robustes, i dits curts triangulars..." Què fan, es pregunta Ahlberg. Doncs segons els autors de l'article, alimentar-se de peixos i altres animals expulsats a la platja per efecte de les marees. Un escenari adaptatiu com un altre que posa la guinda final a aquest sensacional descobriment.

Lamentablement, el jaciment que ens ofereix aquestes petjades no preserva cap resta òssia fòssil d'aquests primers tetràpodes. Així que, com sempre, com a paleontòlegs només ens resta el desig de "més i més bons fòssils"!

Seguirem informant.

-Agraïments:

Aquest post li dedico al Japo. :P

-Bibliografia:

• Janvier, P. & Clément, G. (2010). Muddy tetrapod origins. Nature, 463: 40-41.
• Niedzwiedzki, G., Szrek, P., Narkiewicz, K., Narkiewicz, M. & Albergh, P.E. (2010). Tetrapod trackways from the early Middle Devonian period of Poland. Nature, 463: 43-48.
  

Que sigueu tocats per sempre pel Seu Apèndix Tallarinesc!!!

Benvolguts, en el darrer post que vaig fer en aquest blog us informava que havia vist la llum, i que a partir d'ara em faria biogeogràf vicariant, adorador i fidel creient de la deessa Tectònica de Plaques... Agraeixo molt les mostres de suport rebudes, sobretot per part dels companys de feina. Tanmateix, abans que decidiu abandonar la paleontologia, us he de confessar una cosa: m'he tornat a canviar de fe!

Què voleu que us digui? Els humans som ésser inconstants de mena; i avui, gràcies a la intercessió messiànica d'una jove proto-paleontòloga visionària, he sigut tocat pel Seu apèndix tallarinesc (el del Senyor Tallarinesc, s'entén; no pas el de la jove, que no en diu tindre, d'això... suposo).

Estic segur que ja heu sentit parlar abans del pastafarisme, la religió que creu en el Déu únic i veritable, el Monstre Volador d'Espagueti (en anglès, Flying Spaghetti Monster, o FSM). Aquesta doctrina es començà a difondre arran d'una carta oberta que el físic Bobby Henderson dirigí el maig del 2005 al Consell Educatiu de l'Estat de Kansas, preocupat per la més que probable decissió per part d'aquest consell d'ensenyar el Disseny Intel·ligent (ID) com una alternativa científica a l'Evolució (els partidaris del Disseny Intel·ligent sostenen que la vida a la Terra, incloent els humans, som resultat d'accions racionals empreses deliberadament per un o més "agents intel·ligents").

D'aquesta manera, l'Església del Monstre Volador d'Espagueti, després d'haver existit en secret durant centenar d'anys, esdevingué pública i àmpliament difosa. Us reprodueixo a continuació alguns fragments d'aquesta carta, traduïts al català, de la quals fins i tot se'n feren ressò les prestigioses revistes New Scientist i Playboy, entre d'altres. Podeu trobar la versió original íntegra de la carta de Bobby Henderson a la web oficial de l'Església del Monstre Volador d'Espagueti.

Carta oberta de Bobby Henderson al Consell d'Educació de l'Estat de Kansas 

"Els escric d'allò més preocupat després d'haver llegit sobre la seva assemblea per decidir si la teoria alternativa del Disseny Intel·ligent hauria de ser ensenyada conjuntament amb la teoria de l'Evolució. Crec que podem estar tots plegats d'acord que és important per als estudiants escoltar punts de vista diversos per tal que puguin triar per ells mateixos la teoria que els fa més el pes. Estic preocupat, tanmateix, pel fet que els estudiants només escoltaran la teoria del Disseny Intel·ligent.

