Nova espècie de pliopitècid de l'Abocador de Can Mata

En el primer número d'aquest any 2010 de l'American Journal of Physical Anthropology, ha sortit publicada la descripció d'una nova espècie de primat pliopitècid de l'Abocador de Can Mata (Alba et al., 2010). Científicament, hem batejat la nova espècie el binomi de Pliopithecus canmatensis, en honor de l'indret on s'han dut a terme totes les troballes (vegeu Alba et al., 2009 per a una revisió actualitzada d'aquest conjunt de localitats paleontològiques de l'Aragonià Superior). Afortunadament, com que els pobres pliopitècids aixequen menys passions mediàtiques que els hominoïdeus, aquest cop no ha calgut buscar un nom popular per a donar-lo a conèixer a la premsa.

La superfamília dels pliopitecoïdeus (vegeu-ne una revisió a Begun, 2002) inclou diversos gèneres de catarrins basals del Miocè Inferior a Superior d'Euràsia. El terme "basal" fa referència al fet que es tracta d'un grup de catarrins que va divergir abans que se separessin les dues superfamílies actuals del grup, les quals constitueixen l'anomenat grup "corona": els cercopitecoïdeus (o mones de l'Antic Continent) i els hominoïdeus (antropomorfs i humans, és a dir, les famílies Hylobatidae i Hominidae). Les relacions de parentiu entre els pliopitecoïdeus i la resta de catarrins són encara poc clares. Fa dècades, se'ls va considerar relacionats amb els hilobàtids, però posteriorment es va veure que els pliopitecoïdeus retenien algunes característiques molt primitives que, clarament, permeten excloure'ls del grup corona dels catarrins. El fet que, a diferència dels platirrins (mones del Nou Continent), els pliopitecoïdeus presentin ja només dues premolars permet considerar-los catarrins. Al seu torn, algunes poques característiques derivades de la dentició suggereixen que constitueixen un clade, és a dir, un grup monofilètic que, a partir d'un ancestre africà que va migrar cap Euràsia durant el Miocè Inferior, fou el primer en radiar en aquest continent.

La filogènia interna del grup dels pliopitecoïdeus tampoc no està ben resolta encara, en bona part degut a la naturalesa fragmentària de la major part de les espècies conegudes. Tradicionalment, se n'ha distingit una única família (Pliopithecidae), subdividida en dues subfamílies: els Pliopithecinae i els Crouzeliinae. Fa uns deu anys, però, es va veure que un parell de gèneres del Miocè Inferior de l'Àsia pertanyien a un grup de pliopitecoïdeus primitius, els Dionysopithecinae, els quals ja presenten una estructura de crestes a les molars inferiors que constitueixen l'anomenat "triangle pliopitecí", el qual està present en els membres d'aquest grup, a no ser que l'hagin perdut secundàriament. Sembla clar que tant els pliopitecins com els crouzelins comparteixen un ancestre comú amb l'exclusió dels dionisopitecins (Harrison, 2005), però els diversos especialistes encara no es posen d'acord sobre com estan relacionades les tres subfamílies, algunes de les quals són elevades a nivell de família per diversos autors.

En base a la informació anatòmica, paleobiogeogràfica i biostratigràfica disponible, l'escenari evolutiu més probable per aquest grup (Harrison, 2005) és que els pliopitecoïdeus fossin els primers catarrins a dispersar-se des de l'Àfrica cap Euràsia, on experimentaren una radiació evolutiva en un continent inicialment buit d'altres antropoïdeus. Després de la radiació inicial del grup a l'Àsia durant el Miocè Inferior, els pliopitecins es podrien haver originat a partir d'un ancestre dionsisopitecí a l'Àsia, dispersant-se més tard cap Europa durant el Miocè Mitjà. Els crouzelins, en canvi, podrien haver evolucionat localment a Europa a partir d'un ancestre pliopitecí durant el Miocè Mitjà, dispersant-se posteriorment cap a l'Àsia durant el Miocè Superior. El descobriment recent d'un nou gènere i espècie de pliopitecoïdeu a la Xina (pendent de descripció; Harrison & Jin, 2009a,b), amb uns 15-16 Ma d'edat i corresponent probablement a un membre basal dels crouzelins, podria indicar que els pliopitecins i els crouzelins divergiren a l'Àsia abans de dispersar-se cap Europa.

A la península Ibèrica, els pliopitecoïdeus només s'han enregistrat a la Conca del Vallès-Penedès, on hi són representats tant per pliopitecins com crouzelins.

-Bibliografia:

• Alba, D.M., Robles, J.M., Rotgers, C., Casanovas-Vilar, I., Galindo, J., Moyà-Solà, S., Garcés, M., Cabrera, L., Furió, M., Carmona, R. & Bertó Mengual, J.V. (2009). Middle Miocene vertebrate localities from Abocador de Can Mata (els Hostalets de Pierola, Vallès-Penedès basin, Catalonia, Spain): An update after the 2006-2008 field campigns. Paleolusitana, 1: 59-73.
• Alba, D.M., Moyà-Solà, S., Malgosa, A., Casanovas-Vilar, I., Robles, J.M., Almécija, S., Galindo, J., Rotgers, C. & Bertó Mengual, J.V. (2010). A new species of Pliopithecus Gervais, 1849 (Primates: Pliopithecidae) from the Middle Miocene (MN8) of Abocador de Can Mata (els Hostalets de Pierola, Catalonia, Spain). American Journal of Physical Anthropology, 141: 52-75.
• Begun DR. (2002). The Pliopithecoidea. In: Hartwig WC, editor. The Primate Fossil Record. Cambridge: Cambridge University Press, p 221–240.
• Harrison T. (2005). The zoogeographic and phylogenetic relationships of early catarrhine primates in Asia. Anthropol Sci 113:43–51.
• Harrison, T. & Jin, C. (2009a). A new pliopithecid from the late early Miocene of Fanchang, Anhui Province, China [Abstract]. American Journal of Physical Anthropology, 138 Suppl. 48: 145. 
• Harrison, T. & Jin, C. (2009b). A new pliopithecoid (Mammalia, Primates) from the late early Miocene of China and its zoogeographic implications [Abstract]. Journal of Vertebrate Paleontology, 29 Suppl. 3: 111A.

Tetràpodes amb empremta

En el número de demà divendres 7 de gener de 2010, a la revista Nature és portada un article d'un equip de paleontòlegs polonesos i del prestigiós especialista suec en tetràpodes primitius, Per Ahlberg, on es dóna a conèixer el descobriment d'unes petjades de tetràpodes primitius força més antigues que les evidències corporals fòssils que es tenien fins ara dels tetràpodes més primitius (Niedzwiedzki et al., 2010; vegeu també el 'News and Views' de Janvier & Clément, 2010).

Com declara Per Ahlberg en el vídeo promocional de Nature 'Walking with Tetrapods', "Aquest lloc ha lliurat el que crec que són uns dels fòssils més excitants que m'he trobat mai en tota la meva carrera de paleontòleg ... petjades que ens proporcionen el registre més antic de com els nostres ancestres distants van sortir de l'aigua i caminaren sobre la terra i feren els seus primers passos en les platges d'aquest planeta fa més de 395 milions d'anys."

No direm que el descobriment es produís per casualitat, però com a mínim es dugué a terme per fer allò que no tocava: en paraules de d'Ahlberg, Gregorz Niedzwiedzki, paleontòleg de la Facultat de Biologia de la Universitat de Varsòvia, "anà a buscar una cosa ... en un lloc on no hi hauria de ser!". Això és, en un jaciment uns 20 milions d'anys més antic que l'edat en què se suposava que havien viscut els primers tetràpodes, i en un ambient deposicional suposadament equivocat. En aquest cas, la fortuna volgué recomensar aquest comportament paleontològicament incorrecte.

Niedzwiedzki inicialment pensà que es tractava de petjades d'un peix d'aletes carnoses, però li envià per correu electrònic unes fotografies a Ahlberg, reconegut expert en aquest camp. Aquest s'adonà de la importància de la troballa: no hi havia dubte, les empremtes dels dits i un rastre amb seqüència diagonal indicaven sens dubte que es tractava d'un tetràpode, i no pas d'un peix. "Mira, no enviïs això a la revista polonesa en la qual has estat pensant enviar-ho... Això estarà en els llibres de text durant els propers cinquanta anys!", li digué Ahlberg. I així és com retornem a l'article de Nature.