Recordem que hi ha múltiples teories del Disseny Intel·ligent. Jo mateix i molts d'altres arreu del món creiem fermament que l'univers fou creat per un Montre Volador d'Espagueti. Fou Ell qui creà tot allò que veiem i que sentim. Estem plenament convençuts que l'aclaparadora evidència científica que indica l'existència de processos evolutius no és sinó una coincidència, posada en dansa per Ell.
És per aquest motiu que avui els escric, per requerir formalment que aquesta teoria alternativa sigui ensenyada en les seves escoles, conjuntament amb les altres dues teories. De fet, aniré tan lluny com per dir que, si no estan d'acord amb això, ens veurem obligats a procedir amb accions legals. [...] Si la teoria del Disseny Intel·ligent no es basa en la fe, sinó que és en canvi una altra teoria científica, com s'afirma, llavors també hauran de permetre que la nostra teoria sigui ensenyada, en tant que també es basa en la ciència, no pas en la fe.

[...] Tenim evidències que un Monstre Volador d'Espagueti creà l'univers. Cap de nosaltres, esclar, hi era per veure-ho, però en tenim relats escrits. [...] Tendim a ser molt esotèrics, car molta gent afirma que les nostres creences no estan recolzades per l'evidència observable. Allò que aquesta gent no entén és que Ell construí el món per fer-nos pensar que la terra és més antiga del que és en realitat. [...] Per exemple, un científic pot dur a terme un procés de datació per carboni en un artefacte. [...] Però del que el nostre científic no s'adona és que cada cop que pren una mesura, el Monstre Volador d'Espagueti és allí, canviant els resultats amb el Seu Apèndix Tallarinesc. [...]

Estic segur que ara s'adonen de com n'és d'important que als seus estudiants se'ls ensenyi aquesta teoria alternativa. És absolutament imperatiu que s'adonin que l'evidència observable depèn del Monstre Volador d'Espagueti. A més, és irrespectuós ensenyar les nostres creences sense utilitzar el Seu uniforme escollit, el qual òbvaiment és ple d'insígnies pirates. [...] L'explicació concisa és que Ell s'enfada si no ho fem.
Potser els interessarà saber que l'escalfament global, els terratrèmols, els huracans, i d'altres desastres naturals són una conseqüència directe del número decreixent de Pirates des dels 1800. [...] hi ha una relació inversa estadísticament significativa entre els pirates i la temperatura global.
[...] Espero haver sigut capaç de transmetre'ls la importància d'ensenyar aquesta teoria als seus estudiants. [...] i espero de tot cor que no caldrà dur a terme cap acció legal. Penso que podem esperar el moment en què a aquestes tres teories se'ls donarà el mateix temps en les nostres classes de ciències arreu del país, i eventualment del món; un terç del temps per al Disseny Intel·ligent, un terç del temps per al Monsterisme Volador d'Espagueti (Pastafarianisme), i un terç per a les conjectures lògiques basades en evidències observables aclaparadores.
Atentament, Bobby Henderson, un ciutadà preocupat.
[...]"

Lamentablement, la decissió del Consell Educatiu de l'Estat de Kansas fou revocada un parell d'anys després, i d'aquesta manera els fonamentalistes evolucionistes prengueren altre cop control de les aules. No és que sigui partidari del Disseny Intel·ligent, el Montre Volador d'Espagueti me'n guard! Però degut a aquesta decissió, la nostra fe veritable, el pastafarisme, també veié barrat el seu accés a les aules. Així, no puc sinó estar d'acord amb el partidari del Disseny Intel·ligent, John Bacon, el qual declarà a la revista Science que "és desafortunat que ara ens veurem obligats altre cop a ensenyar l'evolució com l'única possible explicació per a l'origen de la vida" (citat per Bhattarcharjee, 2006).

Tot i les dificultats, els fidels al pastafarisme no parem de créixer arreu del món. A Espanya mateix, un tal "Reverend" creà la Primera Església Espanyola del Monstre Volador d'Espagueti, amb l'objectiu que l'Estat la reconegués oficialment com a religió (vegeu-ne més detalls en un article de Carles Bellsolà). En les paraules del Reverend (citades per Bellsolà), com que "el nostre Déu és divertit, no va crear l'univers i va desaparèixer, sinó que segueix entre nosaltres, tocant amb el seu apèndix tallarinesc fins i tot aquells que no creuen en ell ... Un bon pastafari va vestit de pirata ... i hi ha propostes perquè la iniciació sigui un bateig amb salsa carbonara beneïda, tot i que hi ha qui opina que és millor la bolonyesa". A més, em complau anunciar-vos l'existència d'una Església Pastafari de Xàtiva, la primera dels Països Catalans!