Els ossos fossilitzats més antics dels tretràpodes (vertebrats amb quatre potes amb dits) més primitius daten del Devonià Mitjà, i són precedits uns milions d'anys abans pels elpistostègids (Panderichthys, Tiktaalik i companyia), que mostren trets transicionals entre els peixos i els tetràpodes més primitius: bàsicament, característiques cranials de tetràpode combinades amb la retenció d'aletes parelles en comptes de potes. Doncs bé, les petjades que donen a conèixer Niedzwiedzki et al. (2010), amb una edat d'uns 395 Ma (Devonià Mitjà inferior), són uns 30 milions d'anys més antigues que els tetràpodes més primitius raonablement ben coneguts , uns 20 milions d'anys més antigues que les seves restes òssies més antigues conegudes, i uns 10 milions d'anys més antigues que els elpistostègids més antics coneguts.

Probablement no es tracti d'altra cosa que una altra maniobra de distracció del FSM (mitjançant el Seu apèndix tallarinesc)... Però en tot cas, els autors de l'article argumenten que les noves petjades poden datar-se amb seguretat de fa uns 395 Ma, i que això obliga a replantejar-nos la idea que teníem fins ara sobre l'origen dels tetràpodes. Algunes de les petjades més ben preservades, corresponents a un animal relativament petit d'uns 40-50 cm, constitueixen rastres i mostren clarament la presència de dits tant a les mans com en els peus, i l'existència d'una seqüència diagonal durant la marxa quadrúpeda. Diverses característiques d'aquestes petjades, incloent l'absència d'un rastre del cos o de la cua, permeten identificar-les indubtablement com a originades per un tetràpode, i no per un peix tetrapodomorf com podria ser un elpistostègid. Aquests últims tenen una capacitat de flexió molt reduïda al colze i al genoll, que els hauria impedit deixar aquest tipus de petjades, i a més l'anatomia de les seves cintures (escapular i pèlvica) els hauria impedit d'aixecar la cua del substrat. Altres petjades, en aquest cas aïllades, són força més grans i indiquen que l'animal que les va generar devia mesurar uns 2,5 m de longitud!

Tot plegat posa de manifest, com a mínim, l'existència d'uns llinatges fantasma força llargs tant pels tetràpodes basals com pels peixos tetrapodomorfs de la família dels elpistostègids, suposadament els seus parents no-tetràpodes més propers. En d'altres paraules, aquests descobriment mostra que tots dos grups van haver de divergir força abans del que indiquen les seves restes òssies conegudes. Això tampoc no és tan estrany, si tenim en compte que tots dos grups varen coexistir durant un període de temps relativament llarg (d'uns 10 milions d'anys) i que, per tant, els elpistostègids no foren merament un grup transicional entre els peixos i els tetràpodes, sinó un grup que, si més no durant un temps, gaudí d'un relatiu èxit adaptatiu en ell mateix.

A banda d'això, els autors també argumenten que el nou descobriment fa replantejar-se l'ambient deposicional en què van evolucionar els primers tetràpodes. Així, s'havia proposat que els tetràpodes probablement evolucionaren en un ambient dulciaqüícola continental. Però les característiques sedimentològiques i els fòssils del jaciment indiquen que es tractava d'un ambient marí intermareal molt som, potser tipus lagoon. En aquella època no hi havia encara gaire recursos alimentaris sobre la terra ferma. En les (un pèl melodramàtiques) paraules d'Ahlberg, "imagineu un món sense res a l'aire, absolutament res en absolut. Sense mamífers, sense ocells, sense rèptils, sense insectes voladors ... Tot el que sentiu és el vent, les onades, i res a l'aire. I reptant per aquí, o caminant per aquí, ... uns animals amb forma de cocodril d'entre 2,5 i 3 m de longitud, amb potes rabassudes però molt robustes, i dits curts triangulars..." Què fan, es pregunta Ahlberg. Doncs segons els autors de l'article, alimentar-se de peixos i altres animals expulsats a la platja per efecte de les marees. Un escenari adaptatiu com un altre que posa la guinda final a aquest sensacional descobriment.

Lamentablement, el jaciment que ens ofereix aquestes petjades no preserva cap resta òssia fòssil d'aquests primers tetràpodes. Així que, com sempre, com a paleontòlegs només ens resta el desig de "més i més bons fòssils"!

Seguirem informant.

-Agraïments:

Aquest post li dedico al Japo. :P

-Bibliografia:

• Janvier, P. & Clément, G. (2010). Muddy tetrapod origins. Nature, 463: 40-41.
• Niedzwiedzki, G., Szrek, P., Narkiewicz, K., Narkiewicz, M. & Albergh, P.E. (2010). Tetrapod trackways from the early Middle Devonian period of Poland. Nature, 463: 43-48.