Alguns malintencionats argumenten que el pastafarisme no és sinó una versió moderna de la "tetera de Russell", en referència a un article inèdit de Bertrand Russell del 1952, titulat "Hi ha un Déu?"; reprodueixo les seves paraules: "Si anés a suggerir que entre la Terra i Mart hi ha una tetera de porcellana que gira al voltant del sol amb una òrbita el·líptica, ningú seria capaç de refutar la meva afirmació, sempre i quant prudentment afegís que la tetera és massa petita per a ser detectada fins i tot pels nostres telescopis més potents.  Però si continués dient que, com que la meva afirmació no es pot refutar, és una presumpció intolerable per part de la raó humana el fet de dubtar-ho, la gent creuria encertadament que estava dient tonteries. Tanmateix, si l'existència d'aquesta tetera fos afirmada en llibres antics, ensenyada com una veritat sagrada cada Diumenge, i s'inculqués en les ments dels nens a l'escola, els dubtes de creure en la seva existència esdevindrien una marca d'excentricitat i comportarien al qui dubta les atencions d'un psiquiatre en una època il·lustrada o d'un Inquisidor en temps pretèrits."

En realitat, però, el pastafarisme no té res a veure amb el racionalisme incurable d'en Russell, que inevitablement el conduí a un ateisme/agnosticisme (el propi Russell dubtava si definir-se com agnòstic o ateu, perquè en termes filosòfics no podia provar que no hi hagi un Déu, però d'altra banda tenia la mateixa fe en el Déu cristià que en els déus homèrics, com Zeus i Posidó; vegeu Russell, 1947). El pastafarisme, en canvi, és una qüestió de fe. Com resa la web de l'Església del Monstre Volador d'Espagueti, "Alguns afirmen que l'església és només un experiment teòric, satíric, il·lustrant que el Disseny Intel·ligent no és ciència, sinó una pseudociència manufacturada pels Cristians per impulsar el Creacionisme a les escoles públiques. Aquesta gent estan equivocats. L'Església del FSM és real, totalment legítima, i fonamentada en ciència dura. Tot allò que sembli humor o sàtira és pura coincidència."

Que encara no us heu decidit a convertir-vos al pastafarisme? No passa res, com diu el primer manament que entregà el Monstre Volador d'Espagueti al capità pirata Mosey, "M'estimaria molt més que no actuessis com un imbècil santurró que es creu millor que els altres quan descriguis la meva tallarinesca santedat. Si alguns no creuen en mi, no passa res. De debò, no sóc tan vanitós."

Però sigueu conscients que tot són avantatges. Penseu que el cel pastafari té volcans de cervesa fins on arriba la vista, a més d'una fàbrica d'estrípers! I total, només cal anar vestit de pirata i tenir fe en el Monstre Volador d'Espagueti. A més, els pastafaris tenim una moral laxa, com els espaguetis que adorem, probablement perquè quan el capità pirata Mosey baixà del cim del Mont Salsa amb els 10 manaments que havia rebut consell del Monstres Volador d'Espagueti (bé, en realitat no són ni manaments, sinó "m'estimaria molt més que no"), perdé dues de les taules de pedra (amb els dos manaments que hi havia anotat), de manera que només en quedaren vuit!

Podeu trobar més informació sobre el Pastafarisme a la Viquipèdia (o, en anglès, a Wikipedia), a la web de l'Església del Monstre Volador d'Espagueti, i evidentment a l'Evangeli del Monstre Volador d'Espagueti, disponible a Amazon.

Ramen, and may you forever be Touched by His Noodly Appendage!!!

-Agraïments:

Aquest post està dedicat a la Sílvia, per fer-me veure la llum.

-Bibliografia:

• Bellsolà, C. El pastafarisme vol ser reconegut com a religió. http://www.eldebat.cat/cat/viewer.php?IDN=25132
  
• Bhattarcharjee,Y. (2006). Evolution trumps intelligent design in Kansas vote. Science, 313: 743.
• Rusell, B. (1947). Am I an atheist or an agnostic? A plea for tolerance in the face of new dogmas. http://www.luminary.us/russell/atheist_agnostic.html
  

Vicariance strikes back!

Avui he llegit un article (Heads, 2009), titulat "evolució i biogeografia dels primats: un nou model basat en filogènia molecular, vicariància i tectònica de plaques", que m'ha obert els ulls. Crec que estem veient el naixement d'una nova disciplina científica, la parapaleontologia, en què els fòssils ja no són imprescindibles per fer la nostra feina... Ai las, i jo que m'anava a fer filogenètic molecular! Res d'això, a partir d'ara em faig biogeògraf vicariant, que és més guai.

No sé com li podré agrair al Dr. Heads el fet d'haver-me obert els ulls... Se'm salten les llàgrimes de l'emoció. I pensar que podria haver malgastat tota la meva carrera mirant fòssils per un binocular, calibrador digital en mà. Esclar que, de ben segur, no tothom sabrà apreciar adequadament aquesta gran contribució a la ciència. Però ja se sap, no hi ha pitjor cego que el qui no hi vol veure. Paleontòlegs de la vella escola, anclats en l'antic paradigma ('fossilocèntric', en direm a partir d'ara despectivament), es resistiran a abandonar així com així les seves càtedres d'ivori, des de les quals idolatren els seus falsos ídols fòssils i disseminen (inconscients!) la seva caduca doctrina...

Sense anar més lluny, un paleontòleg conegut meu (abans pensava que érem amics, però ara veig ben clar que era una mala companyia), després de llegir el mateix article, m'ha dit que el trobava "obscè". "Obscè?", li he preguntat jo... "No entenc pas que vols dir; 'obscè' significa que ofèn el pudor, que desperta aversió de l'ànim envers allò que pot ofendre la decència, la modèstia o la castedat... No veig la relació". "Què no ho entens?", m'ha dit; "Mira, a mi la pornografia no m'agrada si no hi surten ties en boles. I aquest pamflet paracientífic ofèn la decència científica de tota la nostra professió! Una cosa és que les revistes paleontològiques de tota la vida ja no estiguin interessades en la sistemàtica (i que m'expliquin llavors com es pot fer tot lo demés, si no podem ni publicar les dades bàsiques!), i que per tant haguem d'intentar vendre la moto. Però una altra cosa, molt però que molt diferent, és jugar a veure qui la diu més grossa; que, segons sembla, està cada cop més ben vist per les revistes del Citation Index, que l'únic que pretenen és que els articles que publiquen siguin citats fins a la sacietat, ni que sigui per fotre'ls a parir!"

"Però, que dius ara?", li he contestat jo. Però no m'ha deixat ni seguir, i ha continuat amb les seves diatribes: "Mira, una cosa és que els paleontòlegs siguem tan tontos de citar un darrere l'altre els articles de filogènia molecular, malgrat que ells gairebé mai ens citin a nosaltres, si no és per dir que el registre fòssil és una patata bullida! Aquestes coses ofenen la decència científica i vilipendien tot un col·lectiu professional, el nostre, el dels paleontòlegs, i són intolerables quan merament s'afirmen des de la supèrbia que atorga el fet de creure's posseïdor de la veritat científica absoluta, i..."

Al final me n'he hagut d'anar deixant-lo amb la paraula a la boca. Però com es pot ser tan tanoca? Ell s'ho farà, amb els seus fòssils ronyosos i la seva excavació d'un metre quadrat... Jo he vist la llum, i ja no puc seguir malgastant ni un segon de la meva vida en aquesta professió. Com que sé que vosaltres, lectors, no sou tan estrets de mires, us resumeixo a continuació les principals contribucions del sublim article d'en Heads.

Des de fa temps, que les dades paleontològiques i les moleculars sobre dates d'originació de tàxons no quadren ni amb calçador. Hi ha possibles explicacions al respecte. L'explicació òbvia és que el registre fòssil és força incomplet... imperfecte, en definitiva. Ja ho deia Darwin, són paraules soltes d'unes poques pàgines d'un llibre al qual li falten capítols sencers. Per tant, qualsevol data d'originació d'un clade basada en dades fòssils és, necessàriament, una estimació mínima. Això, esclar, deixant de banda que la identificació taxonòmica, la posició filogenètica i/o la datació del fòssil poden estar malament, qualsevol es refia d'aquests paleontòlegs, que estudien coses tan incompletes i encara ens volen fer creure que fan ciència! Tant la manca de registre fòssil per a determinats grups actuals, com l'exisència de llinatges fantasma en les filogènies cladístiques, indiquen que el registre fòssil és molt incomplet.

Els paleontòlegs es justifiquen dient que no es pas tan incomplet com per poder justificar les grans diferències que hi ha entre les dates de divergència paleontològiques i les moleculars... Excuses de mal pagador, em podeu ben creure! Així, els paleontòlegs es veuen forçats a afirmar que el rellotge molecular no funciona, que s'ha demostrat que les taxes de mutació en què es basa no són pas constants, ni entre diversos llinatges ni en un mateix llinatge al llarg del temps. Us podeu imaginar un món així? No pot pas ser, quin sentit tindria la feina dels filogenètics moleculars!? Ja haurien deixat fa temps de calcular dates de divergència, home! No pot pas ser de camp manera.

El cas és que tot això està molt ben estudiat, i se sap a ciència certa que una lectura literal del registre fòssil sistemàticament infraestima, i per molt, les veritables dates de diversificació dels principals grups al llarg del Fanerozoic. Qui era que deia "la ciencia lo dijo, y yo no miento"? Sens dubte, devia ser un filogenètic molecular. I és que tant se val que parlem de l'origen dels metazous, de l'origen dels ordres moderns de mamífers, o de l'origen dels principals grups de primats. El registre fòssil sempre, sempre, sempre, proporciona unes dates que són desenes i desenes de milions d'anys més joves que les que ens donen les dades moleculars, sens dubte molt més ajustades a la veritat. Però que no ho veuen, aquests paleontòlegs, que això indica com n'és d'incomplet el registre fòssil? Si és que els paleontòlegs d'arreu del món són uns inútils, uns incompetents que, com se sol dir popularment, no s'assabenten de la missa la meitat!

Que en voleu un exemple? Doncs mireu, quan jo encara era paleontòleg i anava a congressos com el de la  Societat de Paleontologia de Vertebrats el setembre de 2009 a Bristol (Regne Unit), vaig sentir una comunicació del paleontòleg John Alroy. No es tracta dels pitjors, perquè almenys ell no s'embruta les mans, i en comptes de treballar amb fòssils, treballa amb bases de dades. Però esclar, comet l'error de refiar-se de les dades que publiquen els seus col·legues, que són uns incompetents paleontòlegs de camp que no saben fer altra cosa que passar-se la vida fent forats a terra per trobar restes fòssils. Sort que jo me'n vaig desenganxar a temps! En aquesta comunicació (Alroy, 2009), titulada "estimacions bayesianes de les dates d'originació per als grups corona dels ocells, els placentaris, i els primats", Alroy feia uns càlculs sobre els rangs d'incertesa per a les dates d'origen d'aquests grups, inclosos els primats.

La veritat, és que no vaig acabar d'entendre els càlculs, però tampoc valia la pena molestar-s'hi. Segur que estaven malament, i si no estaven malament els càlculs, les assumpcions evolutives que feia ja us dic ara que no s'aguantaven per enlloc. Resulta que es basava en la identificació dels fòssils com a pertanyents al llinatge basal o al grup corona d'un determinat clade, i en les seves respectives diversitats a cada moment. A veure, però és que no veuen que, amb el grau d'imperfecció supina que té el registre fòssil, aquestes dades no es poden utilitzar per a calcular res? Esclar, sorpresa, el resultat d'Alroy indicava que les dates moleculars fan aigües per tot arreu... "Al loro, que no estamos tan mal!", diuen les males llengües que va afirmar algú a la sala. Santa ignorància, no hi ha com tenir idees preconcebudes perquè ens creiem un resultat suposadament científic sense ni tan sols pensar-hi dues vegades. N'Alroy arribava a la conclusió que "els temps d'originació per aquests grups ben endins del Cretaci són descartats pels intervals bayesians creïbles. La biogeografia és un factor a considerar en el cas dels primats, però tant les bases de dades del Nou com les de l'Antic Continents suggereixen una divergència basal dels euprimats (excloent els plesiadapiformes) ben bé dins el Paleocè". Els fòssils més antics identificats com euprimats daten del Paleocè més terminal, fa uns 56 Ma, així que els paleontòlegs allà presents es van sentir d'allò més cofois i recomfortats que el registre fòssil només tingués un foradet d'uns pocs milions d'anys...

Les dades moleculars, però, indiquen una data de divergència d'uns 90 Ma per als primats. Tradicionalment, els paleontòlegs mai no s'han cregut aquestes dates, argumentant que el rellotge molecular és evident que no funciona. Una vegada, un paleontòleg, suposadament seriós (au va!) fins i tot em va dir que creia que el que succeïa és que, en les etapes primerenques de diversificació de tots els clades, el rellotge s'accelerava... No n'aprendran mai, aquests paleontòlegs, que no es poden proposar hipòtesis ad hoc per explicar les mancances de les seves dades? I és que, de fet, en el seu article basat en un model de vicariància, Heads (2009) clarament demostra que els estudis moleculars s'han quedat curts... i de molt! L'argument d'aquest autor és tan simple, i tan bell en la seva simplicitat, que no se'n pot denegar la veracitat si no és malintencionadament:
(1) Les dates paleontològiques només són estimacions mínimes, a l'igual que les moleculars. Però en tot cas, les dates moleculars són molt més antigues que les fòssils, la qual cosa indica que el registre fòssil és molt incomplet.
(2) Les dades basades en el registre fòssil requereixen que determinats clades (platirrins i lemuriformes) s'hagin originat a partir de dispersions a través de l'oceà. Aquests fenòmens de dispersió són molt improbables i, per tant, els podem descartar d'entrada.
(3) L'alternativa òbvia, doncs, és que els diversos clades de primats siguin molt més antics (desenes i desenes de milions d'anys més antics) del que s'ha cregut tradicionalment, i que la seva divergència es produís per fenòmens de vicariància associats a processos tectònics.

Així, no cal hipotetitzar que els platirrins vagin arribar de l'Àfrica a l'Amèrica del Sud en una balsa de vegetació, en una data en què l'Atlàntic Sud ja era la meitat d'ample que a l'actualitat... Que va, home, on vas! Lo que passa és que els ancestres de platirrins i catarrins ja existien a Gondwana quan tots dos continents es varen separar, i a partir d'aquest moment van començar a divergir... Però com no se li havia acudit a ningú abans!!! Si total, tothom sap que el registre fòssil és súper-incomplet i no serveix per a re. No, si al final encara ha resultat que els pobres filogenètics moleculars s'havien quedat curts. Sort que la vicariància ens ha vingut a rescatar a tots plegats!

A partir d'ara, cada matí en arribar al meu despatx a l'Institut Català de Paleontologia resaré un nou credo, que conté els secrets i misteris de la nostra nova fe vicarant, i que vull compartir amb tots vosaltres: "Crec en la Deessa Tectònica de Plaques, creadora no només de la Terra sinó de la distribució de tots els clades, actuals i fòssils. Crec en la Vicariància, la seva única Filla, nostra Senyora, que fou concebuda per obra i gràcia del Sant Biogeògraf. Nasqué de la Santa Filogènia Molecular; patí sota el poder de la Paleontologia. Fou crucificada, morta i sepultada; baixà als inferns. Al tercer dia ressucità d'entre els morts; ascendí al Citation Index. Està asseguda a la dreta de la Deessa Tectònica de Plaques, des d'allí ha de venir a judicar als paleontòlegs vius, i als morts també (perquè aviat no en quedarà cap de viu). Crec en el Sant Biogeògraf, la Santa Església Vicariant, la Comunió dels Neontòlegs, el perdó de les dates paleontològiques, la resurrecció dels biogeògrafs i la publicació eterna."

Però compte! I és que, a partir d'ara, haurem de canviar tots els llibres de text per emmotllar-los a la nova doctrina. Us resumeixo, per tant, les principals conclusions de l'article de Heads (2009) i el seu "model de vicariància per a l'evolució dels primats", no fos cas que no incorporéssiu les seves noves dates en els vostres articles o les vostres classes de paleontologia:
Node I. L'ancestre de tots els Archonta es va dividir en plesiadapiformes al nord, primats al sud i est, i escandentis i dermòpters en allò que esdevindria el sud-est asiàtic, durant el JURÀSSIC INFERIOR (ca. 185 Ma), coincidint amb l'inicial trencament de Pangea, en el qual s'obrí l'Atlàntic Central, i l'Àfrica més l'Amèrica del Sud se separaren de l'Amèrica del Nord.
Node II. Els primats es dividiren en estrepsirrins a l'est (Àfrica, Madagascar i Àsia), i haplorrins a l'oest (Amèrica del Sud, Àfrica però no Madagascar, i Àsia) també durant el JURÀSSIC INFERIOR (ca. 180 Ma), coincidint amb esdeveniments tectònics i de vulcanisme diversos.
Node III.  Els haplorrins es dividiren en tarsiiformes i antropoïdeus al mateix temps, o molt poc de temps després, que la separació entre estrepsirrins i haplorrins, és a dir, també durant el JURÀSSIC INFERIOR (ca. 180 Ma).
Node IV. Els estrepsirrins es dividiren en loriformes (Àfrica i Àsia) i lemuriformes (Madagascar) durant el JURÀSSIC MITJÀ (ca. 160 Ma), coincidint amb l'obertura del Canal de Moçambic i la separació de la Gondwana Oriental (Madagascar, Índia, Antàrtida i Austràlia) respecte l'Occidental (Àfrica i Amèrica del Sud).
Node V. Els antropoïdeus es dividiren en catarrins (Antic Continent) i platirrins (Nou Continent) durant el CRETACI INFERIOR (ca. 130-120 Ma), coincidint amb l'obertura de l'Atlàntic Sud.

El nou model ens mostra, doncs, que no podem seguir mantenint que els arconts es van dividir durant el Cretaci més terminal o a principis del Paleocè, ni que els catarrins i els platirrins se separaressin vers l'Oligocè. Com encertadament indica el propi Heads (2009), "Un model de vicariància explica diversos aspectes de l'evolució dels primats millor que els models de dispersió. L'única objecció real és que implica edats més antigues del que s'accepta generalment ... Les tradicionals explicacions paleontològiques i també els estudis de rellotge molecular calibrat amb fòssils són dependents del registre fòssil ... Tant els treballadors moleculars com els paleontòlegs consideren una data molecular de, diguem, 100 Ma, 'incongruent' o 'incompatible' amb una data fòssil més jove de, diguem, 50 Ma. Però una diferència com aquesta és estàndard i alguna diferència sempre serà esperable degut a el limitat registre geològic disponible, i a aspectes de preservació i mostratge geogràfic. No hi ha cap incongruència lògica entre aquestes dues dates i no cal cap explicació o investigació especial ... Cap altra disciplina relacionada amb la biologia ha escapat del les agitacions seísmiques de la revolució molecular, i la paleontologia també es veurà afectada ... Molts paleontòlegs han sobreestimat les taxes de preservació i fins i tot han argumentat que, com més difereix un escenari de la lectura directa del registre fòssil, menys probable és que sigui real ... Un devot literalista calculà que la probabilitat que els primats existissin fa 80 Ma (Cretaci Superior) era d'una entre 200 milions! ... Aquests paleontòlegs fonamentalistes han avaluat acuradament la complitud del registre fòssil, però només a través de l'anàlisi del propi registre fòssil"... No hase falta desir nada más: perdona'ls, Senyor, perquè no saben lo que és fan.

Lamentablement, en el seu article, a l'autor no li queda espai per calcular les probables dates de divergència entre diversos clades de mamífers, ni entre mamífers i altres sinàpsids, etc. Però és molt fàcil, ho podeu fer vosaltres mateixos si us interessa. Només cal anar tirant endarrera en base a la distribució actual dels diversos tàxons i buscant esdeveniments tectònics en els llibres de text de geologia. A la pràctica, n'hi ha prou amb multiplicar les dates de divergència paleontològiques per un factor de x2 o x3. Esclar que llavors l'origen dels tetràpodes em surt com a mínim uns 200 milions d'anys anterior a l'Exposió del Cambrià... Però bé, el registre fòssil és tan incomplet... Segur que, en realitat, els ordres actuals d'animals van començar a divergir 1.000 o 1.500 Ma, i no fa uns 500 i escaig Ma, que és qual el registre fòssil mostra si el llegim literalment...

En darrera instància, és probable que calgui acabar revisant fins i tot l'edat de la Terra. No pot ser que el nostre planeta tingui menys de 5.000 Ma: amb això segurament no hi hauria prou temps per enquibir l'origen de les cèl·lules eucariotes... Bé, potser és que la divergència entre procariotes i eucariotes es va produir també per un fenomen de vicariància entre la Via Làctia i una galàxia veïna. Hauríem fins i tot d'estar disposats a revisar les estimacions de l'origen de l'Univers, si calgués. Al capdavall, d'aquestes coses se n'encarreguen els físics, i qualsevol se'n refia!

A més, penseu que tot plegat té molts avantatges... Us imagineu quantes pel·lis d'animació podrà ara fer Disney amb dinosaures i diversos llinatges de primats, coexistint alegrement sense incórrer en cap incoherència científica? Això que un dents de sabre, un mamut i un peresós es facin amics ja està molt vist i passat de moda! Ara a la nova pel·li d'Ice Age ja no caldrà que els dinos estiguin amagats sota terra; en comptes d'això, hi podran fer sortir de protagonista a un tiranosaure que tingui una mona d'amic íntim sense incórrer en el més mínim anacronisme. Ah, i jo voto perquè es faci un remake de Jurassic Park que s'ajusti més a l'evidència científica real; és a dir, no n'hi haurà prou amb fer sortir dinosaures, pteroaures i altres bèsties de l'estil, sinó que caldrà que també hi figurin, o inclús tinguin el protagonista, grups de simis i prosimis diversos.
 
Això és tot, poca cosa més puc afegir. Us convido als no iniciats que llegiu l'article original (això sí, recordeu que no està il·lustrat amb fotografies...). Ah, i no oblideu superbiogeografitzar-vos i supertectonificar-vos!

Referències:

• Alroy, J. (2009). Bayesian estiamtes of origination dates for crown-group birds, placentals, and primates [Abstract]. Journal of Vertebrate Paleontology, 29: 54A.
  
• Heads, M. (2009). Evolution and biogeography of primates: a new model based on molecular phylogenetics, viariance and plate tectonics. Zoologica Scripta, online.